El senyor Rodó no fa serví el servei de documentació
d’imaginària pública, senzillament no és practicant. No li
interessa les sessions virtuals, finalment el món conclou en el què
abasta amb els seus braços estesos i els orbitals desplaçaments del
seu gros cos. El tall de la barba li reafirma el cercle de les
faccions, arrodonit per un pentinat immòbil. El cognom del sr. Rodó
no és pas tal, en aquest cas, particularment m’haig saltat una
norma d’urbanitat que m’impedeix qualificar als sojornats amb
malnoms. Conec al sr. Blanc de manteniment, un color accentuat per la
roba de treball i la panxa, els pèls, els grans dels braços,
l’esguard; en ell hi són representades les amplies gammes del
blanc. En la comunicació diària ha d’existir un respecte mutu, en
cas contrari cal emprar sentències tals com la de "Tal faràs,
tal trobaràs". Té un fill pastat amb ell que no s’està de
res. És l’ésser pròxim més despreocupat que tinc registrat. Tot
li va bé, a tot li fot, a tothom fot, se’n fot de tot, fot el
primer que li apeteix, mal de cap li fot que li escatxigui qualsevol
malastrugança. L’interval vital és per ell un camp il·limitat,
obert per fotre l'oca picant d’aquí i d’allà, delitant-se a
recol·lectar el que li plau, menyspreant tota la resta. Vanitós,
manifesta el menester d’expandir-se, no lligant-se a res mínimament
coartador. Si li dóna la gana jugar amb bales de foc, ho fot, però
que no li obliguin a travessar el carrer, millor viatjar amb
palanquí. Indefectiblement compta amb gran nombre d’amistats
disperses, haig comptabilitzat una mitja de 5,32 missatges personals
per hora, dada sense parangó en els corrents àmbits de consulta.
Recent arribat li correspongué un premi per correu publicitari,
d’aquells que no cal preinscripció, de mínim prestigi social per
la desconfiança que susciten els increïbles regals, proclamats amb
una prosa previsiblement superlativa d’escassa lluminositat. El
Pappo em va fer trucar un taxista autònom per a què el dugués a
l’aeroport, a l’hora va bescanviar el xec-regal de marc daurats,
per un parell de bitllets a una companyia Indoxina, que li facilitava
un Crèdit en una entitat bancària de destí per la resta de
l’import. Abans que l’empresa publicitària confirmes el premi a
la clienta, ell ja volava vers l’orient amb la companyia del
taxista, que en aquells moments no tenia res millor que fer. Als nou
dies després de gastar-s’ho tot, el mateix taxista el deixava a la
porta principal amb les mans a la butxaca d’uns pantalons diferents
als que vestia el dia que va rebre l’enganyosa carta. Tots els
altres obsequis els va perdre, en paraules a l’advocat de
l’empresa: per no presentar-se a firmar una pòlissa de compromís,
transcorregudes trenta-sis hores després de la recepció de la
missiva.
Al senyor Rodó no l’importen les aventures del
Pappo, ell creu que mai superarà la disbauxa de la seua joventut.
Està massa preocupat en la pèrdua de la capacitat per enamorar-se.
La Sra. Berta, tercera esposa i única que li ha donat fills, viu a
la casa en qualitat de consellera matriarcal, sense obligacions, ni
representatives ni financeres. Per suposar, dormiten en habitacions
separades per altres estances del pis. La cambra de la Sra. Berta és
més aviat austera, el llitet col·locat de tal manera que el sol de
primavera la desperti amb tebiesa. Ampul·losa, no perquè sí,
l’habitació del sr. Rodó alberga l’acurada col·lecció de
discos. El llit menja molt espai, hores d’ara no importa massa ja
què degut a lucratives vendes, la recopilació minva lentament i les
seleccionadíssimes noves adquisicions se circumscriuen a un camp
monotemàtic: Cançons amb les quals és possible enamorar-se. Temes
necessaris al seu esperit impacient, cançons recercades d’antics
oblits i que malauradament no disposo en el meu arxiu, per altra part
suficient pel 91 per cent dels mortals. La darrera troballa és un
títol curt "El bus", amb una tornada passiva: "Y
miraré com te pierdes". Al pis del sr. Rodó les habitacions
són un fortí, contràriament a la lletra de la cançó que les
descriu amb materials fungibles: cartró i paper; són aquí solides,
de contrasenya particular. La d’en Peppo és entapissada de negre,
el catre blau marí, un emisor-receptor d’última fornada completa
la pantalla. A l’armari un parell de mudes i el domini zenital d’un
ventilador de dobles aspes suspès del trebol. El personatge funciona
a l’inrevés de la resta de la humanitat, de característiques
marcialment entàlpiques; la dispersió incoherent dels actes,
involuntàriament gaudeixen de la fortuna: aspecte abstracte atorgat,
no se sap del tot si premeditadament (encara que jo corroboraria
l’afirmació, no aleatòriament és clar, sinó per
l’experimentació en la matèria duta a terme per un computador
hospitalari, malgrat que la modèstia no li permetés tancar unes
conclusions definitives, obligant als lectors a extraure una opinió
oberta) en positiu o negatiu a determinats humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada