A.C.J. -----DEU (onzè)

   --Deixeu-lo continuar, aviat sabrem si se'n va sortir o no d'una nova situació imprevista.

        El Pere narrador somriu.--Sí, puc afirmar que me'n vaig sortir, no per mèrit propi, més aviat per què elles m'ho van ficar fàcil.--

--Home, la presència de la malalta feia que fos més important la seua recuperació física que cap altra cosa, i si a ella li agradava veure't, al menys davant seu la seua amiga estava obligada a fer-te el paperot.--

--No, crec que ja m'esperava --ja m'ha dit que havies vingut-- em va di la primera vegada que ens vam quedar sols, al principi jo me'n anava abans, però al cap dels dies marxàvem junts de l'hospital i l'acompanyava fins la parada de tuk-tuks i allí ens separàvem. Varen ser unes setmanes dures, la malalta empitjorava dia a dia, a mi quan entrava a l'habitació se'm queia l'ànima als peus, sabíem que l'estàvem perdent, s'estava quedant en els purs ossos. Cada vespre, entre els dos, la canviàvem després de donar-li el sopar, lo poc que aconseguíem fer-li menjar. Havia perdut el domini de les extremitats, era com moure un esquelet articulat fet de fusta trencadissa, la giràvem per eixugar-li l'esquena i expandir-li crema per la pell, la perfumàvem, la Rosa li arreglava els cabells i la pentinava, després amb un filet de veu ens deia: --Què no marxeu encara? Jo ja estic bé, vosaltres dos heu d'anar a descansar.-- Va arribar el dia en què ja no ens podia dir res, aquella nit la vam deixar amb les constants sota mínims i sota vigilància absoluta. Caminant pels passadissos de l'hospital amb la Rosa agafada pel braç, intentava encomanar-li forces, mantenir l'esperança dient-li que la recuperació encara era possible, que els metges no ho donaven tot per perdut. Ella estava massa capficada per respondre'm. Més tard quan baixàvem per l'ascensor es va enfonsar, es va ficar a plorar a rius i se'n va abraçar ofegant el seu dolor en la meua espatlla, jo també la premia, amb cautela en un inici, però ella m'agafava amb ràbia, devia asserenar-la, per això vaig aturar uns minuts l'ascensor i li vaig xiuxiuejar paraules dolces a l'orella, aconseguint finalment separar-li la cara del meu abric per eixugar-li les llàgrimes amb les puntes dels dits, acaronant després els seus cabells amb tendresa. Quan la vaig veure més tranquil·la, inconscientment em vaig atrevir a fer-li un petó a la galta i després un altre al front, de sobte va esdevenir un moment màgic en què tots dos ens miràvem a menys d'un pam de distància, ella amb els ulls aigualits em va besar, un petó intens i sec que em retornava el deliciós gust de la seua llengua. Ens vam tornar a enganxar, i vaig sentir el mateix, allò que per la majoria de gent és tant fàcil i per mi és quasi extraordinari, tornar-la a abraçar tota la nit, sentir-la de nou, perenne en el record i despertar com un bàrbar a Àsia. Lo difícil va ser separar-nos fins a la nit, amb l'ocult temor de què una infortunada trucada ens obligués a veure'ns abans.--

--I la rancúnia de la culpabilitat?--
--No, mai! Ni quan segons vosaltres les enganyava, ni després m'haig sentit culpable d'estimar-les.—L'alt to de veu, mig desafiant, mig menyspreant, talla per uns moments qualsevol intent de replicar.-- Aquella nit, entrant a l'habitació vaig veure a la Rosa donant-li el sopar a la boca, estava asseguda al llit i no parava de parlar, se li escapava l'alegria. La Soledat, en un dia havia recuperat el que havia perdut en dos setmanes, tornava a menjar, ja no tenia els llavis morats, la mirada es mostrava segura, amb aquell convenciment, del que ha superat el pitjor i ja no fallarà. A la Rosa se li escorrien les paraules, això què feia grans esforços per controlar-se, la Soledat no deia gran cosa, a part del bo que trobava el sopar. Mentre l'arreglàvem es va dormir, i nosaltres dos ens vam seure al sofà sense dir res, després ens vam agitar i vam passar la nit allí, dormint abraçats.--

--Que és el que va passar a l'endemà?--

--Ens vam despertar aviat molt de matinada, ella estava desperta prenen la medicació que una infermera li havia portat, ens va preguntar que fèiem encara allí.-- Es queda mut observant el seu auditori.-- No em mireu d'aquesta manera, no, ben bé així no va ser, això ho hagués fet un paio genial, no un tan conservador com jo, a qui les grans idees li venen quan ja és massa tard, potser per això lo de planificar que abans comentàvem. Sí que es va adormir, però no ens hi vam quedar, vam marxar de l'hospital molt contents i vam anar cap a casa, cadascú a la seua.--No deixa espai i empalma de seguida.-- Durant les següents setmanes la Soledat millorava dia a dia, al poc temps va rebre l'alta i es va instal·lar a la casa familiar per continuar la convalescència, estava tant acostumat a les nostres reunions que trobava a faltar les visites nocturnes, més que res per la intimitat que gaudíem, també la visitava a casa, però era diferent, sempre hi havia algú estrany i jo no em conformava amb això, trobava que era un fre per la nostra relació, inclús la Rosa estava incomoda...--

--Tu em diràs!--

--Els dies de festa la cosa millora, passem tota la tarda junts en una tribuna elevada que hi dóna el sol, jugant, veien una pel·lícula, parlant...--

--Parlant sobre el futur?--

--Parlant sobre coses, externes, no teníem prou privacitat, ni el lloc és l'adequat, tant colonialment ordenat i ben posat.--

--Però la Rosa i tu, quan marxeu sí que parleu?--

--Què passa, què sols us veieu a la mansió familiar?--

--Pràcticament sí, jo em moro de ganes i potser ella també. Quan ens quedem sols, tenim tendència a separar-nos, no sols ella, a mi em passa igual, suposo que ens donem un marge d'espera, no volem que res es trenqui, som molt amics i ara per ara l'amistat és el més important, esperem, esperem al que es fiqui bé del tot.--

D'esquerra a dreta:  Chamil, Eshan, Chathusnga, Prasath, Supun. Prop de Hikkaduwa, Sri Lanka. (2.002)