dimecres, 25 de gener del 2012

A.C.J.-----CINC (novè)



La malaltia penetra a la casa i els interrogants desencadenen les pràctiques d’autoajuda. La custòdia arreplega universalment als desventurats. Cap casualitat és què: les principals religions registrades, tant les combatives com les contemplatives, coincideixen en la imatge del vall de llàgrimes, de la culpabilitat del naixement per si sol (la pròpia Església Catòlica, actualment encara recrimina als seus fidels l’acceptació majoritària de la R.E.N., i és més, els intenta ensarronar en l’administració individual), de fugir del patiment esperant inabastables vides més plaents que la presentment gaudida.

La fe en el futur, la promesa ha triomfat sobre l’acceptació popular, respectada amb els tributs ancestrals de l’agraïment a la pròpia mare terra, al pare sol, o a l’inesgotable mar, fonamentals. Les religions no són de per si del tot perverses, però la maledicció de les disciplines extretes de ments imperfectes esdevenen lacres insalvables, calumnioses, lacerants. Precisament, no diria que els credos religiosos s’equilibrin en el decurs de la història, sinó ans al contrari, les continues bandades que pateixen provoquen un envelliment avinagrat, ranci, proper a la putrefacció.

L’art magnifica les religions, alliberant-la amb calidesa monumental, arquitectura de pedra pentinada per feixos de llum tergiversada, vegetació domesticada incapaç d’interrompre la serenitat dels feligresos, rajoles i estàndards: perspícua filigrana anticipada, la usura no té opció. És el més proper que experimenten per ensumar la perfecció, perduda per la dispersió entròpica. 
Aquesta tarda-vespre mateix, la filla de la Sra. Matilde del BCa ha instigat amb llàgrimes dessobre la cara a tots els congèneres que ha pogut. El dolor físic provoca plors, acomiadar-se per una llarga temporada d’un ser molt íntim en determinats casos emociona, les escenes d’una obra de ficció desarmen a l’espectador o al lector, la consciència del patiment del proïsme, l'enfarfegament de la il·lusió, la malaltia d’un animal casolà, l’autocomplaença mal controlada, la desesperació per una ineptitud en ple atac de nervis, sentir inesperadament una cançó especial, la ràbia, un finestral que no tanca, una canal amb pèrdues, la impotència, una recerca en la memòria. La Matildeta plorava per la seua cartera desapareguda. Configuració suau, bracets amb mans mínimes. Per cortesia els seus semblants l’atenien, les amigues la consolaven. Haig estat obligat a investigar per causes e indrets, sense resposta positiva. La Rosita se la mirava més estona de la que dedica a mirar alguna persona, cosa o efecte. La Matildeta necessita vessar el seu amor en una persona que el pugui recollir, encetant una correspondència eròtica indagadora en l’aprenentatge sexual, així romandrà contenta, despreocupada per un portadocuments pueril.