A.C.J. -----DEU (sisè)

--Aquestes dones! No l’atabaleu amb més bajanades, deixeu-li continuar la història. A veure, tenies a les dos dones al teu pis, per intentar buscar una solució, m'imagino?--

--Sí, a l’hora en punt estàvem els tres seguts a la sala d’estar. Jo després d’espifiar-la, em volia mantenir una mica a la defensiva, a l’expectativa, a veure-les venir. Tenia que aconseguir que parlessin elles, segurament tindrien moltes coses a preguntar-me, i sobre tot mostrar-me segur, però accessible...--

--Sempre penses tant el que faràs? Em desesperes.--

--Ara ho dic així, però no era cap estratègia, ho vaig pensar mentre anava del metro a casa, no creguis que ho vaig prepara maquiavèl·licament com un advocat, enredant-les per fer que les culpables fossin elles o desconcertant-les amb raonaments esquius, no, abans que res volia ser franc amb elles i escoltar tot el que tenien que dir-me.--El narrador torna canviar de semblant i de to, d'immediat -- Vaig parlar poc, elles parlaven menys. Va ser pitjor que la primera vegada, era plenament conscient que se m’escapaven entre els silencis dels seus recollits cabells. La vegada anterior havia anat malament, però conservava l’esperança de què s'arreglés, pensava que ja havíem passat el pitjor moment. Però a casa meua, la incomunicació, la fredor, quasi ni ens miràvem. És que ni van protestar, ni es van enfadar més del que estaven. Van agafar i van marxar abans que pogués fer res per retenir-les. Sabia que si sortien en aquell moment, em seria terrenalment impossible mantenir encès el seu amor. Més que això: les havia perdut per sempre. 
--Van marxar juntes?--

--Sí.--

--Quin panorama! les dos dones soles abandonant a l’amant passadís avall... té elevadors individuals el teu edifici?

--No.--

--Pitjor encara.--

--No creguis, primer sí que mantenen el tipus, després sempre hi ha alguna que comença a afluixar.--

--Suposo que vas intentar alguna cosa, en un cas així alguna cosa s'ha de fer, més ja no es pot perdre.--

--Crec que les vaig trucar després d’un temps prudencial, més aviat curt, però no m’obrien. Després les vaig anar a buscar i com si no hi fossa, una em va dir que no tenia cap ganes de veure’m més, l’altra em va mirar amb una barreja de duresa i menyspreu i es va girar d’esquena.--

--Encara estaven ressentides, i jo les entenc, defraudades i enganyades.--

--I eren prou orgulloses perquè no les veiessis patí.--

--Doncs la següent vegada que les vaig veure estaven juntes.--

--Juntes!--

--Sí, estaven assegudes a la terrassa d’una cafeteria, d’aquelles que són com un aparador, tancades per grans vidrieres i sobresurten un pam o menys, del nivell del carrer. A mi no m’han agradat mai, semblem això, que estiguis a la vista de tothom, representant alguna cosa o exhibint una marca, penso que mai vaig estar amb elles amb una terrassa d’aquestes.--

--Elles sí, que en sabien de trobar llocs neutrals.--

--En un primer moment em va sorprendre, però quasi a l’instant em vaig alegrar, suposant que estaven parlant de mi. Una explosió de colors va inundar la meua ment ennegrida des de feia dies. Vaig recuperar l’ànim, ho sabia, em repetia cada dos per tres: el que teníem era massa especial per esborrar-lo d’un cop de baieta, la gent no s’enamora cada dia, hi ha molta gent que rendeix culte a l’amor, odien per amor, es passen la vida sencera esperant i desitjant, a més un daltabaix reafirma els sentiments, no trigaran gaire en trucar-me, no trigaré en rebre notícies. Em vaig excitar jo sol. No res, anaven passant els dies i ni trucades ni notícies... tornava a casa cada dia més abatut, de tant en tant mirava per si havien tornat a la cafeteria de l'aparador. La imaginació se’m tornava boja esbrinant raons pels fets que ignorava, vaig arribar a pensar de tot. Tenia que tranquil·litzar-me, allò no podia ser bo de cap manera. Llavors vaig pensar que jo tenia una vida abans de conèixer-les, i era lo suficientment satisfactòria per mi; la solució es veia clara. Vaig reprendre com si tal cosa les meues activitats lúdiques. Em va ser relativament fàcil, durant tots aquells mesos les coses no havien canviat pas tant, els costums que portes desenvolupant durant tant de temps, et són fidels, de seguida em va ser normal estar de nou amb els meus amics i sortir de festa amb ells, l’únic dur era tornar a casa, però a part d’això les coses em funcionaven bastant bé, empudegadament bé es podria afirmar. Fins que un vespre les vaig tornar a veure, havia anat amb una parella amiga a prendre un te a una casa que ells sabien, mig oculta per les retolacions d’un carrer comercial, i allí estaven totes soles. Van marxar quan hi vaig arribar, però no, no va ser per mi, perquè elles no em van veure, nosaltres entràvem per una punta i elles marxaven per un accés lateral, jo em vaig quedar sense parlar i vaig estar uns minuts "in albis", encara que vaig ser prou conscient i quan em vaig adonar que no em refeia em vaig disculpar i també vaig marxar. No va passar pas massa temps i les vaig veure de nou en una sala de concerts, s’han fet amigues vaig deduir. No tenia res d’estrany, eren dos persones extraordinàries i si s’havien conegut, malgrat la raó tan lamentable, eren lo prou intuïtives i llestes per a què congeniessin i amb un mínim de tracte, adonant-se de la magnitud de la persona que tenien davant.-- 
         --I així es consolaven, mentre et fotien a parir.--