L’alberg era en una punta del carrer. A la planta
baixa es podia menjar, després damunt estava dividit
desorganitzadament en diferents estances, confonen i desorientant a
qui no hi estava prou habituat. El problema va ser l’encarregat,
que no veia on fer un rotlle pels favorits del Delegat de Protocol,
culpable de la majoria dels seus mals de caps, ja que mai l’avisava
amb suficient antelació de l’arribada dels hostes, hostes
preferents, si per ell eren enviats. Ara tindria que ajuntar a uns
diplomàtics de la costa amb uns importants proveïdors de les serres
litorals, per deixar espai per sis persones, que haurien de compartir
sala, una ampliació que no estava del tot acabada, amb un
conglomerat d’il·lustres que ja portaven massa dies per allí, i
si es descuidaven, els hauria de mantenir tot l’hivern, per poc que
trigués a caure una nevada de veritat,
Per esmorzar se servia el típic plat de farinetes de
mongetes negres amb ous ferrats, acompanyat amb les varietats de
iogurts i formatges de cada poble de la Vall. El subordinat a la seua
cura, els esperava per conduir-los a la casa de la Junta. En acabar
els hi demana si havien trobat tot al seu gust. La senyora
trementinàira es queixà de la falta de correcció d’alguns hostes
de la seua estança, a lo que el pastor li va apuntar que els havia
vençut l’aiguardent, al vidrier li semblà malament que no els
convidessin. Del poc entrellat que el subordinat va poder extraure de
les paraules de comarcals, i després de mirar-se al recol·lector
que no deia ni mu, decidí utilitzar una formula típica de disculpa
que anava bé per tot.
El cel s’havia esclarit, donant una mica més de marge
als forasters per retornar a les seues terres. El carrer bullia de
vida. Al pis inferior de la casa de la Junta la gent xerrava, mentre
els hi enllestien les diligències que allí els havien dut. Ells
van pujar directament a la primera planta, convidant-los a entrar en
una sala ocupada per dos fileres frontals de còmodes seients. Ells
es van seure en un costat, i els tres Membres de la Junta que els van
rebre es van seure davant. Després de les primeres qüestions, més
aviat de cortesia diplomàtica, van desenvolupar el seu paper
d’ambaixadors de la Contrada, inicialment presentant el desig del
deu territori de reobrir els nexes, que l’adversitat en forma de
gel perpetu, havia trasbalsat. Els Membres de la Junta estaven
totalment d’acord, un d’ells s’atansà un faristol que
suportava un voluminós llibre, a més d’un altre de més petit, i
començà a escriure mullant la ploma en el tinter. Llavors els hi
preguntà coses més concrets de la seua travessa, i de tant en tant
aixecant el cap amollava: --Molt interessant, molt interessant --. Al
cap d’una estona els van serví te i unes galetes dolces. Quan
havia alguna cosa que no entenien massa bé, el xicot intentava
explicar-ho a la seua manera, però les seues interpretacions no
varen ser de la complaença dels senyors de la Junta i el van fer
guardar silenci.
Fent-se ja amb una idea general de les seues peripècies
i els seus propòsits, el Membre de més edat es mostrà interessat
el la paperassa: si duien amb ells algun tipus de credencial o
document que els avalés com representants del govern de la Contrada
en missió plenipotenciària, si més no, un missatge escrit com a
presentació dels seus caps, que corroborés tot el que havien
afirmat de paraula. Llavors la senyora trementinàira els hi detallà
pausadament, el regim administratiu comarcal basat amb la tutoria
dels quatre batlles. El Membre apuntador no va poder reprimir una
exclamació admirativa, entusiasmant-se de l’estabilitat
aconseguida, a pesar del temps transcorregut des de les antigues
cròniques transaccionals arxivades sobre la Contrada, el sistema era
el mateix! Aleshores van concebre que la urgència de l’acció i la
falta de pràctica en les relacions extraterritorials, juntament amb
el tarannà propi comarcal, de preferir la paraula franca, als
enganxosos preludis diplomàtics, els portés a triar uns
representants tan inusuals, a la vegada que dispars entre si.
Els tres senyors xiuxiuejaven, els viatgers se’ls
miraven cautelosos, el del mig que menys havia parlat, va concloure
l’audiència, convocant-la novament per poc abans del capvespre.
Les causes no es feien mai velles a la Vall. Al menys un cop al dia
es reunia la totalitat de la Junta per debatre les matèries més
importants que arribaven als seus delegats. Aquesta per cert, fou la
que reclamà més atenció de tota la reunió. Intrigava detalls un
xic tèrbols, més que la falta de documentació, era el negoci rodó
de la llet de lluna. Admetien el risc de recol·lector, però la
involucració dels comarcals no era clara. La coincidència del pas
per la Fageda dels Fermats amb el lligament d’una banda
d’assaltadors el mateix dia, condemna que sol coneixien ells i el
delegat de la guàrdia de la capital... la poca expressivitat del
suposat cap de la representació, un home gros i llord que parlava
amb inconnexes frases curtes... el pobre pes específic d'alguns dels
expedicionaris, persones que segurament passarien desapercebudes
entre el conglomerat de població de la Vall...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada