De nou a la sala de parlaments, els expedicionaris van
ser rebuts per set dels Membres de la Junta. Primer els van felicitar
per l’èxit de la seua empresa, després van invitar al
recol·lector a abandonar la sala, ja que la seua participació no
era necessària. Un dels Membres s’interessà per l’estat de la
seua família a ultramar i pels seus plans de regressar amb ells, a
lo que el xicot contestà que si tot anava bé, encara trigaria un
parell de primaveres a veure’ls. Una vegada sense la presència del
recol·lector el portaveu de la Junta començà, punt per punt, a
notificar les seues deliberacions. Els explicar amb rigor empíric,
de la impossibilitat de reobrir immediatament els vincles amb la
Contrada, tot apuntat que no era un procés irreversible, però la
casualitat que els havia facilitat el pas, aquest hivern, difícilment
es tornaria a repetir en el transcurs de moltes vides humanes
consecutives; calia respectar els cicles atmosfèrics. Malgrat això,
i gracies a ells, estarien llestos i atents quan el canvi climàtic
l’afavoreixi. Van dictaminar que la senyora trementinàira ocupes
el càrrec d’ambaixadora de la Contrada a la Vall, una tasca per la
que tindria de preparar a la seua descendència, a més el seus
coneixements sobre el llenguatge de tot tipus de boscos, enriquirien
la saviesa dels especialistes de la Vall, als quals s’afegiria,
sinó hi havia cap inconvenient per la seua part. Ella es va sentir
afalagada, l’únic és que ja es trobava en els límits naturals
per la concepció. Aquest no era problema, sempre podria adoptar un
deixeble al que ensenyar la idiosincràsia de la Contrada, el
fonamental era que la minsa vida humana no fracturés l’esforç,
que ells havien destinat a transmetre la seua cultura més enllà de
la serralada”. A continuació el portaveu es dirigí al carter,
estaven molt interessat en la seua feina, sempre deficitària de prou
efectius a la Vall, i mentre se’n anava fent amb els mètodes,
camins i destinacions, li agrairien què estigués en disposició de
l’Arxiu de la casa de la Junta, que prendria nota acurada de tota
l’aventura viscuda, que sense dubte seria motiu de consulta per les
generacions futures. A la resta els va donar la benvinguda com
habitants de la Vall amb tots els seus drets, obsequiant-los amb una
mena salconduit, que els solucionaria els petits contratemps que les
hi poguessin sorgir, durant els seus primers mesos d’estança a la
seua nova terra.
Doncs així van quedar les coses. Van eixir en un
silenci sepulcral de la Casa i lentament avançaven pel carrer sumits
en les seues reflexions, quan el pastor va ser el primer en saltar:
--Que s’han cregut aquests menja-pedres, a mi no hi ha ningú que
em dicti la vida--. El vidrier per la seua part estava capficat en el
pensament que mai més tornaria a veure al seu millor amic, aquella
maleïda inflamació del genoll... ell mateix va estar a un punt de
no anar-hi, encara es tenia que desfer el cosit d’un trep al polze,
que duia embenat des de la setmana abans d’allunyar-se per sempre
més de la seua Contrada. -–Aquest mateix estiu podem creuar el Pas
entre els Marbres i els Gresos, no tinc res més a fotre jo en
aquesta vall tancada. Que em dieu?--. La senyora trementinàira havia
partit saben què podria ser un viatge sense retorn, i passant els
dies en el seu interior creixia el sentiment que mai més compartiria
sapiència amb les seues companyes. Ella no tenia família, els seus
estudis l’havien absorbit tot el temps, inclús estava una mica
feliç: des de la intimitat se li havia encès la llumeta d’engendrar
una nova vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada