Ben aviat els va despertar l’aldarull provocat pels
viatgers. El pastor encara no havia anat a dormir, ells ja no van
poder dormir més. El vidrier avivà el foc, resplendint en les
imperfectes cares de la matinada guaitant entre les mantes. La
pastoreta es va llevar amb un parell d’àgils moviments, i amb la
manta arropada a les espatlles anuncià en veu alta: --Jo me’n
haig d'anar.--. L’ambaixadora va reaccionar ràpidament, contrariada per
la decisió de la noieta. Li va demanar que per favor reflexiones tan
apressada determinació, producte potser d’un desfici momentani.
Ella era tan jove! Segur que no tindria massa problemes en refer
la seua vida a la Vall, contava a més a més amb tota la seua ajuda,
i si, transcorreguts uns mesos, malgrat tot insistia en la seua
intenció, amb l’arribada de l’estiu podria marxar amb tota
tranquil·litat i sense les preses que són sempre males conselleres.
La xiqueta agraí la seua amistat, però sentia la imperiosa
necessitat de muntar en una carrossa i continuar viatge, que per ella
no finalitzava a la Vall. La van veure com es vestia, es penjava el
sarró i s’acomiadava somrient, mirant-los un per un.
Aquella va ser l’ultima vegada que els va somriure.
Més entristits si cap, van romandre sense dir res, temen les
primeres hores del dia. El xicot desolat, la va acompanyar fins baix
a la cruïlla, la seguia pel mig de les carrosses, mentre ella,
buscant lloc a la caravana, feia preu amb els ajudants. La veia anant
de carreta en carreta, els cotxers quasi no l’entenien, els
carregadors se la treien de sobre, els passatgers estaven aferrats
als seus llocs. Ell la va agafar de la mà, duent-la fins un
transport de càrrega d’una bòbila costanera. Als dos homes bruns
que la menaven, no els hi feia res carregar amb la noia, això sí,
la van advertir de la duresa del viatger, més lent i pesat que la
més atrotinada de les carrosses. Ho va acceptar de bon grat,
col·locant-se provisionalment en una punta del pescant. En uns
segons la carreta enfilà la via. El recol·lector restà clavat en
el mateix punt, perseguint-la amb la vista. La noia tragué el cap,
girat enrere, acomiadant-se amb la maneta.
Se li feien interminables les escales que ascendien a la ciutat. Arrupint-se, va seure a la freda pedra amb els ulls
tancats amb força i les mans arrapinyades entre les cuixes.
El pastor no va donar senyals de vida durant un mes. Un
vespre el carter se’l va trobar a la taverna d’un poble, a les
que es va afeccionar de seguida, gracies a l’èxit que les seues
narracions de l’odissea tenien entre la concurrència d’ambdós
sexes; ben sabuda és la incontenible curiositat femenina per la
novetat, més parlant d’un home persuasiu i jove, que dia a dia
anava engrandint la seua fama d’amant, si no exquisit, sí,
diferent. Reputació que consolidava amb els freqüents visites per
tots els indrets de la Vall.
Malauradament, abans del que hagués desitjat, la seua
estela es va apaivagar, i les dones el veien ja com l’amic
missatger xerraire, dels que es pot confiar pels assumptes més
delicats, disposat sempre a fer-te un favor. Aquesta transició
solitària l’amargà un llarg hivern, per això quan va arribar la
primavera, inicià una temptativa amb la segona filla d’una
venedora de les serres baixes superiors. Amb els bons ulls de la
sogra, que el va recomanar entre els seus companys del mercat, cosa
que el va fer prosperà saborosament, a ell al que els diners mai li
havien fet perdre el cap, diria que conservava tota sencera la paga
del recol·lector, perquè desprès se la va gastar comprant un
terreny i edificant una sumptuosa mansió, no a la capital, cosa
quasi bé impossible per la falta de sol edificable i perquè les
cases es transferien per herència o per donació, però sí en un
pròsper poble del final de la Vall, ja que a la tardor següent es
van celebrar les núpcies al poble d’ella, una aldea de les serres
baixes superiors, que distava a dos jornades de la Vall.
Doncs el pastor li va dir que estava bé. Poca cosa
més poder escoltar aquell vespre, de tan lacònic personatge. Ell
tampoc s’hi va esforçà gaire, alguna senyoreta impacient esperava
de les seues atencions. Mes amb el temps i els continus vaivens del
carter, fortuïtament coincidien, quasi sempre en una casa de
meditacions o en uns dels monestirs en els que el pastor es recloïa
llargues temporades. Poc a poc cultivaren una lleial amistat basada
en confidències que no més ells podien compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada