Llardaneta.

Koba Alta d'Espigantosa, entrada. (Foto Quim Abadia)

 Van ser uns pocs anys, en els que quantitat de caps de setmana d'aquells memorables estius, els reservàvem per gaudir de la nostra zona de Pirineu.

Darrer tram de la pujada a la Koba Alta d'Espigantosa.

Sempre vam tenir certa inclinació per la vall de l'Ésera, potser per lo bé que ens ho vam passar de jovenots a la vall de Literola. Vam desfilar força temps per la vall d'Estos, albirant les seues possibilitats, també la petita Clot de Chil, els contraforts del Perdiguero, Chia, l'Aigueta, Bardamina, Barbarisa... i deprès de tant insistir vam regressar a Eriste. Anys abans ja ens hi havíem atansat, fins i tot vam coincidir amb uns companys de Sabadell que estaven treballant uns forats pel Forcau.

Les cordes fixes.

                Era un cap de setmana de festa major a Benasc (1.995), nosaltres vam pujar per fer un cop d'ull a una boca penjada sobre la cascada d'Espigantosa, potser era un objectiu poc atractiu, però no devíem de tenir res més que fer i servia d'excel·lent excusa per tornar a Eriste. Després va resultar que l'evident boca ja havia estat visitada pels companys de Sabadell, encara que aquell dia trescant per aquella cresta emboscada, vam divisar molt més amunt una altra boca penjada. De seguida aquella gran boca va passar a ser el nostre objectiu. Primer la vam localitzar fen cap des de el refugi Angel Orus, evitant-nos així la costeruda vall d'Espigantosa.

    Un cop al seu peu, vam veure que altres boques tatxonaven la paret a diferents nivells. A les primeres hi vam accedir escalant, cavitats sense més importància, però la que nosaltres ens interessava estava més alta i un dia farts de perdre el temps, vam decidir anar-la a buscar des de dalt. Calia que un company ens guies des de l'altra banda de la vall. La quietud d'aquest recòndit indret, a més a més del profund eco, que rebota persistentment per tota la fondalada i t'empetiteix tant com la figura del teu company, que per fer-se notar ha pujat sobre a la roca més gran que hi ha a la carena del davant, ens van ajudar molt a encarar el rapel.

El rapel d'accés ja encarat per sobre la boca de la Koba.

El pas de l'Excalibur, per l'altra banda, un
 cop obert.

Primers atacs al pas de l'Excalibur, de la
Koba Alta d'Espigantosa

  

La galeria corre al nostre davant.
(Foto: Quim Abadia)

       La boca de la cavitat va resultar molt més admirable del què ens podíem imaginar. Ens acollia en una portalada sobre una balconada,  protegint-nos de l'esbalç, convidant-nos a penetrar per una còmoda i ventilada galeria, accedint de seguida a una sala remuntant que ens duia a un sonor passatge clos per un important procés reconstructiu. Tota la corrent d'aire que contenien les amplies galeries de la Koba s'escolava per un espai per on no hi passava un puny. A partir de llavors vam dedicar tots els esforços a obrir el pas, discorrin la forma més efectiva d'atacar-lo, la continuació era evident. Vam comprar un trepant al que vam pontejar per connectar-li una bateria més potent, ja què el ciment expansiu requereix d'una bon orifici per a que treballi. No obstant el ciment té algunes limitacions, sobretot si tens la mala sort de què plogui amb ganes recent posat, les filtracions impediran l'assecatge, per tant el seu efecte serà minso. Tampoc el micros amb la calcita són gaire resolutius. 
Una vegada tot ben estovat, lo més efectiu va ser desbrossar el forat amb la mateixa broca, reforçat amb tocs de llapis i el ròtring (l'Excalibur). El trepant el vam acabar alimentant amb una bateria de cotxe, que passejàvem a l'esquena amunt i avall, allí va començar la col·laboració amb el refugi, on ens la carregaven d'una setmana per l'altra.                                              

Per fi superem el pas i la galeria corre davant nostre, fins que poc deprès d'un ressalt ascendent, s'estreny just topar amb un tap de blocs, que degudament obert ens porta una nova desobstrucció, iniciada, però no acabada (cal una logística amb un mínim de personal).   

La cubeta de Llardaneta, desguassant a l'engolidor, amb la multitud d'esfondraments que el desglaç descobreix.

Amb els anys vam conformar un rutina que consistia en sortir de Lleida divendres al tard, parar a sopar a Graus, fer una copa a Benasc, bivac, esmorzar al refugi i després començar a preparar el material per continuar fins la zona que tocava aquell cap de setmana. El mateix avançament de l'estiu ens marcava la cota d'alçada. Les prospeccions per les parts altes de la vall d'Eriste, vers al llac de Llardaneta, van ser prou fructíferes. Suposo que ens afavorí el progressiu minvament de les congestes. Cada cop anàvem pujant més, del llac de Llardaneta (2.690m.) i voltants fins al 2.975m, i potser caldria prospeccionar més amunt direcció al Tucón Royo i seguir la cresta, cosa que quedar per fer.

El campament de Llardaneta, normalment n'hi havia prou amb una tenda. Un cop van tenir convidats i van plantar dos botigues. Va ser la gran nit de les tempestes consecutives, una va quedar destrossada i la de la foto tocada per sempre.

Ll-!7 a ran dels 3.000m., just a sota del Diente Royo. La imatge és de setembre de 1.997, pocs setembres després desapareixeria l'important congesta que cobria la boca.

Remuntant cap a la zona més elevada, per baix el Llac de Llardaneta .         

El Jaume i el Jordi al Ll-17

Llavors s'acompleix aquella situació en què poc a poc el barbar personatge, sobrevé coreligionari amb el paisatge, col·lega dels paletes que amplien el refugi, de les cuineres, incorporat al rocam, unit a l'oratge (malgrat les tempestes el maltractin), reconeix els sabors i els gustos dels contorns, les olors devoradors de la calcaria, de la terra, dels “neveros”...  esdevé devot dels reflexes de les aigües turqueses del llac, admirador del silenci i llavors ja ni els isards s'espanten al seu pas, al sorprendre'l remuntant tarteres carregat com un ruc. 

Tomba el sol, davalla la temperatura, la figura es protegeix amb un forro i una gorra de llana. No sap perquè, però no pot deixar de somriure, mentre prepara el sopar prop de la tenda envoltat dels companys.

Ll-27, una petita surgència, sota de l'esglaó del Forau la Neu.

La Carme preparant melo amb pernil, menú habitual diumenge a la tarda, poc abans recollir, muntar portadores i baixar.

Burxant a l'engolidor de Llardaneta.

 Sabut és que la memòria destria els records que més li plauen. Rellegint les memòries de campanya, a un li venen una munió de sensacions que brollen en qualsevol exploració. De la decepció i la impotència, vas a l'esperança i l'entusiasme, per tornar a l'escepticisme i així contínuament. A la fi la sensació de no poder acabar les coses, a faltar d'un bri. Les boques de cavitats per explorar són vives i es modifiquen amb el pas dels hiverns, tan com les vores de l'engolidor de Llardaneta que es modelen any rere any. 

Els anys passaven i el grup d'exploradors era sempre el mateix, potser no vam saber crear expectatives o fer partícips a més gent de les nostres exploracions, encara que ho vam intentar, mal que no amb la suficient vehemència. A la fi el temps amb les seues fatalitats ens va escapçar.
A partir de l'any 2.001, davant de noves troballes i de incògnites pendents, la falta de companys era descoratjadora.

Els anys següents, fins al 2.005, les sortides eren testimonials i solitàries, més que res per comprovar el progressiu retrocés de les congestes i prospeccionar les zones més allunyades.

La cresta de las Espadas, el Posets a la dreta, el Diente Royo després del Collat de d'Eriste a l'altra costat, l'Espadas al mig rere el núvol. La Boca el Ll-21, una cavitat per resoldre. En primer pla les calcàries metamòrfiques .

   Pujes tants cops, que la ment se't distrau cercant altres orientacions, i quan te'n vens a adonar ja hi ets. Combinàvem el privilegi de fer espeleo a Pirineu, conviure en alçada, amb les dificultats intrínseques per continuar les exploracions. Endinsats en el paisatge, saltant de vall en vall, recorren crestes, colls i fondalades, remuntant vessants. Els nous desafiaments et fan ballar el cap tota la setmana desitjant tornar a pujar-hi tan aviat sigui. 

                    (Fotos: Jordi Boldú, Carme Pedrol, Jaume Pedrós, Lluís Pérez.)

                         Bibliografia: GRALLERA.5 (1.999). - GRALLERA.6 (2.006)

(Foto: Quim Abadia)