A.C.J. -----ONZE (vint-i-quatrè, 6-quart)

Foto: A. Satorrra.

                                                            4
         Succeeix si intentes treballar amb cartolines usades, no suporten els primers empallegaments d'importància, i cada volta has de refer les operacions des de l’inici. I així, per realitzar recerques profundes, t’has d’encomanar a la sort, o en el seu defecte, a la magnificència del Suprem, a més a més de disposar de tot el temps del món i la flegmàtica perseverança d’un capellà.

Les cartolines obsoletes cremen al foc a terra i ell s’escalfa per dintre. Atent a una nova confirmació, emplena la banyera d’aigua calenta i sals, confiant que el bany apaivagui el ritme del seu cor, desfaci el nus de seu l'estómac i sobretot que imbuint-se en l'escalfor, les idees se l'endrecin, doncs pel Centre de Seguretat de la Junta, l’assumpte denominat: Ràtzia a Riu d'Ilpó, és clos. Havent llegit un esborrany de l’informe final en què s’apunten els noms, cognoms i malnoms dels individus eliminats, inclús la darrera corroboració consultada a un servidor bilateral, indica que l’operació ja és fins i tot arxivada.

Amb mal de cap, l’aigua penetrant-li per les orelles, escoltant les distorsions de la banyera. Música minimalista percussionista interpretada per divuit músics, encadenada, variable. El cos filtrant-se sobrepassat. Pot ser un error gravíssim, encara que hi ha més possibilitats que l’error l’hagin comès els ineptes de la guàrdia d’Achón. Apressa la gana multiplicada per l’escalfor, i amb gana no es pot pensar. Qui és l’individu que va fer detenir aquell inútil? I si realment és el Safatans, què és el que ha propiciat l’equivocació de la Seguretat? Cavil·la unes quantes variants que inevitablement presenten incògnites; senzilles de resoldre després d’una comunicació amb el Filippo, però buscar ara al Supun! A més ell n’és una de les incògnites. De la banyera s’aixeca amb més son que gana.

El mateix ancià que se’n cuida de les movilettes, l'ha deixat caure que no calia que li retornés, si volia prosseguir amb ella fins al seu poble, no hi havia cap problema. Però al Supun li cremava el cul, frisava per abandonar aquell mal estri, fins i tot a fet un gran esforç de conducció per seguir una camioneta que portava a fer un motor al poble capital, si hagués sabut abans que podia abandonar la moto per qualsevol lloc... Després, amb successives combinacions ha fet cap al seu ajuntament. No ha tingut ni temps de traure’s la jaca, el secretari l’ha agafat i se l'ha endut cames ajudeu-me fins a casa l’alcalde, que no és més que una de les cases mitgeres d’un dels dos carrers interiors. Allí el Filippo, moltes tardes, despatxa els seus assumptes personals a la taula del menjador. En aquesta ocasió només s’ocupa de l'albarà que un cobrador li ha dut a casa fa poques hores. No és pas la quantitat el que li destorba, més aviat és el que connota dintre del codi secret que comparteixen els dos confabuladors. Sol consta de tres registres, i una nota d’una quantitat precisa, significa una reunió immediata amb el contacte, en un punt clau predeterminat. Per aquesta raó el primer que interrogarà al Supun serà el capellà, per moltes ganes que el Filippo tingui, no s’atreveix a retenir-lo ni un segon més. Ja en privat l’envia a la serra d’on va baixar, al Trencadís de l’Aferamot, un indret ni massa llunyà, ni tampoc desconegut, el suficientment caòtic per a què cap camí passi, ni cap caminant s’hi deturi, és l'extrem d’un pany de serra enclotat, que s’esvora al barranc desmembrant-se en no sé quantes làmines paral·leles. El Supun l’ha vist des de lluny, sigui de davant o de més amunt. Per anar-hi, ha d’arribar a la surgència on hi ha la presa d’aigua del poble i pujar caminant per una tartera fins al replà erm del trencament.

 Buddy Holly - "That'Il Be The Day"

A.C.J. -----ONZE (vint-i-tresè, 6-tercer)

                                                        3               
          El nòmada es dirigeix a la font, pren un got i l’omple. Amb ell a la mà, circula atansant-se a l’altre home, encara assegut al mateix banc.

--Bon dia mestre, aquí s’hi està bé, protegits de la ventada.-- Parla com si parlés amb un humà qualsevol.—L’autobús encara trigarà estona, Va gaire lluny vostè? Jo no vaig enlloc, i menys avui amb aquest vent, no tinc l’ànim ni la salut per recórrer món a contravent.-- Sorprenentment no li suposa cap esforç extraordinari enraonar, d’habitual només és capaç de mirar a les persones amb expressió esbalaïda, i allunya la vista quan es veu obligat a compartir l’espai.

--Vaig cap a la capital.-- L'eixuta resposta talla per uns segons la seua xerrameca, però li dóna peu per iniciar una conversa.

--És allí on treballa.--

--Ja no.--

--Jo tampoc treballo, ni aquí, ni allí.-- Solta com jactant-se.-- Ho sento, a vegades no me’n recordo de la meua condició, em surten frases com aquesta, residus d’una vella arrogància.-- Les cames li demanen descans, descrivint un imprecís gest de permís, seu al mateix banc sense espera resposta alguna.-- Ara, ja ho veu, ni tan sols puc aguantar dret massa estona, no duraré gaire. Que va a fer a la capital? Fa tant de temps que no la veig, que ara si em fiquessin allí d’una volada, em perdria pels carrers com un foraster qualsevol, jo hi vaig néixer, però no l’enyoro pas no, amb els seus greuges i els seus amuntegaments.--

--Hi vaig a veure una persona.--

--I s’hi pensa quedar gaire temps allí?.--

--No ho sé.--

Era una pregunta estúpida, se n'ha adonat només fer-la, una pregunta sense sortida. “La gent corrent quan va a la ciutat sap el dia exacte en què ha de tornar, és condició indispensable per aconseguir l’anuència d’estada. Potser no saben ni com són, però tenen ben gravat al cervell el dia que han de fotre el camp. A molts els demanes que faran, i et contesten vagueries, després aferrant-se a alguna cosa, de seguida esmenten el dia de tornada: torno el quinze, haig de tornar abans del..., puc estar fins a tal dia, no m’han donat més que... Ell almenys no té la peremptòria obligació d’evitar pensar sobre la seua nècia existència, és insignificant per a bé."

--Sap si hi ha algun lloc on es pugui comprar un termos?--

--Al magatzem de quincalla, ara si el que vol és aigua calenta, aquí mateix n'hi ha, a totes les estacions d’autobusos trobarà calefactors amb aigua calenta potable, igual que a les barberies, si en cerca pels altres comerços no en trobarà pas, és un costum d’aquí, en altres llocs és totalment diferent. Jo vaig estar una vegada en un poble en què era un falta d’educació imperdonable, no només a les botigues, sinó també a les cases particulars, no disposa d’aigua escalfada per oferir a les visites a qualsevol hora del dia o de la nit. Aquí ja veu, només a les barberies, a les estacions d’autobusos i encara gràcies.--

--Voldria comprar un termos, quan faig desplaçaments llargs m’agrada dur te.--

--Cap problema, l’acompanyo al magatzem, així em distrauré una estona.--

--M’han afirmat que fins s’hora baixa no ve el conjunt.--

Titubeja, pensa si l'ha entès prou bé.--Sí, però a poc a poc, no és que sigui lluny, són aquestes cames meues, i si només fossin les cames rai. Vostè sí que es veu fort.--

--Fa uns dies no em situava gaire fi, avui vaig molt bé.--

            Mermelada- "Coge el tren"

A.C.J. -----ONZE (vint-i-dosé, 6-segon)

                                                          2
         Les estacions d’autobusos romanen inhòspites, després de partir els microbusos de primera hora, a excepció de les dos, o tres vegades al dia quan apareixen els de llarg recorregut. Achao és una població dispersa, el que es denomina Parada de Col·lectius, ocupa un quadrat tancat per un mur, i un edifici rectangular amb quatre portes de fusta que serveixen com a magatzems. Completant l’angle, creix una curta marquesina cobrint la vorera, amb una sala d’espera i quatre minúsculs locals amb portes de vidre que no s’han emprat mai. Aquí sol hi arriba un autobús atrotinat cap a mitja tarda, recull els pocs passatgers que normalment s’hi arrepleguen i deixa alguns forasters, quasi sempre gent aliena a la serra. En les llargues hores d’extrema quietud, l’estatge és manllevat per diferents grups de persones: els nens l’utilitzen de camp de jocs esportius pel migdia, els treballadors temporals fan la migdiada sobre les banquetes després de dinar. De tant en tant hi ha algú que neteja les rodes de la seua movilette a la mànega del sortidor, i si per una casualitat, algun nòmada indigent ronda pel poble, el fa servir de morada provisional.

Una persona deambula per l’andana, du una peça d'abric llarga, quasi fins als turmells. És l’hora en què els nens són a escola, seria l’amo i senyor de la parada, si no fos per un altre home segut en un dels bancs. Fa estona que se’l mira, les mans guardades a les butxaques, camina de curta passada, poc li falta per arrossegar els peus. Els seus cabells erts per la brutor, la cara pàl·lida, molt pàl·lida, les arrugues del coll s’endinsen pel desfilagarxat pul·lòver. Ja ha passat tres vegades per davant de la persona asseguda immòbil com estàtua. Per més toms que li dóna, no el reconeix com un dels seus. Continua caminant, i s’atura davant d’un banc, però encara no s’hi asseu, ara ho fa a la punta del banc. El dia s’ha aixecat amb un vent del nord arrufat i empipador. Arrecerats els dos personatges, aguaiten al pati buit, esperant.

“Què deuen pensar els morts quan estan morts? Què senten quan escolten les notícies? Morts flamants, quan a ells ja no els implica el que diuen els locutors a la ràdio, se senten alliberats, potser? Quina sensació tenen quan veuen els seus cossos movent-se endebades sense ells? Reconeixen encara el vell envàs? Li canviaria el cos per la meua ànima, però no, per a què? Per allargar l’agonia, prefereixo ser un tros de carn pensant que no pas ell, un tros de carn i res més. Per pensar en rucades potser valdria la pena no pensar, no mirar, no sentir per ser un esclau, jo no haig estat mai un esclau, ni paga ni amo, ni senyal ni marca, venut a les meues debilitats sense intermediari que carregui amb les culpes, tot pot passar mentre estàs fort, però quan no et vals i no tens valor per acabar d’un maleït pic, de forma definitiva, radical, com quan era encara jove i me’n reia del negoci de la llibertat, ara no sé qui està pitjor dels dos, no sé si ni tan sols parlen, ni que cony foten a les estacions d’autobusos, sempre pugen al que va al parador, potser els esperen allí, els seus caps o els encarregats o la gent que se’n cuida d’ells, està bé que algú cuidi d’ells. De mi també se’n cuiden, de què no faci nosa, quan fa massa dies que en veuen al mateix poble, de seguida tinc als municipals demanant-me si em convé alguna cosa, molesto, sóc una molèstia, inclús aquí, on sembla que tothom campi al seu aire, i ningú es fica amb ningú, a les terres altes ja m’haurien tancat en un centre d’acollida, allà més que molestar desentonaria, allà no pot desencaixar res del seu petit entorn privilegiat, si algú, per més doblets que tingui, du una peça de roba que no combini amb la resta, pobre d’ell, ja el planyo, primer se’l miraran malament i després serà objecte d’escarni fins que no surti un altre tema que distregui l’opinió pública i com no passa mai res, són tan avorrits. Aquelles samarretes grogues que de jovenot tant m’agradaven. En tenia de totes les tonalitats del groc, em recordaven la meua estada de bescanvi en un altre departament, vaig ser feliç allí, sempre deia que un dia tornaria... a veure la meua família d’ultramar, li assegurava tot convençut a aquell senyor tan amable i paternal que seia al meu costat a l’avió que em duia de tornada cap a casa, aquell senyor que em deia que havia fet un gran pas i que la meua vida sortiria molt beneficiada per l’experiència d'aprendre una llengua i entendre diferents formes de viure la vida, m’aconsellava amb contumàcia que continués per aquest camí, i així ho vaig fer, fins a les últimes conseqüències.”

         The Specials - "Ghost Town"

A.C.J. -----ONZE (vint-i-unè, 6-primer)

                                                               1
         A primera hora del matí l’alcalde Filippo rep el missatge d’un Sebastià encara malforjat. Atabalat i estabornit, no en sap res de l’apressament del Safatans. Acata les ordres de l’alcalde d’alliberar el pres i fer-li un acurat seguiment. L’alcalde per la seua part, es mostra impacient per rebre alguna nova del guàrdia enviat a l’heliport, i també del Supun, a més, aquest és el seu enllaç amb el capellà, i ara maleeix la seua indecisió i incapacitat per cercar un doble per les seues tasques.

Arran de dia, el soroll del motoret de la movilette, és insuficient per fer llevar al Supun d’un llit amb sabor a femella. Ella no el vol despertar abans de preparar-li l’esmorzar. Un cop feta la truita d’alls tendres i escalfada la llet, puja al pis de dalt i l’estimula suaument amb un clar somriure que delata una nit joiosa. La llum solar encara ha de penetrar al fons l’engorjat. S'acomiaden amb menys parloteig que la nit anterior, la dona li diu que de ben segur no la trobarà a casa quan torni, té feina a fer.

Pilota amb parsimònia, recreant-se imaginant a la muller de mil maneres. L'ha encès com un llumí, ahir a la nit no se n'adonà, però avui ben descansat i afilerat, l'ha fet brunzir tots els terminals nerviosos. Casualment es desvia de la via asfaltada i pren una variant de terra que l'eleva fins a una espècie de rodona mig cruspida per la vegetació, quasi ni té temps per traure-se-la i tocar-se-la lentament, per buidar-se i asserenar-se.

La remor del riu recent envigorida, prové del darrere d’uns blocs quadrats menjats per dents de ferro. Amb els anys els detritus s’han ocultat sota les plantes. No ho té fàcil per grimpar, atret per la remor creixent de les aigües, sobre el turó escapçat, el riu fins aquí no havia parlat tan fort. Des de dalt es veu clar: el corrent dibuixa el meandre forçat, i la carretereta la segueix, just on és la caravana, sobre una esplanada verda delimitada per la roca polida. Les aigües no es veuen més, deuen precipitar-se, excavant contínuament, abissal-ment. D’aquí estan pren unes poques fotografies, la gent de la caravana és a punt de marxa, ja ho tenen tot recollit i empaquetat. Al Supun se li fa un món quan contempla uns capitalins desplegant estris dels seus automòbils, sol de pensar en el que costa tornar-ho a col·locar tot dintre una altra vegada! Ja no podrà parlar amb ells, els dos que voltaven pixant per fora han entrat a la caravana, i ell, entre que baixi i engegui... el meandre és llarg, però no prou, i no és cosa fotre’s una hòstia per córrer massa. 

 Maria Bethania i Adriana Calcanhoto- "Despois de ter voce"

 

A.C.J. -----ONZE (vintè, 5-sisè)

                                                         6
          Blatdemorar, davant la tardança, ha fet seguir el seu vehicle més enllà de l’aconsellable, després de donar-li la volta en no sé quantes maniobres, s’ha fet acompanyar per un vailet de Cap de Toro amb un potent lot. El Nemesi, que entre mates i matolls ha vist la llum des de lluny, ha anat a ella com imantat. Al Sebastià se li ha fet una butllofa al peu dret; van assedegats, quan arriben on es troben el Valdelmar i el noi semblen ànimes en pena. El Sebastià, abans de beure de la garrafa que li ofereix el xofer, pregunta al noi, quasi intel·ligiblement, si han vist forasters per la contrada durant els darrers dies, respon que no, aleshores dirigint-se al xofer: Cap avall! Ara mateix? Diu el Baldormar. Sí, imperatiu refredat per l’esgotament.-- No voleu menjar alguna cosa, prendre alguna cosa calenta? D’aquí a poc hi ha una mena de fonda...--

El municipal ja havia passat. Li va vindre tot rodat: primer a punt d’engegar es va poder afegir en un taxi col·lectiu que precisament partia vers al poble del comtat de sud, Achao. Eren membres d’un comitè fúnebre i el taxista traçava les corbes com si fos ell el protagonista de l’acte. Més tard, encara amb l'estomac a la boca, va seguir els mateixos passos que el Supun, si aquest hagués consultat el llistat de prestats de les movilettes, o l’encarregat l'haguera esmentat que a primera hora de la tarda havien agafat una per anar al mateix lloc que ell... però ni un ni l’altre tenien l’obligació, no era pas la seua feina. Ell va fer petar la moto al màxim que donava, amb el seu bon ull trià la de més bon estat, la seua professionalitat el va fer no errar la direcció, i així conseqüentment va recórrer la carretera fins a la seua fi, amb menys de la meitat de temps que el Supun havia emprat fins a la casa de la dona. El que no s’esperava fou trobar-se una caravana matriculada a la capital, instal·lada precisament en l’indret que li havia dit l’alcalde que devia cercar les proves o rastre d’un aterratge i prendre fotografies, tampoc s’imaginava que el primer i últim que escoltaria tan sols parar el motor, seria un nom: Safatans, no era el seu, però es va girar.

--Vinga, aquest paio a la nevera amb els altres, i aquell que foti el camp ara mateix amb la moto, que ja estic fart de veure’l, i nosaltres demà a primera hora aixequem el campament i marxem d’aquest cul de món.

Eren cinc persones en total, dos en el paper de matrimoni, i dos que pareixien més jovenívols que devien ser els fills estimats. El cotxe no duia marques, però qualsevol amb una mica de coneixement hauria entès que era policia. Al cinquè el devien dur tancat a la caravana, aquesta mena de gent no desaprofita un cos per un negoci, de seguida que la figura del municipal es desplomà al costat de la movilette, va marxar amb ella.

La gent vulgar que es desplaça, se sent tal com el desplaçament l’ha tractat. El Supun escalfat a l'interior de la casa, pensa amb l’alegria, i els que regressen de Cap de Toro, enfosquits a l’interior de la mobilitat de Omardeval, desitgen adormir-se per mitigar el dolor de les nafres de les seues pells, menys el Nemesi que es deleix per gastar-se els diners guanyats. El Valdelmal en canvi, no les té totes, el negoci no ha funcionat tan llançat com ell hagués volgut. Què poc que costa atiar l'alegria, amb tan sols una guspira s'estén com taca d'oli. Allà al poble quan es creuen dos transbordadors pel llac, van els passatgers d'una coberta saluden als de l'altra i els de l’altra, els hi tornen el saludo braços amunt, et puja com una alegria, i passa cada cop per més vegades que es repeteixi, i malament rai sinó passa, i si a sobre bufa un vent fred que et tiba la cara i el sol et regala un filet d'escalfor, llavors que bé que s’està. I que trist que està quan un nen està sol. 

 Love - "Alone Again Or"

 

A.C.J. -----ONZE (dinovè, 5-cinquè)

                             5

Una casa solana, aquest cop a prop de la carretera. S’atura i espera. Es veu habitada, la porta és oberta, una tela fent de cortina és l’única tanca, el soroll de la "movilette" haurà alertat als residents. En efecte una dona descorre la cortina, i sí, a mitja tarda ha baixat una movilette com la seua, ella ho ha vist des de dalt mentre estava amb les ovelles, després quan ja baixava, l’ha tornat a sentir. El Supun no sap que fer, li han dit que el municipal havia regressat, encara que no s’ha creuat amb ell que fóra lo més normal, per un moment fa el gest de girar cua, però pensant-s’ho bé, val més que vagi on li ha dit el capellà, no sigui que la movilette la dugués un altre.

--I falta molt per arribar al final de la carretera?--

--Una estonada, una trentena de quilòmetres, més o menys com del poble fins aquí, què hi vols anar?--

--Home, hi hauria.

--Se’t farà de nit, el que pots fer és quedar-te a passar la nit aquí i continuar demà de matí, igualment ara no hi veuràs res de res, i si ho vols visitar, no et paga la pena que hi vagis a corre-cuita, a més allí no hi ha cap aixopluc, i si has de dormir al ras, se’t menjarà la humitat. Aquesta és l'última torre del comtat, d'aquí en avall  tot és fer. Jo és que ara tinc de marxar, però dintre trobaràs menjar i un llit calent, llàstima, si haguessis vingut ahir mateix...--Ell resta en silenci pensant acceptar la franca hospitalitat de la muller, que malgrat haver viscut la primera joventut durant els anys de la confederació, és de molt bon veure, i més jove que ell.-- Ara hi deu haver una família, allà al final de la carretera, ja fa uns dies que van baixar i que jo sàpiga no han tornat. De tant en tant hi va algú a passar uns dies, vénen de lluny, de tot arreu, és que allò és preciós, queda’t home, no et faci res, ja t’ho dic, si no hagués de marxar, et faria companyia, ara em sap greu, queda’t home.-- Aparca la moto i recull amb gust la invitació.—Escolta’m, una cosa et podria demanar, que em deixessis la movilette aquesta nit, és que si no haig d’agafar la bicicleta, no et preocupis demà abans de què t’aixequis estaré aquí.-- No pot dir que no.-- Gràcies, veus, encara ets tu el que em farà un favor. Què m’has portat alguna cosa?-- Ara li ve al cap al Supun que els pobladors més isolats de la serra, esperen rebre un present dels visitants de l’interior, cal dur sempre alguna cosa: un llibre, una revista, un embotit, una cartolina, un joc de cartes, llapis de colors, tinta... són així.

--No és que haig sortit sense pensar...--

--Descuida que amb la movilette ja em fas un gran servei. Escolta una cosa tu que vens d’Achón, i allí us assabenteu abans que ningú de les notícies, no t’hauran arribat veus sobre les últimes innovacions estètiques, haig sentit comentar que han sortit uns tractaments preventius contra la vellesa. Es veu que a les capitals tenien molt problema amb això i ho estan solucionant d’una manera tant efectiva com espectacular, almenys això és el que haig sentit a dir. Jo em suposo que pels resultats tan extraordinaris que aconsegueixen, el tractament no deu ser gens barat, més sent una d’aquí, però jo haig anat arreplegant un petit capital i no em faria res gastar-m’ho. Des que vaig veure passar la caravana estic a l'aguait, només per preguntar-los, segur que són gent d’una edat avançada, per aquí el jovent no en ve mai, em vaig fixar que era una família amb els fills ja grandets. Mira et seré sincera: el que passa és que per aquí les femelles no abundem massa, gairebé sóc l’única, sí que alguns cops ve alguna dona que visita als homes de les gorgues, però normalment de la cruïlla fins aquí sóc sola, i jo que vols que et digui, m’agrada aparellar-me, això sí, fen content a l’home, i m’agrada cuidar-me pels meus amants, no vull que s’avorreixen de mi, una ja té una edat en què tot comença a pansir-se i despenjar-se. Què, què em dius, saps alguna cosa, n’has sentit parlar?.--

--No, ho sento, amb això no et puc ajudar pas, però sé una manera en què et serà molt més fàcil aconseguir aquest tractament.--

--Ai sí, com pot ser això?--

--Res, és més senzill del que et pots arribar a imaginar. Només et cal anar a treballar una temporada a la Terregada, d’allí estan, no et costarà gaire empadronar-te. Busquen gent, allí no hi ha gent per a res, disposen d’un munt de terreny i precisen gent per treballar-lo, perquè ells de treballadors no ho són gaire, per a què si tenen de tot? Llavors un cop empadronada a la Terregada, no sols gaudiràs dels mateixos drets que els ciutadans, no, en tindràs més: ells com a zona deprimida gaudeixen de més avantatges que els ciutadans normals, estic segur que sent ciutadana terregalina et podràs fer aquest tractament a millor preu i amb més rapidesa que ningú que hagi viscut tota la seua puta vida, amb perdó, a la capital, però és així...--

--M’has obert els ulls! I aquí tinc la Terregada a tocar, tocar, hi ha un corriol que hi mena directament, no és que tinguem tractes amb ells, perquè no en tenim, però el camí hi és. Cal menester una jornada llarga per arribar-hi, per la feixa que segueix a la cova de les Mans. Fins allí hi haig arribat, el meu besavi em va dur una vegada, em va contar que fa molts anys van venir gent a estudiar les marques de les mans a les parets, ell em va dir també, que són de fa molts milers d’anys i que n’hi ha de més recents i de més velles, ara que allí s’hi estan, ben soles, ja se sap: les coses una vegada estudiades es guarden a la raconada d’un prestatge i s’obliden per sempre més. Després l’inici de la Terregada ja la tens als peus, i amb una mica de sort i bona vista, amb poc temps pots arribar a algun mas habitat. Quina alegria m’has donat! I dius que és empadronant-te allí i ja està?--

--Sí, en un parell de mesos ja et farien terregalina.--

--Doncs no saps lo contenta que m’has ficat, ho faré, i tan si ho faré, i t’estaré agraïda tota la vida, menja el que vulguis, fes el que vulguis, com si estiguessis a casa teua, jo me’n vaig, que sinó no marxaré mai, gràcies que contenta estic, m’has de donar la teua adreça.--

--Potser ens trobarem a la Terregada, jo també haig pensat a anar-hi.--

--Seria fabulós, així almenys coneixeria a algú. Me’n vaig, gràcies una altra vegada per la informació, ens veiem demà la matí, gràcies, gràcies, és que aquí estem tan apartats que no ens posem al corrent de les coses veritablement importants, i mira que jo ho intento de totes totes, alguns pensen que sóc una caparra! Gràcies, gràcies.-- I se’n va.

    Veneno - " No pido mucho"

A.C.J. -----ONZE (dinovè, 5-quart)

                                                  4

L’ermita no es mou de lloc.

Viatgen tots tres junts fins al trencall del comtat del sud. El capellà ha fet seure al Supun darrere per alliçonar-lo. Ha recalcat que ha de recollir proves, els passos que ha de seguir una vegada al poble, també li ha comentat que si es troba amb el municipal d’anada, vagi amb ell, i si se’l troba de tornada, regressi al poble, en aquest supòsit el municipal ja haurà fet la feina, però si no el veu en cap direcció, faci la seua via com si res.

Després els dos laics, ja sols, tenen més temps per departir. El Supun es mostra apassionat per qualsevol tema terregalí, llàstima que el tarannà negligent del conductor de seguida el refreda: --Poca feina, i poques ganes de fer-la, és més si t’esforces a fer bé les coses, no et pensis que ningú t’ho agrairà, no. No pot durar massa, això acabarà malament.-- Sí que té vistos als companys del Supun, els del transport de fems, encara que sol ha parlat amb ells un parell o tres de cops, i no se’n recorda ni quan ni per què.

Ja els ho havia dit ell: --Anem massa lents, us atureu massa.-- El Nemesi els fa davallar per un aiguavessant força inestable, per perdre alçada ràpidament i intentar enganxar amb un dels senderons inferiors. Qui més qui menys va més temps per terra que no pas dret, el pitjor és quan penetren en un sotabosc espès que quasi els impedeix el pas, van esbarriats, copejats per les branques, el Nemesi se’n fa un fart de cridar-los.

Menja unes pomes dolces a la placeta on s’aparquen les "movilettes". Un home grenyós seguint el costum, s’apunta on va i més o menys quan trigarà. D’això de què no hi havia pèrdua n'hi hauria molt a parlar, ja ha hagut de refer via unes quantes vegades, al final un noi seient a la "movilette" l’acompanya fins just on comença la carretera de les gorgues del Grioguen. A partir d’aquí prossegueix tot sol, sol a la moto i a la carretera, només molt de tant en tant s’entreveuen algunes cases de camp dormitant a les roques.

Se li fa llarg el trajecte al Supun, poc avesat a la conducció. No triga a sentir dolor als braços i al cul, només és la incomoditat i el desassossec de recórrer una carretera solitària; a ell no li fa res caminar dies i dies sol per la serra, per dalt sempre veus el que hi ha, la perspectiva resta oberta, en canvi pel fons del riu que ara estreny, ara ampla, no saps mai que et trobaràs a la següent revolada. O si s’espatlla la moto, que no és que peti massa bé, haurà d’anar a cercar ajuda, i tampoc sap si serà millor tirar endavant o enrere.

N’hi ha un a qui se li han partit les botes, el Nemesi ha tingut de lligar la sola amb un tros de cordill que duia. El cordill ha petat al cap d’unes poques passades i el Nemesi li ha tornat alligar amb més contundència.

Una estona fa que s’ha ocultat el sol per sota d’aquests farallons desplomats. El Supun pren la determinació d’aturar-se a la primera casa que trobi, a més a més ha de preguntar si han vist al municipal passar abans que ell, això si és que resta alguna casa més, encara que és de suposar, ja que vora la carretera ha vist unes balmes que fan la funció de pletes, on deuen pasturar aquestes bèsties en tan mal terreny?

 
David Lindley- "El Rayo X" 

A.C.J. -----ONZE (divuitè, 5-tercer)

                                                                          3

--Una errada, una errada de grafia i la ineptitud manifesta dels cartògrafs per escriure els topònims com cal, és el que m’ha fet confondre un lloc per un altre, ja m’estranyava a mi, que redimonis pintaven uns cobdiciosos en una vall tan remota.

--Home, tampoc és tan remota, vaig consultar el mapa i en queda una mica al nord, però quasi al bell mig de la serra.--

--Un cul de sac és el que és, allí no hi ha res, a part d’herba per les vaques, ni capellà no tenen. Què fan els teus homes allí, ja t’han dit alguna cosa?--

--De moment no en sé res, i crec que fins que no surtin d’allí ben poca cosa podrem saber, el mapa l’incloïa dintre de zona de comunicació exposada, suposo que aviat se n'adonaran de l’error i davallaran.-

--Suposes molt, primer el que hem de fer és contactar amb el guàrdia que resta al poble i informar-lo, després actuarem en conseqüència.--

En conseqüència de què? Es pregunta el Filippo, tot engegant la comunicació; traient-se un pes de sobre veient al seu home reflectit a la pantalla. Tampoc sap res dels seus companys, però té novetats: ahir a la nit va arribar al poble un individu que buscava al Llerdós. Dit individu no té residència estable, l’inclouen com un, més dintre dels nòmades serralencs. Com gran part d’aquest col·lectiu, no disposa d’identificació ni pertany a cap clan familiar important. Respon al nom de Safatans, ell diu que treballa de xofer d’autobús, però són suficientment coneguts els seus tripijocs amb el Llerdós, que per cert a la seua fitxa figura que es dedica a vendre productes químics per la indústria frigorífica, amb quatre persones a càrrec seu, amb els permisos corresponents i la documentació complerta a disposició de qualsevol inspecció. Al parer de l’informador, aquest element és clau per continuar la recerca, donat que és l’únic punt on trontolla la xarxa muntada pel Llerdós. L’informant vol destacar igualment, que les seues indagacions l’han portat a deduir que el Llerdós i els seus homes van marxar direcció a la capitalitat, ja que el mateix Safatans afirma que va ser allí el darrer contacte que va tindre amb ells. Al sospitós Safatans li agrada molt fer el fatxenda, però quan el vaig veure ahir nit, evitava conversa sobre el destí del Llerdós. Després, informant al cap de la guàrdia local dels meus avenços, va autoritzar la detenció del Safatans com a sospitós de pertànyer a una banda de malfactors, lo que permetrà al cap Sebastià interrogar-lo en profunditat quan regressi, ja que hores d’ara es troba retingut en una dependència municipal.

--Aquest paio és un inútil!-- Exclama el capellà finalitzant la lectura de l’informe a la pantalla. --És un inútil i un patata, és inconcebible, teníem un fil per seguir, va i el talla, n’hi ha per llogar-hi cadires, no es pot treballar amb gent tan incompetent.--

La cara del responsable de l’informe torna a aparèixer a la pantalla. L’alcalde Filippo l’informa de l’error toponímic, però ha d’esperar a què el sacerdot es calmi per continuar, ell ni sap on para el nou riu d’Ilpó.

--És al comtat del sud, aquí al costat, baix de tot, al límit de la serra. És un afluent sec del riu Grioguen, no té pèrdua, només hi ha una carretera que hi arriba fins allí.

--I trobaves rar lo de Riudidipó? allí sí que no hi viu ningú.--

--Hi ha un vell heliport al final de la carretera.--

--Un què?--

--Una esplanada suficient gran per què aterri un transport.--

--Allí?--

--Sí, no em demanis per a què el van fer, sol sé que existeix, i surt a tots els mapes, no és cap secret. Ben pensat resulta un lloc ideal per rebre enviaments discretament.--

--Però qui té prou calé per contractar un servei aeri?--

--Potser ells? I si encara no en tenien, la seua ambició els ha traït. Imagina’t que tens un negoci productiu, il·legal però productiu, que creix vertiginosament, i que dóna uns beneficis tan grans que arriben a encobrir la prudència delictiva. Un dia, amb el conseqüent desenvolupament del negoci, acabaràs per renovar els sistemes logístics, els faràs més àgils, més ràpids, evitaràs els entrebancs de la dificultosa comunicació terrestre. On et durà tot això? Estaràs tan encegat que ni te n'adonaràs de què cada cop estàs més lligat al teu subministrador, o al teu client, que naturalment són molt més poderosos que tu, llavors et tindran a l’abast de la seua mà, tant com per donar-te menjar o per acabar amb tu d’una bufada.--

--Creus que els van parar un parany?--

--És que es veu tan fàcil! Només havien de convocar-los en punt de reunió amb un esquer llaminer i després arreplegar-los tots junts.-- El Filippo pensa que a ell no se li hagués acudit mai lligar el nom d’un barranc sec amb la desaparició del Llerdós, resta admirat de la capacitat deductiva del capellà, i una mica contrariat pels seus curts gambals. --No podem espera més, envia’l a Riu d’Ilpó.--

--A qui? A aquest, tot sol?--

--Sí, que hi vagi immediatament, encara som a temps per recollir alguna prova a l’heliport, que hi vagi, que hi vagi ja.--

--Està bé, ara mateix li ho comunico, trigarà unes hores a arribar.--

Immens cingle, Immens talús, immens vessant, minúscula ermita, petits ells, pedres i plantes punxenques, altius voltors, enormes embocadures enfosquint la cinglera.

--Potser arribaríem més aviat des d’aquí?--

--Per allí l'hi aniria.--

--Doncs, que també hi vagi algú del cos del poble.--

--És que, hi ha pocs efectius i hores d’ara tots són de servei, i si hem de cridar un, fins que no arriba i tot...--

--Docs, que hi vagi el Supun.--

--El Supun?--

--Sí, ell és aquí, i no té res més a fer.--

--Pot ser perillós, vull dir que vés a saber que es troba allà baix.--

--No home no, el tinc aquí al taxi de la porta, no et preocupis, mentre el porto fins al comtat li diré el que ha de fer, amb tot i això dubto que arribi abans que el guàrdia, porto un xofer que no es coneix les carreteres i és lent a matar.

   Jakson Browne- "Stay"