Enrenou, tràfec de patges i criats enfardellant els
baguls dels seus amos. Els experts pronosticaven l’imminent
arribada de les grans nevades, ho llegien als senyals. Coincidia
també amb la intuïció del Mentor del Priorat, en curta estada a la
capital, compartint uns dies amb els amics. L’encarregat s’ho
mirava amb cara de felicitat. L’únic que seia tranquil esperant el
sopar era el recol·lector, amb el qual, en només una estona havia
establert una falsa fraternitat. Fins i tot es mostrà molt
servicial, quan els comarcals van compartir la catifa del noi.
L’alegre desimboltura dels cambrers, contrastava amb els nervis i
les preses dels qui ho endreçaven tot per poder sortir abans de què
és fes de dia, i l’ensopiment regnant del grup dels predilectes de
protocol. Llevat el xicot, la resta no menjà gens. Havent sopat el
patró va repartir una bossa de monedes a cadascú. Era una bona
quantitat, l’estipulat i un sucós suplement. Un va obrir la bossa
contant les monedes, sense captar el seu valor real. --És un bon
pessic, amb això podeu viure tot l’any sense treballa, ja
m'ènteneu—. Estava ufanós, llàstima que la duresa del metall li
tustés el rostre, va ser el pastor que li llançà la bossa a la
cara:--Tros de rabassa podrida, tu t’has pensat que hem vingut aquí
per aquestes monedes merdoses.—El Recol·lector, fos com fos, volia
suavitzar la situació, sabia que sortiria molt mal parat d’un
altercat amb els estrangers, ja havia passat per la Junta de
puntetes, cosa que encara ara no s’explica. Amb les arts que havia
estudiat de petit, intentà primer aplacar l’emprenyament del
pastor, per anar després enaltint l’ànim dels comarcals. Aquí es
va quedar a mig camí, la nova ambaixadora es retirà al dormitori
acompanyada de la pastoreta, el pastor va sortir a donar un vol, el
carter va anar a fumar al reservat solitari de sota les escales.
Sol, amb el vidrier, aquest li interpel·là abans de
pujar: --Tu ja sabies des el primer dia, que ens van trobar allà
dalt a la teua balma fumada, que mai tornaríem a veure les nostres
famílies, no?— A lo que ell contestà amb un curt i estranyat: sí.
Els dos muntaners restaven sols, isolats un sense l’altre a la sala
menjador. Curiosa l’enrevessada condició humana: en les poques
jornades compartides, tots dos s’havien apercebut de què malgrat
desenvolupar oficis paral·lels, mai congeniarien. Tampoc eren
enemics, tant sols era impossible qualsevol correspondència mútua,
les etèries connexions que orquestren les relacions entre les
persones, els conjugaven en contra, en fi no es pot agradar a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada