4
L’ermita no es mou de lloc.
Viatgen tots tres junts fins al trencall del comtat del
sud. El capellà ha fet seure al Supun darrere per alliçonar-lo. Ha
recalcat que ha de recollir proves, els passos que ha de seguir una
vegada al poble, també li ha comentat que si es troba amb el
municipal d’anada, vagi amb ell, i si se’l troba de tornada,
regressi al poble, en aquest supòsit el municipal ja haurà fet la
feina, però si no el veu en cap direcció, faci la seua via com si
res.
Després els dos laics, ja sols, tenen més temps per
departir. El Supun es mostra apassionat per qualsevol tema terregalí,
llàstima que el tarannà negligent del conductor de seguida el
refreda: --Poca feina, i poques ganes de fer-la, és més si
t’esforces a fer bé les coses, no et pensis que ningú t’ho
agrairà, no. No pot durar massa, això acabarà malament.-- Sí que
té vistos als companys del Supun, els del transport de fems, encara
que sol ha parlat amb ells un parell o tres de cops, i no se’n
recorda ni quan ni per què.
Ja els ho havia dit ell: --Anem massa lents, us atureu
massa.-- El Nemesi els fa davallar per un aiguavessant força
inestable, per perdre alçada ràpidament i intentar enganxar amb un
dels senderons inferiors. Qui més qui menys va més temps per terra
que no pas dret, el pitjor és quan penetren en un sotabosc espès
que quasi els impedeix el pas, van esbarriats, copejats per les
branques, el Nemesi se’n fa un fart de cridar-los.
Menja unes pomes dolces a la placeta on s’aparquen les
"movilettes". Un home grenyós seguint el costum,
s’apunta on va i més o menys quan trigarà. D’això de
què no hi havia pèrdua n'hi hauria molt a parlar, ja ha hagut de
refer via unes quantes vegades, al final un noi seient a la
"movilette" l’acompanya fins just on comença la
carretera de les gorgues del Grioguen. A partir d’aquí prossegueix
tot sol, sol a la moto i a la carretera, només molt de tant en tant
s’entreveuen algunes cases de camp dormitant a les roques.
Se li fa llarg el trajecte al Supun, poc avesat
a la conducció. No triga a sentir dolor als braços i al cul, només
és la incomoditat i el desassossec de recórrer una carretera
solitària; a ell no li fa res caminar dies i dies sol per la serra,
per dalt sempre veus el que hi ha, la perspectiva resta oberta, en
canvi pel fons del riu que ara estreny, ara ampla, no saps mai que et
trobaràs a la següent revolada. O si s’espatlla la moto, que no
és que peti massa bé, haurà d’anar a cercar ajuda, i tampoc sap
si serà millor tirar endavant o enrere.
N’hi ha un a qui se li han partit les botes, el Nemesi
ha tingut de lligar la sola amb un tros de cordill que duia. El
cordill ha petat al cap d’unes poques passades i el Nemesi li ha
tornat alligar amb més contundència.
Una estona fa que s’ha ocultat el sol per sota
d’aquests farallons desplomats. El Supun pren la determinació
d’aturar-se a la primera casa que trobi, a més a més ha de
preguntar si han vist al municipal passar abans que ell, això si és
que resta alguna casa més, encara que és de suposar, ja que vora la
carretera ha vist unes balmes que fan la funció de pletes, on
deuen pasturar aquestes bèsties en tan mal terreny?
David Lindley- "El Rayo X"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada