divendres, 30 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (tretzè)


--Doncs a mi m'ha agradat escoltar la història del Pere, jo no suporto a les parelletes explicant-te la seua encantadora felicitat, surant etèriament pel temps i l'espai.--
--Sí, i amb aquells somriures de complicitat.--
--I les miradetes d’ovella degollada.--
--Parlant seriosament, jo la història de Pere no la trobo tan incoherent, fins i tot crec que és la típica d’una persona que busca el seu bé per sobre de tot, com quasi bé tothom, no ho dic com a censura, ans al contrari.-
--Em recordava, no per la història, sinó per caire que prenia en determinades circumstancies, a la d’aquell pilot intergalàctic que abans venia.-
--Hui, intergalàctic, si cas interplanetari.--
--Ja m’enteneu, el que estava enamorat de la biòloga que inventariava els mol·luscs de la serralada. El paio conduïa un cotxe que no estava preparat per les nostres carreteres, una espècie de monoplaça pla, quan sortia d’allí dintre rajava per tots els porus, mai havia vist un home suar tant. Doncs això que quan venia per aquí, s’hi estava catorze o setze hores com a molt, i tornava a marxar.-
--Molts cops sense arribar-la veure.--
--I quan la veia, tampoc li servia de gaire. Quina mania la d’aquella noia amb els caragols.--
--A mi un dia em va dir que n’estava molt del pilot.--
--Aquella, del que estava enamorada era dels caragols, hores d’ara deu de voltar per qualsevol serrall buscant caragols per les espones, i ell, enrotllat amb una paia de ciutat, mira que no n'hi han, a vessar vessar.--
--Era un amor impossible, però raonablement creïble, més que aquella història quimèrica de l’Antonio i la institutriu aristocràtica.--
--Molt més, on va parar.--
--Mireu, la vida dóna a tothom les seues oportunitats de ser feliç, jo no em puc queixar pas. Bé ara m’estic retrotraient a la tesi de Chathusnga, perquè mireu, jo no crec que sigui tant dolent enganxar-se a algú, ben mirat està bé, però que molt bé.--
--I a quantes més millor, no xiquet?--
--No, jo em vaig casar, quan vaig creure que era el moment em vaig casar. Pensava que havia trobat la dona adequada, n’estava perdudament enamorat i ens vam casar, molt bé. Al començament tot és mot bonic i passes uns anys fabulosos, venen els nens i tot és alegria. Després ve el punt d’estancament i ho passes fatal. Què fas? doncs aguantar. Aguantes un temps, però a la fi et dónes comte que la cosa no va endavant ni enrere, llavors què és el que vaig fer jo? Doncs abans de trencar amb la meua dona vaig obrir el llaç, i des de llavors oli amb un llum, estic bé amb la dona amb els fills, amb els companys... sempre surten petits problemes de desconfiança o gelosia, però tot abans que tornar a les aigües pudents--
--Lo que vas obrir va ser el jaç.--
--Jo, això no ho sé fer, no va amb el meu tarannà, i no hi puc fer res. Quan vam arribar a la molsosa situació que descrius, la meua primera dona va emigrar amb la canalla i mai més l’haig tornat a veure, un és com és.--
--És que tu ets adorable Xamil, tens uns fills que t’estimen i estan bojos per tu, en canvi el Chathusnga amb tot l’esforç, la seua perseverança i el seu ordre moral no té res de tot això. Fixa-t’hi, de les tres dones que ara som aquí, dos hem tingut a veure alguna cosa amb tu, i a la tercera, segur que no et costaria gaire...--
--Escolta parla per tu, a mi no m’enredis.--
--Potser és que és la més jove.--
--I tu tens les espatlles tant caigudes que se t’escorre la camisa de servir.--
--Ja les tenia el meu pare.--
--I els teus fills també, és un legat familiar que va congènita a la condició de cambrer.--
--Fica pau Chathusnga, a tu, és a l’únic que fan cas.--
--Estic fart que apel·leu a la meua suposada respectabilitat per a qualsevol cosa, jo serveixo per a molt més.--
--T’estàs oferint una altra vegada? Aprofiteu noies que això no es veu cada dia.--
--Podeu continuar dient bajanades, però lo que és cert, és que aquest paio té dos dones magnifiques que l’estimen.--
--Ai, el nostre Supun, solitari empedreït.--
--Jo també em vaig enamorar una vegada, tenia tretze anys i encara somio amb ella.--
--Això és lo millor.--
--Hui no.--
--Sí, tindre un amor per recordar, per sublimar tota la vida, menyspreant les barataries que aguaiten amb falses lloances des del futur.--
--No creieu que existeix una mena de llei de compensació. Malgrat el que pensi la Diana, jo no sóc dels que es queixen. Simplement hi ha gent que té unes facultats que altres no posseeixen o les tenen menys desenvolupades. A mi em podrien assolar algunes de les moltes carències que es veu que tinc, però allí estan determinades qualitats per retenir-les, qualitats que m'aprecio molt.

dimecres, 28 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (dotzè)





--Segur que la Soledat ja s’imagina alguna cosa, després de tant temps i tantes evasives.--
--No ho sé, l’últim dia que la vaig veure va ser per dir-li que me’n anava uns dies a la serra a descansar, estàvem sols, a la Rosa la vaig trucar abans, la idea va ser del meu nebot...--
--Ell està al corrent de tot?--
--Més que menys, no sap els detalls, però vulguis que no, la situació ha transcendit a nivell familiar. A mi ja em tocava un període de vacances obligades, i ell havia acabat uns cursos i li quedava un temps per iniciar uns altres, i moltes vegades em parlava de viatjar, perquè amb el seus pares és impossible, són d’aquells de què com a casa no hi ha res, llavors em va proposar vindre cap aquí, és a prop i s’ho podia permetre, a mi m’anava molt bé, perquè l’espera em començava a desesperar i si m’enyorava tornava amb un cop de cotxe, elles ho vam trobar molt encertat.--
--Ara ets aquí, esperant que entre elles arreglin la situació, trencant els cercles viciosos que heu establert entre tots tres.--
--No, estic aquí per reflexionar amb l’ajuda de la distància i del canvi de ritme vital.--
--Evidentment tu no vols renunciar a cap de les dos.--
--Encara no ha quedat prou clar això!--
--Lo difícil, crec que és que es fessin amigues.--
--Ets tu, o el teu amic doble al que li ha passat tot això.--
--Té el testimoni del nebodet.--
--Cal que les històries estiguin avalades en aquest país?--
--Quan són vivències personals com la teua...--
--No em creus.--
--Jo sí, encara que les teues múltiples personalitats... se’t fica la mosca al nas.--
--Jo m’haig empassat tota la història.--
--Hi ha gent que només viu un dia a la vida.—L’amo del cafè es fica de peu, i es rasca el clatell. Els altres, el miren com si esperessin alguna cosa, quan veuen que no dirà, ni farà res més, reprenen la conversa --
--Seria la via menys violenta la que hauries de buscar.—
--Buscar? Esperar que algú et doni una solució, veure-la escrita en un llibre o en una pel·lícula. Encara que si esperes trobar-la, lo més probable és que no la puguis discernir entre tants paranys.
--Però si us plau Pere, no planifiquis més.--
--Per què simplificar l’amor a una relació a dos bandes havent altres fórmules? Sense anar més lluny, aquí a cada poble trobes al menys una casa comunal, i de diferents tipus.--
--Home, però són força inestables, jo mateixa va haver un temps que em pensava que era lo meu, en una hi vaig viure quasi bé tres anys. El que passa és que al final peten per les tensions que s’acumulen i no es trauen, perquè si dius alguna cosa els altres s’ho prenen malament o lo que és pitjor, penses que s’ho prendran malament, i calles fins que arriba un punt que la convivència es fa insuportable, jo al final me’n vaig anar a viure sola amb la meua filla.--
--L’altre dia la vaig veure a la Josefina, estava en un ball de festa major, fa molt goig, quina manera d’omplir les copes, vaig tindre que anar-me’n, m’estava ficant malalt.--
--Les copes? No sabia que feia de cambrera.--
--Un altre tipus de copes, més rodones, cadascuna al seu lloc.--
--Amb el que et fixes tu Chathusga! Ara reconec que els "pomelos" de la xiqueta són dignes d’admiració.--
--Ens enlluernen els "pomelos". Per altra banda tenim la mania d’enganxar-nos a una altra persona per sobreviure. Això és un gran error, les persones són volubles i inconstants, jo crec que no podem dependre d’un altre i agafar-te a ell, i dipositar en ell tots els nostres anhels. Arribarà un dia que ens defraudarà i el deixarem. Llavors ens sentirem fotuts i estafats, perquè les nostres il·lusions se’n van amb ell, i ens quedarem buits, però som tant torracollons que l’únic que se’ns acudirà per redimir-nos serà tornar a començar. Jo crec que és molt més... anava dir intel·ligent, coherent, enganxar-se a altres coses, activitats o l’art per exemple.--
--L’art és molt cruel.--
--Diga-m’ho a mi, que em vaig passar tres anys aprenent a tocar el clarinet baix i ho vaig tindre que deixar, perquè cada dia que passava era més paquet.--
--No em referia com a artista, sinó com a simple afeccionat, ser artista és un talent, una gràcia, no depèn de la nostra voluntat.--
--Saps que tu ets molt didàctic, hauries de donar classes a l’escola, a mi me’n haurien anat molt bé, no hauria perdut la primera joventut esborronant teles i papers .--
--Aquesta és una reunió d’incoherents.--
--Visca la incoherència.--
--Sí, un visca ben fort a la incoherència, que ens lliga curts a l’estaca de les nostres errades i aconsegueix congregar a una colla d’arreplegats, amb la insana intenció de recrear-se amb les incoherències alienes per no pensar en les més properes. I potser és aquesta experiència noctàmbula, adquirida en el decurs dels anys, que ens atorga el doctorat sense tribunal de la catàstrofe humana, gosant a qualificar pretensiosament als nostres proïsmes, que han vingut a nosaltres, cercant un bastó on sustentar-se, per acabar estavellant-se amb les inhòspites cingleres de l’escepticisme més egòlatra.--
--Maleïda crueltat humana que menysprea al que se’ns atansa amb la sinceritat a la mà, i es mostra impunement submisa amb els enganys del poder.--
--Ensopida la nit jeu groga / La drassana creà la droga / Embastats els jorns la cercaren / Poms de calç d'alfàbrega / Papers enrunats arreplega / Gripaus vermells se l'emportaren.
--Què més incoherent que la història del Pere?--

Es fa llarg esperar

dilluns, 26 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (onzè)


   --Deixeu-lo continuar, aviat sabrem si se'n va sortir o no d'una nova situació imprevista.
        El Pere narrador somriu.--Sí, puc afirmar que me'n vaig sortir, no per mèrit propi, més aviat per què elles m'ho van ficar fàcil.--
--Home, la presència de la malalta feia que fos més important la seua recuperació física que cap altra cosa, i si a ella li agradava veure't, al menys davant seu la seua amiga estava obligada a fer-te el paperot.--
--No, crec que ja m'esperava --ja m'ha dit que havies vingut-- em va di la primera vegada que ens vam quedar sols, al principi jo me'n anava abans, però al cap dels dies marxàvem junts de l'hospital i l'acompanyava fins la parada de tuk-tuks i allí ens separàvem. Varen ser unes setmanes dures, la malalta empitjorava dia a dia, a mi quan entrava a l'habitació se'm queia l'ànima als peus, sabíem que l'estàvem perdent, s'estava quedant en els purs ossos. Cada vespre, entre els dos, la canviàvem després de donar-li el sopar, lo poc que aconseguíem fer-li menjar. Havia perdut el domini de les extremitats, era com moure un esquelet articulat fet de fusta trencadissa, la giràvem per eixugar-li l'esquena i expandir-li crema per la pell, la perfumàvem, la Rosa li arreglava els cabells i la pentinava, després amb un filet de veu ens deia: --Què no marxeu encara? Jo ja estic bé, vosaltres dos heu d'anar a descansar.-- Va arribar el dia en què ja no ens podia dir res, aquella nit la vam deixar amb les constants sota mínims i sota vigilància absoluta. Caminant pels passadissos de l'hospital amb la Rosa agafada pel braç, intentava encomanar-li forces, mantenir l'esperança dient-li que la recuperació encara era possible, que els metges no ho donaven tot per perdut. Ella estava massa capficada per respondre'm. Més tard quan baixàvem per l'ascensor es va enfonsar, es va ficar a plorar a rius i se'n va abraçar ofegant el seu dolor en la meua espatlla, jo també la premia, amb cautela en un inici, però ella m'agafava amb ràbia, devia asserenar-la, per això vaig aturar uns minuts l'ascensor i li vaig xiuxiuejar paraules dolces a l'orella, aconseguint finalment separar-li la cara del meu abric per eixugar-li les llàgrimes amb les puntes dels dits, acaronant després els seus cabells amb tendresa. Quan la vaig veure més tranquil·la, inconscientment em vaig atrevir a fer-li un petó a la galta i després un altre al front, de sobte va esdevenir un moment màgic en què tots dos ens miràvem a menys d'un pam de distància, ella amb els ulls aigualits em va besar, un petó intens i sec que em retornava el deliciós gust de la seua llengua. Ens vam tornar a enganxar, i vaig sentir el mateix, allò que per la majoria de gent és tant fàcil i per mi és quasi extraordinari, tornar-la a abraçar tota la nit, sentir-la de nou, perenne en el record i despertar com un bàrbar a Àsia. Lo difícil va ser separar-nos fins a la nit, amb l'ocult temor de què una infortunada trucada ens obligués a veure'ns abans.--
--I la rancúnia de la culpabilitat?--
--No, mai! Ni quan segons vosaltres les enganyava, ni després m'haig sentit culpable d'estimar-les.—L'alt to de veu, mig desafiant, mig menyspreant, talla per uns moments qualsevol intent de replicar.-- Aquella nit, entrant a l'habitació vaig veure a la Rosa donant-li el sopar a la boca, estava asseguda al llit i no parava de parlar, se li escapava l'alegria. La Soledat, en un dia havia recuperat el que havia perdut en dos setmanes, tornava a menjar, ja no tenia els llavis morats, la mirada es mostrava segura, amb aquell convenciment, del que ha superat el pitjor i ja no fallarà. A la Rosa se li escorrien les paraules, això què feia grans esforços per controlar-se, la Soledat no deia gran cosa, a part del bo que trobava el sopar. Mentre l'arreglàvem es va dormir, i nosaltres dos ens vam seure al sofà sense dir res, després ens vam agitar i vam passar la nit allí, dormint abraçats.--
--Que és el que va passar a l'endemà?--
--Ens vam despertar aviat molt de matinada, ella estava desperta prenen la medicació que una infermera li havia portat, ens va preguntar que fèiem encara allí.-- Es queda mut observant el seu auditori.-- No em mireu d'aquesta manera, no, ben bé així no va ser, això ho hagués fet un paio genial, no un tan conservador com jo, a qui les grans idees li venen quan ja és massa tard, potser per això lo de planificar que abans comentàvem. Sí que es va adormir, però no ens hi vam quedar, vam marxar de l'hospital molt contents i vam anar cap a casa, cadascú a la seua.--No deixa espai i empalma de seguida.-- Durant les següents setmanes la Soledat millorava dia a dia, al poc temps va rebre l'alta i es va instal·lar a la casa familiar per continuar la convalescència, estava tant acostumat a les nostres reunions que trobava a faltar les visites nocturnes, més que res per la intimitat que gaudíem, també la visitava a casa, però era diferent, sempre hi havia algú estrany i jo no em conformava amb això, trobava que era un fre per la nostra relació, inclús la Rosa estava incomoda...--
--Tu em diràs!--
--Els dies de festa la cosa millora, passem tota la tarda junts en una tribuna elevada que hi dóna el sol, jugant, veien una pel·lícula, parlant...--
--Parlant sobre el futur?--
--Parlant sobre coses, externes, no teníem prou privacitat, ni el lloc és l'adequat, tant colonialment ordenat i ben posat.--
--Però la Rosa i tu, quan marxeu sí que parleu?--
--Què passa, què sols us veieu a la mansió familiar?--
--Pràcticament sí, jo em moro de ganes i potser ella també. Quan ens quedem sols, tenim tendència a separar-nos, no sols ella, a mi em passa igual, suposo que ens donem un marge d'espera, no volem que res es trenqui, som molt amics i ara per ara l'amistat és el més important, esperem, esperem al que es fiqui bé del tot.--

D'esquerra a dreta:  Chamil, Eshan, Chathusnga, Prasath, Supun. Prop de Hikkaduwa, Sri Lanka. (2.002)

divendres, 23 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (desè)










--Jo tampoc vaig tindre prou temps. De seguida vaig reprendre les meues rondes nocturnes, tranquil·lament, sabia que tard o d’hora me les trobaria, i no era cosa de precipitar-ho, calia una mica de sort per a què l’actuació fos fidedigna i que la sorpresa fos per tots, què no es veiés una cosa forçada, sabia com fer-ho i com enllaçar després en una conversa a tres bandes que ens tingués una estona entretinguts, no volia res més, no tenia cap presa. Però no ho vaig poder demostrar, no apareixien per enlloc. Vaig pensar llavors, que potser eren de vacances, però les dos a l’hora era una mica estrany, si que semblava que s’havien fet molt amigues... De moment no m’atrevia trucar-les, aquest pas el reservava per més endavant, lo més fàcil era tornar a l’establiment i preguntar per ella a l’encarregada. I no sé si us ha succeït mai que sempre passa allò que no has pensat prèviament, encara que sigui una trista repetició. Era això el que semblava, la mateixa escena, la mateixa cara de la senyora i el que era pitjor les mateixes paraules. No havia passat el temps, no havíem viscut un milió de coses, tornàvem a estar en el mateix punt, en el pitjor de tots, però aquesta vegada no em quedaria aturat esperant. A ella ja l’havien ingressat a un hospital especialitzat, no tenia cap oportunitat de visitar-la sense un passi autoritzat que sols donàvem a les persones més properes a la malalta i a les que ella desitgés veure. La vaig trucar, i em va sorprendre gratament escoltar-la molt animada, em va dir que no hi havia cap problema que donaria el meu nom a recepció i podria entrar sempre que la quota de visites no fos plena per aquelles hores. I Així va ser com van començar la meua rotació de visites a l'habitació de l'hospital, jo davant les persones amb les que coincidia em presentava com un amic, perquè va resultar difícil ensopegar que estigués sola. Al començament hi anava cada tres dies, procurava variar l'horari per controlar quin era el millor moment, lo que m'anava força bé per no establir massa confiança amb la resta de visites, evitant-me l'interrogatori corresponent; passa normalment que la rutina de les visites pren el protagonisme al propi malalt, comencen a contar-se les seues penes i el seus mals de cap, enrarint encara més l'aire prou estancat de l'habitació i jo, això no ho volia. Jo en aquella habitació era un amic d'ella, bastant discret i correcte, segurament amb aspiracions per ser alguna cosa més, però amb poques possibilitats. A mi ja m'estava bé, la meua màxima recompensa era sentir-la dir quan m'acomiadava: torna quan vulguis Pere, i recolzada al llit dedicar-me una darrera mirada, mentre obria la porta, sol per mi.
Ella es va mantenir una curta temporada estable, sempre em deia que com ja ho havia passat una vegada ja sabia de què anava, i que era llarg, però va arribar el dia en el que ja no es podia llevar del llit i necessitava ajuda quasi per tot, va ser llavors quan vaig provar de visitar-la durant l'hora de sopar, abans havia desestimat les hores de les menjades per l'enrenou que comporten en elles mateixes, sabia que en la seua situació ja no era possible trobar-la sense ningú, però malgrat tot podia ser una estona serena, a més a més els primers freds havien caigut com una llossa negra sobre la ciutat retallant els horaris dels ciutadans, buidant els carrers i les places de la gent que fins feia quatre dies es resistia a renunciar de l'estiu. Ho vaig encertar plenament, ja en les primeres hores de la nova nit, la quietud regnava als passadissos, el silenci només es trencava quan una porta s’obria per a què una infermera retirés el sopar. Ella estava en una ala amb moltes habitacions desocupades, tenia la porta un pèl entornada, lo suficient per no tenir que empènyer-la per entrar, el que vaig veure em feu donar un pas en fals: sol hi havia dos persones a la cambra, dos dones, les meues dones, una li estava donant el sopar a l'altra. Us asseguro que vaig romandre uns moments aturat refent-me, tenia un nus a la gola, els llagrimalls a punt d'esclatar. Després poc a poc em vaig atansar al llit, quan em va veure se li va il·luminar la cara, el que va fer que la seua assistenta es girés i tots tres ens saludéssim suaument amb veu quasi callada.--
--A aquesta no l'havies vista des del dia d’aquell sopar?--
No, fins aquell moment no l'havia tornat a veure ni sabia res més d'ella, no cal dir que a partir de llavors sempre la visitava a la mateixa hora, les visitava, diria amb més propietat.-
--Ja veig que sempre que penses un pla et surt esgarrat, pot ser un signe de debilitat, tens por a què les situacions et superin o a no saber improvisar i actuar amb naturalitat. Tu habitualment desconfies de tu mateix?--
--No.-- Sona un no allargassat, més dubitatiu que negatiu.-- A vegades intentes fer tant bé les coses, que m'és inevitable donar-li voltes buscant la millor manera de fer-les, és natural.--

dimecres, 21 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (novè)







--Què et va dir exactament?--
--Em va dir que estava bé... va ser curt, però intens.--
--Podia significar dos coses: que se li hagués passat el cabreig i et saludés amb correcció, com a una persona més pertanyen al seu passat i prou, o què et donés un mínim senyal de reconciliació, que inclús pot arribar a ser un simple signe, expressat de forma totalment inconscient.--
--Lo segon, era lo segon, ho vaig saber de seguida, inclús quan vaig descobrir la mirada de l'altra vaig percebre una emoció similar, crec que vaig ser dels últims en marxar de la sala, m'ho impedien les meues intuïcions...--
--Continuaves confiant amb elles?--
--Sí, per què no? Jo estava allí, elles també hi eren, ja les podia mirar sense cap impediment, era perfecte, estava estupend, parlava amb tothom, les paraules em sortien soles i les idees brotaven una darrera l’altra a quina més captivadora. Se'm va ocorre de reiniciar la fase d’encarregat de compres, aquelles dones no havien trobat a ningú que em substituís, havia llegit als seus ulls que el seu cor estava buit i anhelant, i aquesta vegada per falta de decisió no seria, preferia fotre'm una esterrossada suprema a continuar la mitja vida en què vivia. I ho vaig fer així, vaig aparèixer pel magatzem amb un company, que era l'actual encarregat de compres, que em va comentar de forma natural que era millor anar a buscar a una noia, amb la que ja havia obert una relació professional, que per si per ell fos... evidentment la noia en qüestió era la que tots coneixem. La vaig veure molt bé i s'ho vaig dir, el meu company es va quedar una mica parat en veure's desplaçat a un segon pla, encara que ella en tot moment es va mostrar força amable, sense excessos com també era habitual en ella. Al cap d'uns dies hi vam tornar, però vaig ensopegar amb que feia festa, abans això no em passava, vaig pensar. El que vaig fer, adduint que hi havia molta gent i no ens podíem esperar, va ser deixar la comanda per l'endemà i lliure ja del meu company vam poder parlar més, sense aprofundir, cap dels dos ho volia, ni jo la pensava interrogar, per l'experiència acumulada, sabia que més endavant no em costaria gaire localitzar-les.-
--Veig que dones molta importància a les aparences, jo fa temps que vaig decidir sols estimar o enamorar-me millor dit, de dones en franca decadència ornamental, aquelles que estan a punt de perdre la joventut per sempre.--
--Així com ara jo. Tu te'n enamoraries de mi Chathusnga?--
--No Conxita.--
--Però aniries al llit amb mi?--
--Molt probablement.--
--Probablement, què vol dir probablement? Què segons la prova o has de fer un càlcul de probabilitats?--
--El que passa és que després t’has de quedar amb una vella.--
--No home, no hi ha prou temps, abans que això passi l’amor ja ha fugit, i tu amb ell.--

dilluns, 19 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (vuitè)
















--Llavors, va haver una vegada que no em vaig poder amagar més. No, no ho vaig buscar jo, va passar i ja està. Deixeu-me que m'expliqui: jo pertanyo a una societat que cada semestre té per costum organitzar un sopar per als seus socis i familiars, jo no assisteixo a tots, però aquell hi vaig anar.--
--I elles també són de la mateixa societat?--
--No, el sopar se celebra en un restaurant especialitzat en banquets, d'aquells que hi ha varis menjadors. Elles estaven en un altre de sopar, un d'enginyers, no sé que pintaven elles allí, però hi eren. Aquests restaurants acostumen a tindre unes terrasses, per a què la gent en acabar de sopar faci dispendi al local i no marxi a gastar en un altre lloc. Doncs en aquest en tenien una, estava força bé, fora de temporada la tenien protegida per vidrieres espectaculars. Hi ha una barra, unes tauletes repartides per la sala i un escenari en què toca una petita orquestra que es decanta ràpidament pel gust de la majoria, o pels més pesats de la majoria. A la gent després de sopar i beure lligats a la cadira, els agrada deambular per la terrassa parlant amb uns i altres, deslligats de la colla de la seua taula. També es barregen amb els altres banquets, aconseguint crear un ambient distés i afable on les preocupacions quotidianes no hi tenen cabuda, un incipient entusiasme afavoreix la comunicació humana, fins que es passa l'efecte i t'agafen ganes de marxar. --Li ofereixen un puret de la contrada, ell l'accepta i li encenen.--És dels que comentàveu abans?--
--És clar que sí, t'agrada fumar?--
--Si és de bona qualitat, sí--
--Llavors no hi ha problema, fuma i gaudeix, ara t'adverteixo que els efectes no se'n esvairan tant fàcilment com les de les fàtues tertúlies que comentes.--
--I no m'agafaran ganes de marxar?--
--Si et venen ganes d'abandonar-nos, no serà pas pel fum.--
--Estic la mar de bé ara aquí.--
--No et resulta dolorós contar-nos el que ens estàs contant, estàs rememorant una història que t’ha produït un profund desgavell existencial.--
--Un desgavell existencial! Chathusnga, baixa a les rajoles del cafè si us plau, que no estàs redactant cap contracte pel registre.--
--Sols volia dir que li pot fer mal recordar, molt probablement ha vingut fins aquí per oblidar.--
--No t’ho creguis, i ja fa temps que haig descobert que no hi ha res que m’agradi més que parlar d’elles, comprendreu que no m’és fàcil trobar amb qui parlar-ne, avui me’n aprofito.--
--Si és així, endavant, esplaiat tot el que vulguis, som tot orelles.--
--Estàvem al mig d’un batibull de persones elegants necessitades de conversa superficial, d’aquelles de les que al cap de vint minuts ja no se’n recorda ningú. Jo estava ficat en una d’aquestes, quan instintivament vaig girar el cap fora de la meua òrbita, i el vaig retenir uns segons com inspeccionant sense pensar als altres grups de persones que m’envoltaven, i allí la vaig veure. Ella hi era acompanyada d’una gent que no coneixia, en aquell moment no m’estava mirant, però estava segur que ho havia fet.--
--Quina, la primera o la segona?--
--La segona.--
--Et fan tant respecte que no pots ni dir els seus noms.--
--De moment vaig seguir com si tal cosa, com sinó li donés cap importància, conversava amb una gent que no veia habitualment i ens estàvem explicant històries forçá divertides, m'era fàcil mantenir-me en el meu lloc. Però la seua presència va intoxicar-me els pensaments fent fora la resta, lo que no era ella, i com si no volgués la cosa, la meua mirada se'n anava imantada vers on ella parava, ben a prop; portava els cabells recollits i un escot de barco. I en una d'aquestes, els nostres ulls es van trobar, i no sé si va ser pel vi del sopar o per un altre motiu més imprecís, ho vaig poder suportar. Estava content amb mi mateix, sol desitjava que es presentés un moment de treva per atansar-me a parlar amb ella. Però la cosa s'anava allargant i ella va marxar cap un altre lloc i jo em vaig quedar una mica penjat, i patia per si se'm passava el moment d'inspiració i amb ell el meu atreviment, per això abans que tot plegat acabés en un no res, hi vaig anar, aprofitant el que em va semblar un intermedi d'indecisió en el que estava completament sola. La vaig saludar, li vaig preguntar que tal estava i després li vaig dir que me'n anava a veure si trobava a uns amics. La conversa va ser correcta i ella va estar força agradable, però no acabava d'arrancar, tampoc m'esperava gran cosa més, ja era molt després de tant de temps d'observació a distància, i quan ja marxava vaig veure a l'altra, que des d'uns deu metres, envoltada de gent, ens estava mirant, llavors també la vaig saludar des de lluny, amb la màxima naturalitat que vaig pogué. Aquella nit em vaig tornar a casa amb el sentiment de què una porta s'havia obert.--

divendres, 16 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (setè)










--La seua amistat anava directament en contra meu, significava que ja no eren rivals i jo havia quedat al marge. A pesar del meu raonament, després, endevinant per eliminació els llocs que freqüentaven, les vaig anar veien sovint. A vegades anaven soles, a vegades acompanyades per tios sempre diferents...--
--No us dèieu res?--
--Elles no em veien, me’n cuidava prou. Elles no s’amagaven, el que m’amagava era jo, jo era el que no tenia cabuda a les seues vides, tampoc penseu que les espiava, quan les veia ja em sentia satisfet i em desentenia. Recordo que vaig passar una època que em vaig recloure a casa i no sortia per no tindre que veure-les. Però era pitjor, almenys si les veia encara que fos en la distància, no se’m reproduïen els records, era com si encara em pertanyessin una mica, era poc, però el no res em produïa un desassossec angoixant que turmentava la meua soledat. Se m’anaven encavallant fins que a la fi, desesperant em prenia una píndola i dormia, i sóc ben rebec a aquestes solucions, però no hi havia més remei, i abans que les píndoles m’estamordeixin del tot, preferia buscar-les, a més a més et despertaves amb un insuportable brunzit de mosques darrera del cap i a la base del coll que et durava tot el maleït dia. No encertava a la primera, però jo no parava fins que les veia.-
--I quina sensació et feia veure-les tant felices allunyades de tu?--
--No hi pensava, quan les veia, sol les mirava i em tranquil·litzava, m’estava uns minuts i marxava, en tenia prou amb unes maneres, un gest o mig somriure. Bé, sí que produïa en mi l’estranya sensació de què tot s’havia fet vell, que l’antic ja no valia, que tot havia passat per sobre meu mentre jo estava hivernant, pensava que els altres no se’n donaven compte, jo era l’únic clarivident, ni tant sols la roba, ni la música, imperceptiblement tot, absolutament tot s’havia envellit i ja no servia. Passava tot el dia en un estat mig letàrgic, fruïa d’aquells minúsculs moments, aferrant-me als instants de lucidesa que em rescataven de l’abatiment. En substitució també vaig inclinar-me per l’alcohol que em produïa efectes similars, però els danys secundaris posteriors em rebolcaven, més si cap, en el desànim.--
--Per mi no hi ha res per oblidar-te una estona de la merdosa realitat, com el cànem de la ribera, i no tenen efectes secundaris, aquí se’n fa molt, però quasi no surt de la zona, el que es ven a la ciutat com originari d’aquí no val res, jo l’haig provat d’algú que en duia i no admet comparació.--
--No cal anar tant lluny, hi ha molts psicotròpics químics que no fan cap mal, i allí tens garantida una fiabilitat comercial.--
--Què no hi ha falsificacions ni res!--
--El que passa és que no els pots controlar, i més tal com jo estava.--
--Això sí.--
--Una persona no pot viure així massa temps, per molt aguant que tingui per un lloc o altre ha de petar. Jo a tu no et conec, per lo que contes ets dels que vas més aviat al ralentí, ara...--
--Reconec que sóc dels que espera que passi alguna cosa per actuar...--
--I dels que es rebolquen en el plany.--
--Això no, no suporto compadir-me de mi mateix, és una cosa que em fica de molt mala llet.--
--Llavors?--

dimecres, 14 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (sisè)

--Aquestes dones! No l’atabaleu amb més bajanades, deixeu-li continuar la història. A veure, tenies a les dos dones al teu pis, per intentar buscar una solució, m'imagino?--
--Sí, a l’hora en punt estàvem els tres seguts a la sala d’estar. Jo després d’espifiar-la, em volia mantenir una mica a la defensiva, a l’expectativa, a veure-les venir. Tenia que aconseguir que parlessin elles, segurament tindrien moltes coses a preguntar-me, i sobre tot mostrar-me segur, però accessible...--
--Sempre penses tant el que faràs? Em desesperes.--
--Ara ho dic així, però no era cap estratègia, ho vaig pensar mentre anava del metro a casa, no creguis que ho vaig prepara maquiavèl·licament com un advocat, enredant-les per fer que les culpables fossin elles o desconcertant-les amb raonaments esquius, no, abans que res volia ser franc amb elles i escoltar tot el que tenien que dir-me.--El narrador torna canviar de semblant i de to, d'immediat -- Vaig parlar poc, elles parlaven menys. Va ser pitjor que la primera vegada, era plenament conscient que se m’escapaven entre els silencis dels seus recollits cabells. La vegada anterior havia anat malament, però conservava l’esperança de què s'arreglés, pensava que ja havíem passat el pitjor moment. Però a casa meua, la incomunicació, la fredor, quasi ni ens miràvem. És que ni van protestar, ni es van enfadar més del que estaven. Van agafar i van marxar abans que pogués fer res per retenir-les. Sabia que si sortien en aquell moment, em seria terrenalment impossible mantenir encès el seu amor. Més que això: les havia perdut per sempre. 
--Van marxar juntes?--
--Sí.--
--Quin panorama! les dos dones soles abandonant a l’amant passadís avall... té elevadors individuals el teu edifici?
--No.--
--Pitjor encara.--
--No creguis, primer sí que mantenen el tipus, després sempre hi ha alguna que comença a afluixar.--
--Suposo que vas intentar alguna cosa, en un cas així alguna cosa s'ha de fer, més ja no es pot perdre.--
--Crec que les vaig trucar després d’un temps prudencial, més aviat curt, però no m’obrien. Després les vaig anar a buscar i com si no hi fossa, una em va dir que no tenia cap ganes de veure’m més, l’altra em va mirar amb una barreja de duresa i menyspreu i es va girar d’esquena.--
--Encara estaven ressentides, i jo les entenc, defraudades i enganyades.--
--I eren prou orgulloses perquè no les veiessis patí.--
--Doncs la següent vegada que les vaig veure estaven juntes.--
--Juntes!--
--Sí, estaven assegudes a la terrassa d’una cafeteria, d’aquelles que són com un aparador, tancades per grans vidrieres i sobresurten un pam o menys, del nivell del carrer. A mi no m’han agradat mai, semblem això, que estiguis a la vista de tothom, representant alguna cosa o exhibint una marca, penso que mai vaig estar amb elles amb una terrassa d’aquestes.--
--Elles sí, que en sabien de trobar llocs neutrals.--
--En un primer moment em va sorprendre, però quasi a l’instant em vaig alegrar, suposant que estaven parlant de mi. Una explosió de colors va inundar la meua ment ennegrida des de feia dies. Vaig recuperar l’ànim, ho sabia, em repetia cada dos per tres: el que teníem era massa especial per esborrar-lo d’un cop de baieta, la gent no s’enamora cada dia, hi ha molta gent que rendeix culte a l’amor, odien per amor, es passen la vida sencera esperant i desitjant, a més un daltabaix reafirma els sentiments, no trigaran gaire en trucar-me, no trigaré en rebre notícies. Em vaig excitar jo sol. No res, anaven passant els dies i ni trucades ni notícies... tornava a casa cada dia més abatut, de tant en tant mirava per si havien tornat a la cafeteria de l'aparador. La imaginació se’m tornava boja esbrinant raons pels fets que ignorava, vaig arribar a pensar de tot. Tenia que tranquil·litzar-me, allò no podia ser bo de cap manera. Llavors vaig pensar que jo tenia una vida abans de conèixer-les, i era lo suficientment satisfactòria per mi; la solució es veia clara. Vaig reprendre com si tal cosa les meues activitats lúdiques. Em va ser relativament fàcil, durant tots aquells mesos les coses no havien canviat pas tant, els costums que portes desenvolupant durant tant de temps, et són fidels, de seguida em va ser normal estar de nou amb els meus amics i sortir de festa amb ells, l’únic dur era tornar a casa, però a part d’això les coses em funcionaven bastant bé, empudegadament bé es podria afirmar. Fins que un vespre les vaig tornar a veure, havia anat amb una parella amiga a prendre un te a una casa que ells sabien, mig oculta per les retolacions d’un carrer comercial, i allí estaven totes soles. Van marxar quan hi vaig arribar, però no, no va ser per mi, perquè elles no em van veure, nosaltres entràvem per una punta i elles marxaven per un accés lateral, jo em vaig quedar sense parlar i vaig estar uns minuts "in albis", encara que vaig ser prou conscient i quan em vaig adonar que no em refeia em vaig disculpar i també vaig marxar. No va passar pas massa temps i les vaig veure de nou en una sala de concerts, s’han fet amigues vaig deduir. No tenia res d’estrany, eren dos persones extraordinàries i si s’havien conegut, malgrat la raó tan lamentable, eren lo prou intuïtives i llestes per a què congeniessin i amb un mínim de tracte, adonant-se de la magnitud de la persona que tenien davant.-- 
         --I així es consolaven, mentre et fotien a parir.--


dilluns, 12 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (cinquè)

--Mireu, va arribar el sant dia en què vaig confessar, feia un cert temps que la cosa durava i com us haig dit ho portava bastant bé, no tenia cap necessitat, però ho havia de fer. M’ho vaig pensar molt, la manera d’enfocar l’assumpte, vull dir, no penseu que vaig anar alegrement i els hi vaig soltar de patac, no. Les circumstancies eren diferents per cadascuna, llavors vaig preparar amb la màxima cura i detall el desenvolupament dels fets, amb la intenció de polir les arestes per fer-lo passar pel costat més suau, apel·lant a la seua comprensió; sabia que era un pas complicat, no obstant m’embargava un confortant optimisme.-- Una pausa per sospirar. -- Ho vaig contar tot des el començament, però no va servir de res.--
--Clar, t’estaves intentant justificar.--
--No, no em justificava, només les explicava els meus sentiments reals, vaig obrir el meu cor, així de simple va ser.--
--I elles et van engegar.--
--No exactament, les seues reaccions foren molt semblants: primer s’anaven ficant series a mida que anava parlant, i després em van dir que les deixés soles. Cap es va ficar a cridar o a plorar davant meu, res d'això, i poques preguntes em van fer, em van escoltar, encara que no em van deixar que m’expliqués, perquè ja no em van voler sentir més.--
--S'ho vas dir a les dos el mateix dia?--
--Sí, una allà al capvespre i a l’altra, abans de sopar.--
--Anaves per feina tu.--
--Va ser per les hores que disposava. El matí següent em va trucar la segona, diguem-ho així, demanant-me que convoqués una trobada dels tres, va dir que ho havia estat pensant tota la nit i el mínim que podia fer era donar la cara davant d’elles. I així ho vaig fer, la vaig trucar i la vaig convèncer de reunir-nos a casa meua aquell mateix vespre, estava molt seca i molt dolguda, però va acceptar.--
--Per què casa teua? No hagués estat millor un lloc neutral que no recordés les intimitats compartides, que en tal circumstància s’alinearien de totes totes en contra d’una pacificació.--
--No, el meu pis era blanc impol·lut, les dos el coneixien només de passada, era perfecte, ens proporcionava una privacitat que difícilment ens hagués donat un lloc públic.-
--Bona peça ets tu! Tu ets d'aquells que sempre van a casa de la dama, i així pots fotre el camp un cop satisfet.
--Sí, potser sí, però amb elles no, amb elles no sentia la necessitat de marxar, em quedava tota la nit, és més pel matí... bé, tampoc vull estendre'm contant intimitats que no venen al cas.
--Com vulguis, però si les contes tampoc et direm res.
--Sí, no estaria mal una mica més de mambo a la teua història.
--Per quina zona de la ciutat vius, sinó és molt preguntar?-- Pregunta l’amo mentre s’aixeca a buscar unes d’ampolles.
--Al carrer Os Mutantes.--
--Així la plaça a la que et referies abans era la Plaça Miles Davis.-- Contesta d’esquenes des de darrera la barra, elegint unes marques determinades.
--La mateixa.--
--Voleu que us porta alguna cosa més, ara ja m’haig aixecat.-- La resta dels clients fan les comandes, menys un parell que veuen te a la reomplida.
La dona més jove ajuda a recollir una mica les taules, traslladant gots i plats a la pica, fent lloc per la nova remesa. Un aprofita per re-encendre el pur, el narrador resta concentrat esperant que la concurrència estigui disposada a prestar atenció.
--Ho preguntava per què tinc família a la capital, per allí prop, al carrer de Lucia.--
--Sí, home, és al meu barri, fa cantonada amb Ornette i Dolphy, jo hi vaig sovint perquè porto la roba arreglar a una botiga de tota la vida que hi ha al començament del carrer, i de vegades ja que hi sóc, em vaig a afaitar a una barberia del carrer de la vora.--
--Tinc família, però com si no, fa un munt d’anys que van marxar i no ens hem tornat a veure, el més bàsic: les felicitacions pactades pels aniversaris i poca cosa més.--
--Tothom d’aquí té parents repartits per la capital, o per la capital del mar o ves a saber on!--
--No diuen que vagis on vagis, sempre trobaràs algú del comtat?--
--Menys els del Cap de Toro, aquells no han sortit mai del tros.--
En ple guirigall es presenta un paio demanant una cosa a l’amo, aquest, se’l mira de baix a dalt movent el cap negativament tres cops. El paio fot un cop d’ull a la resta de gent, que quasi ni s’han apercebut de la seua presència, i amb la mateixa cara de prunes agres que portava, fot el camp.
--No t’has trobat mai en els teus viatges amb algú d’aquí?-- Pregunta la més jove de les dones.
--Segur que sí.--
--No us podria dir, ara mateix...



divendres, 9 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (quart)



--Va resultar ser una dona senzilla, culta... sabeu? Sobre la tauleta de nit sempre té un llibre de Michaux.-- El personatge narrador es deté uns instants, la resta respecta l’emotiu silenci.-- Vam passar quatre mesos inoblidables compartint-ho tot. Ens vam avindre de seguida, érem la parella perfecta, és increïble la quantitat de coses que vam viure en només quatre mesos, cada dia era diferent, cada sentiment era nou, cada carícia, cada petó eren únics, em va donar alegria, lucidesa, amistat...—S’excusa per fer un bon glop del seu combinat.-- Una tarda a l'empresa em van encarregar una compra, llavors vaig tornar al lloc de costum, jo en perdre l'interès  feia un temps que no hi havia tornat, i sinó fos per ella no l’hauria ni reconegut, perquè jo estava en un mostrador esperant la comanda i sento dèbilment la seua veu que em saluda, miro i veig una noia extremadament prima, amb els ossos remarcant-li la cara, encara mostrava nafres a les galtes, uns grans i unes crostes que no acabaven de caure, però amb uns ulls ben vius i contents. Em va comentar que feia poc que li havien donat l’alta i que tenia ganes de veure’m. Jo li vaig contestar amablement, no li vaig voler preguntar massa per la seua malaltia, perquè era tant evident que em dolia, i ho vam deixar així. Quan se'n va anar la vaig mirar més bé, aquells pantalons que el seu cos no omplia.--
--Ho havia passat malament, llavors no et vas sentir culpable de la teua felicitat?--
--No precisament, però vaig estar pensant en ella, creia que podia donar-li la meua amistat.--
--No et vas tornar a amagar? Tant sols rebutjant anar a comprar et lliuraves d'ella una dona que segur només et portaria problemes.--
--Vaig anar a comprar quan em va tocar, no vaig fer res per escapar-me, i no m'era difícil fer-ho, potser si ho hagués fet ara no estaria aquí, qui ho sap? Segur que un una de les meues vides paral·leles, soc una persona feliç visquin amb una dona meravellosa, però en aquesta vaig actuar obeint la consciència, més et diré: vaig prendre de nou la determinació d’encarregar-me personalment de les compres, guiat això sí, més per la compassió que per altra cosa. Ella continuava presentant mal aspecte, la malaltia l'havia devorat fins al moll de l’os, va trigar setmanes a què la força vital esborres del seu rostre els esguerros del patiment, i encara va trigar més el seu cos en reeixir-se. La veritat sigui dita, com sabreu més endavant, el cercle no va arribar mai a tancar-se. En un inici quan anava a veure-la, era quasi com visitar una malalta, jo aportava les meues ganes de viure, en aquells temps desprenia joia per tots quatre costats, el que va passar és que vam anar agafant confiança i se'ns quedava curta l'estona que xerràvem al treball, com la cosa més natural del món quedàvem en plegar i després ens vam començar a veure per motius específics... l'acompanyava a anar de compres, o passejaven pel jardí botànic...
--I la teua núvia?--
--Res, jo estava amb ella, seguia estimant-la amb bogeria.--
--Amb la malalta només eren amics, que es pot ser més, amb un sac d'ossos rancis?--
--L'amistat.--S'atura un instant--En el fons, tampoc massa en al fons, jo sabia que estava jugant amb foc. Ella no se'n va amagar mai, diguem'ho així: sempre tenia que frenar-la. Evitava les converses que m'implicaven més directament en la seua vida, preferia uns punts de vista més generals. No li vaig donar cap facilitat, mai vaig insinuar ni suggerir cosa alguna. Però un dia va ser molt clara i m'ho va dir, em va dir que estava enamorada de mi i que volia estar amb mi el màxim temps possible.--
-- I tu vas ser tant sincer com ella? Per molt que li esmicolessis el cor reduint-lo a la mida de la pols del camí.--
--No.--
--Ja m'ho pensava, als homes us afalaga tant sentir-vos estimats! Mentiu per un no res, no mentiríeu per això.--
--Jo no la volia perdre, no va ser per no fer-li mal, vaig actuar de forma totalment egoista, estava enamorat d'ella.--
--Llavors l’estimaves a les dos a la vegada?--
--Sí.--
--I de la mateixa manera?--
--Sí.--
--És difícil de creure i més difícil també, de portar amb certes garanties d'equilibri mental.--
--Home, jo no ho vaig anar a buscar, pensa que va anar tot amb la suficient lentitud per què la meua vida no és vegues bruscament afectada, al final sí que una cosa així et revoluciona la vida; penseu que jo tenia una relació molt consistent amb la primera núvia, no tenia que justificar constantment els meus actes, tampoc ens passaven el dia junts. Crec que ho portava bastant bé.
--I els petons i les carícies d'aquesta també eren noves i úniques?--
--Sí, no em voldria repetir, però sí. Estava com tocant el país de les fades.-- Les pastilles que pren no el deixen descansar el suficient per la nit, s'hauria de prendre abans un protector.-- No sé per què vaig tindre que tornar al món mortal, suposo que va ser un rampell de culpabilitat mal paït, el que em va abocar a la necessitat de sincerar-me--
--Els de la capital no acostumen a en recordar-se de què són mortals, i nosaltres ho rebem, això que disposen de més temps que nosaltres per entendre-ho.--
--L'amor sobrepassa els credos, les conviccions i l'educació. Uns tant i altres tant poc, que mal repartit està el món!--
--Tu ets una bona persona, molts haguessin tirat pel dret sense dir res, i després de fer-ho malbé tot, haurien fotut brillo i si t'haig vist no me'n recordo.--
--No sé que dir-te, jo en el lloc d'elles... per una part sí que no està bé viure enganyada, però la veritat pot fer mal, i si ets feliç tal com estàs ...--

dimecres, 7 d’agost del 2013

A.C.J. -----DEU (tercer)


--És cert, teniu raó, no és bo confiar amb el destí esperant que ell faci el que tu no has fet. A mi les circumstancies se’m van girar en contra, perquè el dia que vaig anar tot decidit a estrènyer el lligam, a fer el pas, a quedar amb ella per sortir, a traspassar el punt sense retorn; me’n assabento que està malalta i no ha anat a treballar. Mala sort vaig pensar, estarà una setmana de baixa i hauré d’esperar temperant els nervis, però no, no va ser una setmana. Jo no deia res, anava a la seua secció, no la veia, feia el que havia anat a fer i marxava. Però va arribar un dia, deuria ser per la quarta setmana d’absència, que me’n vaig anar directament a l’encarregada de personal i li vaig preguntar per ella. El que em va dir em va fer caure l’ànima als peus: havia agafat una greu malaltia infecciosa i no sabien quan tornaria, ni si tornaria. La senyora va fer mala cara i tot, com corpresa, inclús va dir que pregava per ella cada nit. Jo estava totalment descol·locat, no tenia res, ni el seu codi, ni la seua adreça; la podia demanar, però si la demanava que feia? Jo no era res, ni un amic, només un conegut, un client, com em presentava a casa seua o a l’hospital amb tant poca cosa? Seria una molèstia per les persones que la cuidaven i un desconegut per les persones que l’estimaven. Estava enfonsat, sol em salvava una cosa: que en aquelles insulses setmanes d’esperar vaig tornar a veure a aquella noia, viva encara en el meu subconscient, de la nit del comiat. La vaig veure una tarda caminat per una plaça prop de casa. Llavors els dies següents, fos quin fos el meu lloc de destí, acostumava orientar els meus passos vers aquella plaça, no em fa res caminar, i uns dies més tard la vaig tornar a veure per un carrer paral·lel a la plaça, era al capvespre, les llums del carrer estaven enceses, i no hi havia volta de full: marxàvem frontalment i la vorera no era pas massa ampla, era difícil que les nostres mirades no es trobessin, però endemés de trobar-se és van retenir uns instants preciosos i delators.
--Has dit que et va salvar?--
--Va canviar una de malalta per una de sana--
--No, no és així de senzill...--
--Què no! jo el que veig que en comptes d’assumir el deure, és a dir: buscar la malalta estimada i demostrar-li el teu afecte sense pensar en més carallotades, que és el millor que es pot fer quan algú està fotut de salut, per ajudar-lo a superar la seua afecció, vas tu i ampraran-te en l’autocompassió, ocupes l’espai buit del teu cor amb una altra mossa, així evitant-te el patiment i en definitiva escapolint-te de la vida.--
--No, recordo que no ho vaig pensar gaire, la situació venia donada, no se’m va acudir res més, potser hauria d’admetre la meua covardia, però llavors no n’era conscient, el sentiment per aquella noia estava més present del que em figurava, i no li va costar gens ressorgir.--
--Sembles la dignitat feta persiana, Xathusnga, per favor deixem que parli i continuí explicant la seua història.--
--Ja està bé, és que semblem jutges d’ofici!--
--S’ha d’entendre, l’home estava imbuït per les tendencioses corrents de l’enamorament, que confonen l’enraonament i et porten a un estat insofrible d’inestabilitat emocional, sinó ho enteneu és que tu... no sabeu el que és, en uns segons se’t capgiren els sentiments, de la tristor passes a l’eufòria i a l’inrevés.--
Aposentats en el centre de la sala, reagrupats voltant unes taules. L’amo del cafè també hi és, comença a ser tard i ja no esperen a ningú més.
--No em va ser difícil saber dels seus hàbits, que no eren tant diferents als meus, és pot dir que eren coincidents en lo referent als locals d’esbarjo. Encara que tampoc no va ser la primera de les nits que la vaig veure, que vaig anar parlar amb ella, sinó una altra nit posterior, més tranquil·la, semblava que m’esperava, sola, una mica apartada, oferint-me l’espai reservat expressament per mi, entre ella i la resta de la gent. Jo tenia que desplaçar-me, acostar-m’hi i no semblar un palangana qualsevol, tenia que pronunciar les paraules màgiques...--
--Sol espero que al menys, ara sí, te’n recordis del que li vas dir.--
--Sí, li vaig parlar de la faldilla, no de la que duia en aquell moment, no, sinó d’una faldilla llarga de llana carmesina que portava una nit d’hivern, i es va quedar ben sobtada de què me’n recordés. La gent a l’hivern acostuma a vestir fosca i opaca, ella em va dir que no l’importava l’opinió de la majoria, i és veritat, no és que sigui la “colores”, però acostuma a dur un punt cromàtic viu, a ella li agrada cuidar el seu aspecte i seguir les modes.--
--A mi una maxi carabassa de dalt a baix em sembla més que un punt.--
--Carabassa no, carmesí.--
--Qualsevol cardo creix en terreny femat.--