El famós cap de pastors del poble de la muntanya,
pràcticament renuncià fins a la fi dels seues dies, a desenvolupar
la seua mestria a la Vall, en els quals es va encarregar dels ramats
del monestir del Gran Llac, el que es beu totes les aigües al límit
de la Vall. Treballava per temporada, preferentment en activitats
muntanyeses: va col·laborar amb els recol·lectors fen transports,
amb els femers de les gralleres, inclús amb els carboners, també va
intentar introduir-se al gremi dels marxants de bestiar, però no va
acabar d’entendre els seus mètodes. Un hivern va guardar el pas de
l’Orient, més de cinc mesos sol al refugi del coll, que va
aprofitar per lliurar-se de l’addició a la planta del cascall.
L’hivern següent va voler repetir l’experiència, però li fou
impossible ja que tenien preferència els nous sol·licitants, el
salconduit de la Junta el va afavorí un any, ara deuria seguir el
conducte reglamentari. Llavors com, molts dels habitants de la Vall
es va afeccionar a les estades de meditació, retirs aleatoris que
els autòctons realitzaven ja des de la infància, que servien per
multitud de coses: originalment per distanciar-se un parell de mesos,
en uns casos de la sobrietat de la vida o dels excessos de la rutina;
reequilibrant o variant bruscament el rumb, tallant el ritme vulgar
de l’existència, sojornant integrats amb el paisatge: el mestre.
El vidrier, va treballar per molts anys al taller d’un
poble. La part més arriscada del seu ofici no tenia raó de ser, a
la Vall immportaven la matèria prima a l’exterior. Després
aconsellat pel cap del taller, que no el veia progressar a la vida,
encetà un cicle d’estades de reflexió. Ja que ell no havia rebut
uns ensenyaments bàsics en meditació, i no s’hi acabava de veure
capaç de participar plenament en aquesta pràctica profundament
arrelada en la idiosincràsia dels veïns de la Vall, en les primeres
excedències a les austeres casetes, dedicava principalment el temps
a dormir i a fer curtes passejades pels voltants. No era d’estranyar
que cada vegada canvies de centre, elegint un nou escenari, en un
afany més propi d’un turista. Fins que un dia va baixar amb la
forta convicció de fer un tomb a la seua vida, volia tornar a
desplegar la seua activitat professional a la muntanya. No li va ser
gens difícil: a la muntanya falta gent, deien les mares als nens
ganduls. Però estava desentrenat, dèbil, se li feien insuportables
les exigències normals d’una feina d’alçada. Ingressà més
tard en una colla d’extractors dels fins sediments de les fonts
mentideres, d’apreciadíssimes propietats curatives, situades al
fons de la Vall (els fanguerols), que és una feina ben remunerada i
aparentment senzilla, ara ell no contava troba’s un mitjà tant
hostil, sempre treballant moll, immers en les humitats totals de
l’interior de la terra. Decebut, però no massa, abans de què
s’acabés aquell estiu va emigrar de la Vall pel pas de l'Orient,
clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada