L'avenc del Circuit.

Eixint de l'avenc del Circuit.

       El giny dels croponios.

           Arribarà un moment, després de mesos o anys trescant per les serres que envolten un municipi, que començareu a conèixer residents que volen col·laborar amb vosaltres. Insistiran, potser us podeu fer el longuis, però són pesats com un espeleòleg obcecat. Llavorers heu passat de l'intrús xafarder, als paios que fa massa dies que sovintegen pel territori, a un cooperador interessant amb el qual val la pena compartir una confidència.

Primera entrada a l'avenc.

         









        El pou dels Cronopios n'és un exemple clar. Ens hi va acompanyar l'Alfons d'Ossera monitor d'esquí, amic del Jaume dels conills i també pintor, l'home de l'Eulàlia la formatgera, veí del Nico l'escultor, al qual ens havia enviat la Carmela, l'ama de la fonda de l'Alzina i dona de l'Isidre l'acordionista, que ens va presentar Ton el pastor. Es tractava d'un forat localitzat pels monitors de l'estació de Tuixent-Lavansa, protegit amb aquella tanca groga de forats quadrats, que els pas dels anys en eixamplar-se l'embut de la boca va acabar devorada pel forat.

 

El Corredor dels Cronopios.

          L'avenc del Circuit correspon a un circuit de l'estació d'esquí nòrdic, al qual anomenaven circuit de l'avenc, és molt a prop d'un rotund tallafoc i d'un preciós camp de dolines. L'Alfons ens va dur des de prat Llong, després d'ensenyar-nos altres cavitats, és curiós la de monedes que perden els esquiadors, aquells anys pre-euro les monedes de vint duros abundaven pels prats i boscos com un pragmàtic obsequi del desglaç, davant la magnificència del bosc i la bonhomia de la companyia.

El pou és curt i brut, com de nova factura, li van fer un cop d'ull el primer dia, una base empedrada condueix a una mena d'estret meandre impenetrable i insondable, les pedres se'n van molt avall, rebotant per les parets sembla que no és que vulguin detenir-se enlloc, fins que una darrera vertical muda, conclou sonorament delatant cert volum final.

Després d'anar catalogant altres cavitats properes, ens vam deturar força temps a l'avenc del Circuit, amb la fal·lera d'obrir aquest corredor. Ens va passar de tot, era una feina llarga per una primavera avançada o una tardor benevolent. Aguantaven fins que se'ns esgotaven les bateries del trepant, amb jornada partida per dinar, encara rai de tenir aquest límit. Molts dies sortíem ben derrotats de l'avenc, si fora plovia, quedaves cobert una pàtina de fang que amb la curta aproximació s'escorria, altres dies sortíem endolorits i colpejats. Un dia van conèixer una noia anglesa que duia una tovallola que s'havia perdut cercant un riu, uns altres dies ens venien a rescatar a mitja feina, però nosaltres tossuts no eixíem fins que les bateries s'exhaurien. El Jaume de la Fuliola i el Marcos el valencià en són testimonis.

Lentament anaven obrint el pas, en superar el primer retomb s'albirava un espai prou ample al cap de pocs metres. Una centena de micros després, vam aconseguir instal·lar la capçalera del pou, el sarrabastall del material pou avall, acompanyava la solitud de l'operari encastat al corredor dels cronopios, pocs fames i algun esperança van col·laborar en l'obertura, més sabedors de la follia dels fames pels badalls de pernil, quan fins i tot els imposen als que en són rebecs. L'estretor no et deixava escolar pel desfonat, fent avançar el passamà a mesura que ho permetia, abandonant un rastre de calibrats que es deixen travats a la pedra, com a les Feus del Riu Mola on ens va dur una tarda vagarosa per Tuixent, l'Horaci el xofer de la “lechera”, on resten clavades pels companys del SIES de les seues recerques pel Cadí. Un cop en un forat de dalt a Llardaneta el LL-21, després d'obrir un passatge a través d'un con d'enderrocs col·lapsat per blocs, no hi havia més remei que petar el darrer per poder accedir a l'evident continuació. A l'hora de rematar la feina picant el calibrat del 8, ens va ser humanament impossible, amb l'operari gairebé cap per avall, a més a més una petita esllavissada ens va acabar d'acollonir, i també resta el testimoni sobresurtin del bloc, amb el micro segurament caducat, com altres clivatges que resguarden la incògnita.

Per fi la diàclasi s'obra el suficient i l'espeleòleg davalla penjat d'una corda com déu mana. Tampoc sobra gaire i per sortir no fa de menys ajudar-se d'un estrep, però el davallador traga corda uns pocs metres. Malauradament de seguida la diàclasi s'escarrassa en perfilar-se i l'espeleòleg se sent com el gatet Plutó, únicament la dignitat el cohibeix de maular, amb el nas a ran del mur, els peus oberts entre les parets fines i relliscoses, tot just per col·locar el puny. Vam haver de reclamar a un especialista, el Ramon de Cervera que tant ens va ajudar després a la cova de les Caixes. “El fino estilista” com és conegut, va davallar la vertical fins a topar amb un ressalt on una estretor en un canvi de direcció, l'impedia el pas, mentre el pou continua molts més metres. Sembla que aquest pou dels Cronopios no es pot davallar, com el pou final de l'Afluent Blanc al Balconet.

Punt c obert a la Grallera de Prat Rodó

Les desobstruccions a les zones d'absorció d'aquesta serra, ens van deixar sempre amb la mel als llavis, com a la Gran Dolina de Prat Llong ja contada, com després a la Grallera del Prat Rodó. Una cavitat no visitada des de la primera exploració a l'any 1.970, que presenta un pou d'uns -15m., amb una base arredonida que per un pas estret comunica amb una curta vertical de -5m. La topo publicada per primer cop recentment a l'espeleoíndex, certifica que els primers exploradors van superar l'estretor, nosaltres vam haver de picar una bona estona. Això sí, un cop davallada la galeria mig colgada de sediments era força sospitosa. Vam començar a excavar i enretirar la terra fosca i humida, apareixent una finestreta que accedeix amb un nou fus, amb una saleta prou acollidora, però com sempre per aquest territori, cal continuar treballant a la neteja del proper pou per avançar.

Grallera de Prat Rodó.

 
        Un cop aquí d'afegitó, sense sortir de la mateixa unitat geogràfica, podríem esmentar el Vaporer del Carrasquer, però com és a la zona de resposta, ho deixarem per un altre dia.

 

Postdata:



Informació sobre el Ll-21, a les crestes del Forcau.