Faules per muricecs.

Foto: Quim Abadia.

Estat de torpor

Muricec engaliat engabiat en rauxa.

 

Muricec escapolit, muricec embadalit, com si no vens d'un estat de torpor, sota el sostre estant, mentre es desentelen les ales i els dits es desentumeixen, esperes un altre vespre per eixir, amb els dubtes o sense ells, ja no és hora de tindre'ls, ja no vols fer-te més enemics, potser ara ja no cal, et tenen por, ets tòxic, l'avi Myotis transmissor d'un mal que s'encomana, hauràs de fotre el camp lluny, cercaràs al vell Rhino, però no el trobaràs, t'han canviat els topants, i els personatges amb els quals ja no et fas; quan tu baixes ells pugen.

Els troba lluny de casa, massa lluny poc abans d'hibernar, l'han acollit al seu redós sense fer preguntes, cap pretensió, cap arrogància; temps feia que no era tant a gust de les urpes penjat. Suspès d'un cantell de pedra, cluca els ulls, apaga la ment, camp per l'inconscient que s'entossudeix a no rescatar-lo de la realitat.

Foto: Quim Abadia.

No s'ho esperava, massa prop de la boca es va dir tot just arrapar-se. Fart de donar tombs, es va colgar a raser de les incòmodes rebufades, de la llum invasora, massa prop de la jovenalla riallera. Finalment se li escau bé: reconeix els degotalls que anuncien les pluges externes, les olors que transporta la variabilitat dels corrents d'aire, distribuint ultrasons satisfactoris, tots els topants al seu lloc, dia rere dia arrupit a l'obscuritat, visualitzant la claror de les parpelles closes, l'escalfor de la colla propera que ja l'han fet seu, és més: l'admiren, així què s'han assabentat que coneix al Ferradura Mitjà. Seguidors seus, li demanen que els hi conti més coses, no el coneixen personalment, el seu desig de saviesa no té fre. No sap si es mereix tanta adulació, tan sols per haver compartit un parell d'estones amb ell.
           És un batibull, un rotlle d'inquiets que en volen saber més de tot, i delegen per la pròxima primavera, per eixir i comprovar tot el que aprenen al reclòs hivernal. No se'ls pot enganyar, no pot fer el fatxenda de les seues conquistes, ni dels seus paranys de trist entabanador. No en volen saber res, s'ho ensumen a hores lluny, si ho fes, perdria el seu estatus de rodamón, coneixedor d'indrets llegendaris i amic del Ferradura Mitjà. Mai a la vida havia aprofitat la reparadora l'estada hivernal per imbuir-se dintre seu, cercant el bri d'espiritualitat que la seua llarga li ha ofert, gairebé sense que ell se n'adonés. Ha d'aprofundir molt, esporgar branques, enretirar runes i destorbs que l'intenten ensarronar, mes lentament, jornada a jornada neteja el camí amb coratge.

Observa que entre el grup de joves entusiastes de la vida, n'hi ha de dèbils, no suportaran molt de temps als exteriors, desemparats de la protecció comunitària. En tenen tantes ganes com els més forts, sinó més, prims com estan. Un d'esgarrat, xalaire, és el primer que el saluda cada vespre, i el convida a participar del seu sonar. El primer que va tractar com igual, se sentia cohibit de ser acceptat sense condicions, sense donar res a canvi, no li havia passat mai, o potser sí i ja no se'n recorda.