A.C.J. -----SIS (cinquè)

Ja no hi queda cap dona al bar. Els quatre o cinc elements que no tornaran a casa fins que el Ruso no els foti fora, uns que semblen estudiants prenen un cafè ràpid, els albins que encara no ha marxat i la taula del centre del Rispa i els seus col·legues d’aquest vespre, on han anat a caure el Thelo i l'Ernest. Fan la mateixa pinta de cansats de tots les vesprades, no crec que facin res d’extraordinari aquesta nit, però no se sap mai, així com els veus de xafadots i malendreçats, en qualsevol moment es pot llevar un i dir que se’n va a buscar la parenta per anar-se'n a sopar a la "Corniche" o que és l’hora que el passi a recollir l’aparelladora de l’obra per culejar en un motel, i passa clavada al rellotge, o acaben traslladant-se tots a un altre bar, ja amb més de color rebentant la nit.

--L’altra nit que vaig sortir, una estoneta, -- El paio riu a riallades pel que acaba de dir.--me’l vaig trobar, ara ni una paraula, ni un comentari, res tu.

--Ja m’enteneu, jo no volia dir que és una mala persona, jo li podré tindre tot el respecte del món, però no serà mai més el mateix. Entre col·legues es diuen les coses cara a cara.

--No pel benefici d’un, els altres s’han de fotre.

--És que si t’ho diuen amb temps, tu actues d’una manera o d'una altra, si se’n vol anar a pencar amb una colla nova, perquè es veu que cobra més, està més prop de casa o es folla a la xofer de la camioneta a les espatlles de l’encarregat, --el paio del seu costat torna a riure ben ample --me se’m fot, però que no et deixin penjat faltant una setmana per acabar una reforma, amb un munt de virolla invertida just per liquidar, em fot en un mal de cap, que jo no tinc per què passa’l. No ho sé, tu què dius?

--A mi em sembla que el tio no volia quedar malament amb tu, ara al no saber-t’ho dir i callar encara ha quedat pitjor, acomiadar-se a la francesa és el pitjor que es pot fer.

--No m’ho semblava pas així, quan veníeu junts al plegar... a veure, no havíem intimat massa no, però contava de la dona, dels fills que es passaven el dia fen el gandul... una vida ben normal, com tantes d’altres també, jo mateix us podria omplir la cassola amb històries ben semblants, ara jo no parlo al bar del que haig d’aguantar a casa, perquè em foto de seguida amb una mala llet de por i que cony, aquí ve un a desconnectar-se.

--Tothom se sap lo seu.

Les dos germanetes surten del magatzem, resulta que encara no havien marxat!

--Ves pujant Milia que al final encara faré tard.

--Molt bé, vaig a prendre una dutxa i em canvio en un moment.

--Sí, tu, com a mínim una dutxa és que sinó, no em trobo a gust.

--A mi em passa el mateix Marta, després de dutxar-me em sento com a nova, et traus les olors del bar, no sé, és una altra cosa.

--Sí, alguna vegada que haig sortit sense prendre una bona dutxa, no més perquè anava malament de temps o em feia mandra ho haig ben notat, per més que t’arreglis passes una nit ben incomoda. I a mi m’agrada sentir-me bé quan surto.

--A mi també i a més a més es nota quan alguna cosa...-- Tenia l’esperança que la conversa de les dos joves fos més acurada e interessant que la del grup de la taula central.

--Al Procapio sí que fa temps que el van enganxar i ara la dona i la sogra, no li passen ni uns cèntims del sou.

--Això sí que és fotut, que no puguis gastar el que guanyes pencant, endemés segur que la R.E.N. la deu tindre hipotecada per anys i panys.

--Pobre Procapio, jo el trobo a faltar, però es va enamorar com un “feliciano” i quan es va donar compte, ja era lligat a l’estaca. I quan va intentar deslligar-se, encara el van fermar més curt.

--Això li va passar, perquè va volgué.

--No perquè va volgué, més aviat per carallot, es pensava que no l’enxamparien mai, amb les dos dones que té a casa... s’ha de ser molt hàbil per portar una doble vida.

--Sí, després va venir un dia a la Central, a buscar feina! Per acabar d’omplir unes hores deia, tal com estan les coses allí, no sé que es pensava?

--Deu d’estar ben fotut, per anar a la Central a fer hores, a casa les bruixes les hi surten ales.

--Doncs abans era un bon xollo i sempre buscaven personal per què allí la gent no s’hi para massa temps. Recordo que quan d’estudiant em calia una mica de virolla fresca també hi anava a buscar feina, ara, no ho vaig aconseguir mai, t’apuntaven a la llista, però quan t’avisaven era tan tard que ja no et feien cap profit. Bé, tu Trafas deus de ser ara dels més vells.

-- I què? A la Central no es té en compte l’antiguitat, allí has de fer la feina i punt. Com si vols plegar a l’endemà.

--Escolta no et queixis tant, perquè cobreu molt més que un treballador normal, i amb el conveni que teniu feu la meitat d’hores, exempt totalment de carregues jubilables.

--I que em dius de passar-te sis hores cada dia sota terra entubat, perquè allí no es para, sis hores a tres o quatre mil metres de fondària portant el manteniment. Jo no m’hi fotria a treballar allí dins per molta plata i més vacances que em donegessin.

--Aviat ni tu ni ningú, diuen què fotran a treballar als N.C.T.

--Allí també! Al final haurem de fer alguna cosa, perquè ens els fotran per tot arreu.

--No ho crec, sinó saben fer la o amb un canut. També deien què entrarien a la policia i mira.

--Diuen què les properes fornades sortiran més perfeccionades i podran fer feines de més nivell, no sols els treballs més baixos i rutinaris que no vol fer ningú. Aleshores sí que ja es convertiran en una competència perillosa per a molts treballadors honrats, que no tenen més capacitat mental que la que demostren.

--Mira, per alguns ja ho són una competència.

--L’altre dia me la va xuclar un renato d’aquest, tu, lo bé que em vaig quedar, no os l’ha mamat mai un renato?-- Aquesta darrera pregunta ha creat una petita pausa en tan animada tertúlia. Mentre un es descollonava de riure, un altre s’ha quedat estupefacte, dos s’han mirat incrèdulament i el darrer ha desviat l’atenció vers la pantalla de l’esquerra, on el Delegat de Medi Social suposo que proclama emfàticament, la darrera millora aconseguida per la seua Delegació, aprofitant la bonança meteorològica, d’acord amb un ancestral hàbit polític.

--Senyors la companyia és molt bona, però demà un té que matinar.

--On has d’anar Lino, vine a fer la “espuela” amb nosaltres, home.-- Insisteix també el de la vora:

--Lino que demà és festa per tothom i passat també, que cony dius sinó tens ningú que et mani.

--Que haig quedat amb el cunyat per anar a recollir uns mobles no sé on, penso que m’ha dit que eren un repudi de la seua empresa.

--Lino la penúltima, ara marxem tots home, espera un moment. I sinó aneu demà anireu un altre dia a buscar els mobles o és que no tenen mobles a casa de ta germana?

--No, que diu, que estan en dipòsit en un magatzem i sinó s’hi va demà, se’ls emportarà el primer palangana que arribi, perquè ja ha expirat el temps de marge del pupil·latge.

--Per una merda de mobles vells.

--No tu, que són de bona fusta i estan molt ben conservats, és que a l’empresa han redecorat els despatxos, on hi ha calé s’ha de demostrar, més encara de cara al negoci.

--Diguem on són Lino, perquè a casa tenim un menjador heretat d’un besavi que sembla que camini sol!

--Avisa al Thelo home, que t’ho desinfectarà en un moment.

--Que fotem el camp d’una vegada ja!, que no tinc ganes de fer tard.

--Una i prou Manel eh?, una i te’n vas al catre amb la teua doneta.

--Què dius! Avui tenia un d’aquells sopars d’encarregats on van tots empolainats com guacamaies, vaja “pájaros”, segur que farà més tard que jo.

El grupuscle lentament engega a caminar, passen pel costat de la silenciosa taula dels negres albins, acomiadant-se des de lluny dels tres homes asseguts a la barra, departint amb el Ruso anècdotes gastronòmiques en temporades de viatges obligats.