divendres, 17 d’agost del 2012

LA FONT D'ANDANA

Foto: Jaume Rovira.
Dibuix: Jaume Pedrós
A primers d'agost ens arribava una proposta d'exploració del sifó terminal de la Font d'Andana. Va ser del Joel de la Seu d'Urgell membre del GEB, que darrerament ha escomès importants exploracions: Forat de l'Or, Font Mentidora dels Freixes, Fou de Bor.
En pocs dies ens hem aconseguit mobilitzar per tindreu-ho tot enllestit pels dies 25-26-d'agost, dates en que s'efectuarà el buidatge dels primers sifons, i la temptativa al sifó terminal. Una activitat oberta a tots els que vulguin participar.
Ara que ha passat un cert temps, recupero alguns records, fotos i textos d'aquells excepcionals anys d'exploracions a Lavansa. 


Primeres desobstruccions a la Font d'Andana. Foto: Jordi Boldú
 
Era el 1 de maig, (1.998) tanmateix nevava. Aquell matí Ossera restava tranquil·la. Havíem passat una setmana Santa com les d'abans a l'Alzina, sopant a ca la Carmela. El dia de la mona vam baixar pel coll d'Ares, rodant per la pista nevada fins a Ossera. Allí hi viu des de fa anys un escultor holandès, el Nico. Ens van informar de què si volíem saber alguna cosa sobre forats, parléssim amb ell. Aquell plujós dia de la mona es trobava a casa, acompanyat per una noia pintora de Girona. Ens va dir poca cosa, però ens va ficar a la pista del Jaume, el dels conills, que era un que li agradaven aquestes coses. Ens va recomanar que no l'anéssim a veure aquell dia, tenia la casa plena de gent. Així que vam passar l'estona parlant d'art i de textures amb el Nico i la seua noia gironina, fins que ens vam fer pesats.
Desobstruccions ja avançades. Foto: Jaume Pedrós.
Aquell matí de maig em vaig atansar a la formatgeria i vaig conèixer a l'Eulàlia. Ella em va dir que el Jaume estava amb els conills, és més, m'hi va acompanyar.  El Jaume estava amb botes d'aigua entre les gàbies. Va ser arribar i engegar. Començar a parlar d'espeleo i una riuada de records fugien per la seua boca. De Cuberes anaven a Solencio, de Garraf als Chorros, de Navarra a Sant Llorenç, així tot el matí. Ell sempre diu que aquell dia em va confirmar que allí hi havia coves, però que s'havia de treballar, i que jo li vaig contestar que a nosaltres treballar no ens feia por, d'això no me'n recordo. De què si estic segur que em va recomanar que baixant fes un cop d'ull en un lloc, per on de tant en tant sortia força aigua.  
Obres de protecció de la Boca. Foto: Carme Pedrol.
A la setmana següent ja em va trucar, tenia un parell d'avencs localitzats per la zona. Res, vam anar ràpidament a explorar. Va ser el mateix dia quan ens vam mirar la surgència de la Font d'Andana amb més atenció. Així van començar una successió de caps de setmanes dedicats a la desobstrucció de la Font. El principal problema el presentava la seua situació, l'aigua brollava verticalment ensorrant els marges sedimentaris de la barrancada. Igualment dos minses, però escarpades torrenteres conflueixen en aquest lloc, efectuant la seua pròpia aportació. Llavors amb les eines de precisió necessàries i l'experiència acumulada a base d'anys i durícies, vam buscar el famós punt en què tiraves una pedra i feia "xoff". Hores d'ara aquesta marmita d'entrada ha desaparegut, doncs després d'una crescuda i la corresponent nova obertura, quedà colgada pels sediments.
Passaren les setmanes, i un dia, entre blocs apuntalats i terres mullades, per fi un primer espeleòleg, va poder entrar, això sí: apartant les darreres pedres a puntades de peu. Accedint després de la primera marmita, a un conducte net de regular dimensions que tirava avall.
Bé, doncs vam explorar la cavitat, molt bonica, molt bonica, que d'això que d'allò, però un sifó al final. Un altre dia tornarem a topografiar, potser haurà baixat el sifó i podrem passar? Vam topografiar i el sifó estava una mica més baix. Potser esperant una forta sequera? Va vindre la sequera i el sifó no baixava més. Després van venir les pluges de la tardor i la surgència es va activar, i com no, tornant a col·lapsar l'entrada, que en aquells temps era conformada per un inestable con d'enderrocs.
Primers intents de buidatge del sifó amb el comandament interior. Foto: Jaume Rovira
Va venir el temps de la despreocupació, com a molt al mig d'una època de sequera estiuenca, s'anava a visitar les clares aigües del sifó, tirant-li fotos sota l'aigua, imaginant i debatin cabòries. La idea inicial de buidar el sifó, semblava l'única solució. Abans alguna cosa s'hauria de fer amb l'entrada, no podíem treballar amb material pesant en aquelles condicions. I aquí comença la segona part de la història.
Teníem que protegir la boca de la cavitat de tots els al·luvions que li queien a sobre, construint una obra bonica, segura i definitiva. Es van estudiar diverses maneres de fer. Optant per una protecció tubular i metàl·lica, a peces de fàcil transport i fiabilitat assegurada. Per uns dies ens convertiríem, en una "brigadilla" del ram de la construcció. Calia sanejar totalment la cubeta receptora per col·locar el tub, després collar-lo i cementar les parts baixes per evitar les fugues. Finalment es van reomplir els voltants amb els materials prèviament extrets.
El Jacuzzi i el fangueral (El Bisbal), prop de l'entrada. Foto:Jordi Farré
A més a més de la tossuderia, el romanticisme i l'amistat, inherents a tota primera, havia raons de pes: l'important desnivell (més de cent metres) amb el riu Fred, que consideràvem l'exutori actiu de l'aqüífer, l'existència d'un altre "trop plein" entre mig, i la capritxosa morfologia de la Font d'Andana, ens feia pensar que el famós sifó, no era més que una simple volta sifonat
Era l'estiu del 2002, teníem l'obra feta, només calia buidar el sifó. Per nosaltres era una novetat, així que vam demanar assessorament a diferents persones expertes en la matèria. Tot plegat va ser una confusió de dades, consells i improperis. Es va fer una selecció i ho vam intentar. Vam fracassar. Però ens va servir d'experiència, aprofitant la instal·lació interna i les provatures, que ens van aclarir el funcionament hídric de la galeria en el tram que coneixíem.

Comandament exterior del buidatge del primer sifó.Foto: Jordi Farré
Va transcorre un any sencer, mentre tan, vam formalitzar relacions amb l'ajuntament de la Vansa. Era juliol i ens hi vam tornar carregats amb les bombes, les mànigues, els cables i els grups electrògens. Cal assenyalar que aquesta activitat va fer patxoca a molta gent del grup, i es va poder arreplegar bastant de personal, sinó no sé que haguéssim fet amb tot el fato els quatre gats que hi treballàvem habitualment. Aquell dia va anar tot com una seda. Dissabte vam començar a bombar, i diumenge al matí, el Monturiol sortia eixelebrat, emportant-se en plena carrera la bomba de la segona estació, amb la noticia que havien passat el sifó i la cova continuava.

Primer sifó, amb el pas aeri obert.Foto: Antonio Satorra
Bé, havíem superat el maleït sifó, noves galeries (també capritxoses) s'obríem a la nostra disposició, diferents vies d'exploració, però el que era la galeria principal tornava a negar-se dintre d'un segon sifó (el Dalton). I lo pitjor: de mica en mica en primer sifó s'anava reomplin setmana rere setmana. Fins al punt que al cap de tres ja era obligat fer una cabussada per travessar-lo.
Gours  post-sifó. Foto: Antonio Satorra.
Segon Sifó (Dalton), preparats per encebar els tubs. Foto:J.Farré.
Se'ns va fer llarga l'espera, però finalment va arribar el juliol del 2004. Llavors quan depens de material de lloguer, estàs venut a què algun element et falli i el conjunt no funcioni. Això sí, ja som especialistes en muntatge i desmuntatge, polint defectes per tal de fer l'operació més segura i amb el mínim d'espeleòlegs possibles. 
De seguida vam comprovar que els ramals no eren capitals i que la continuïtat depenia del sifó Dalton. La nostra idea era buidar-lo mitjançant l'aspiració per pressió de columna d'aigua. La morfologia era favorable, però la distància era tan gran que ens omplia de dubtes sobre la viabilitat del projecte. Vam fer multitud de proves, curant cada vegada més el sistema d'encebament, la veritable mare dels ous. Ens hi vam sortir, semblava pura màgia, l'aigua colava galeria avall buidant el sifonet, donant una nova ambientació a la galeria habitualment inactiva. Vam passar i vam explorar una nova galeria que enllaçava amb un conducte principal, més auster i prometedor. Tot plegat entre una cosa i l'altra, s'ens va tornar a omplir el primer sifó sense més possibilitats de buidar-lo.
Segon sifó buidat. Foto: Antonio Satorra,

Les platges de l'Algarve. Foto. Antonio Satorra.
 L'any següent, 2.005, vam romandre una setmana de juliol de campanya a Lavansa, per completar l'exploració de la Font i d'altres forats. Vam instal·lar un electró i una corda fixa en un parell de curts ressalts per tal de poder a cometre l'exploració sense material de progressió, si exceptuen in puny per ajudar-nos també a la rampa de les “Platges de l'Algarve”, punt on es col·lapsa la cavitat de sorra i cal fer-se pas excavant en ella. Després ve el “Sifonet dels Enamorats” ,  la galeria continua davallant fins al lloc de màxim punt el 5-8-2.005 (-109). Després d'aquell any, fins ara mai més s'ha pogut superat per sota de l'Algarve (-76m.) .
La sorra és present a partir del segon ressalt,(-54m )-Foto:A. Satorra.
El temps de sequera el sifó terminal davalla lentament, més o menys 50cm. dia, però només cal que plogui a l'exterior per a que recuperi el nivell ràpidament, a vegades més de 40m. de desnivell amb unes precipitacions de 60l/m. Lo qual ens va fer pensar que es mou a ran de les variacions del nivell de base de l'aqüífer. I que l'aqüífer de la Font d'Andana sigui independent del gran aqüífer de la serra que drena pel riu Fred, que encara resta per descobrir, sigui desobstruint la propera Font de Urdiet, o continuar pel Vaporer del Carrasquer.
El Sifonet dels Enamorats. Foto: Antonio Satorra.

Sifó terminal cota -106m. juliol del 2.005. Foto: Antonio Satorra
Darrera entrada a la Font, abans de la exploració preliminar fins al primer sifó del 15-8 d'enguany: 4-5 agost del 2.007. (Aigua just per sobre de l'Algarve).
Darrera entrada en càrrega, sortint aigua per la boca: 30-10-2.010.


Una de les darreres reventades, (10-2.OO5).
La última (2.010)va ser molt més violenta, empotant-se la reixa, petant els candenats, rebregant les mànegues del primer sifó extraient-les a l'exterior.
Foto: Jaume Rovira.


Poc després del Sifonet dels Enamorats. Foto: Antonio Satorra.
Tot recordant la logística:
         Es triga unes 4 hores a per poder passar el primer sifó. Si aquest és molt ple s'ha de fer avançar la bomba mentre es buida (ancoratges fitxes al sostre). La bomba continua treballant, quan passin un grup de cinc o sis persones necessàries per buidar el segon.
         L'aigua del segon sifó corre per la galeria desguassant al primer sifó. Tot plegat són unes hores entre les maniobres de buidatge i l'espera a què es buidi.
Lo que acostumaven a fer, és dedicar el dissabte per buidar els sifons i el diumenge per l'exploració.
         El més delicat és el segon sifó, ja que és una feina manual per pressió de columna d'aigua, amb el problema d'encebar correctament els tubs, cosa que a vegades no s'aconsegueix a la primera.
         Només es pot utilitzar il·luminació elèctrica.
 Es més que recomanable dur la part inferior del neoprè, escarpins, més una bona samarreta tèrmica.
         Material de progressió: Un puny amb pedal és suficient.
Manteniment de les mànegues interiors. Fotos: Jordi Farré.
Sort per tothom i que tot brolli a la perfecció.