Per fi arriba l’aerotransport. El virtuosisme dels
músics, recorren, explorant, inventant, desgranant la melodia de
”Music For A Armonium Found”, conquista l’audiència i a les
seues sabates, que se’n van cuitoses, acompanyant-se les unes a les
altres, en un viatge eurítmic, sucumbint al delit, esclatant de joia
quan els intèrprets tallen el tema en sec.
L’oncle les ve a buscar:--Nenes, nenes, veniu que us
portarem a casa.—Suades i contentes, en aquest instant crec que
seguirien a un pertorbat, encara que les portes a l’escorxador.
Però no, el tiet-cosí les fa pujar a un aerotransport del servei
d’una corporació agregada de la Junta, que el ve a recollir, cosa
en la que també està implicat d’alguna manera el parent comú.
Saben què només les aeronaus dinàmiques oficials o amb llicència
especial tenen accés al cel ciutadà... El vehicle arrenca el vol,
tripulat per un pilot desitjós de plegar i arribar a casa. A la part
posterior viatgen unes brigades de neteja integrades únicament per
renatos. A cabina n’hi ha un parell que ajuden al pilot en les
tasques de rutina: mentre salten de plaça en plaça, comproven què
tot el grup baixa amb l’equipament complert, avisen després al
pilot, amb un inintel·ligible i aparentment matusser llenguatge de
signes desenvolupat per ells mateixos (encara per codificar), de què
tot és correcte i ja es pot tornar a enlairar.
El tiet-cosí, al que no se li baixa la petanera,
suposadament seu al lloc del copilot, elles en una banqueta lateral
davant dels renatos. L’Haisa creua les cames instintivament, la
Fàtima també ho fa, però hi pensa: mai havien estat tant a prop
d’uns renatos i no se sent còmoda. Els dos vesteixen unes granotes
carabasses i uns mocadors de coll morats. Fa poc que els hi han
tallat els cabells, el de l’esquerra té els ulls en blanc, el seu
company té una mirada sorrenca i mou molt a poc a poc el coll d’un
costat a l’altre. Mantenen la mirada inexpressiva... ells tampoc ho
tenen tot de cara, renascuts directament per a perdre. Val més morir
jove, que després els que duren mes anys del normal se’ls hi
eixuga la mòllera mentre el cos encara els hi funciona i com la
llei, ara per ara, després d’arribar a una certa edat, no permet
regenerar el cervell amb les copies velles, no són res més que uns
renatos en vida esperant que per se'ls endugui la mort. Com la
tietarerebesavia tancada en una residència on els fan morir
lentament, arraconades com objectes inservibles de les que no es pot
extreure cap més reciclatge, i encara que no ho volen dir, segur que
ella reté espurnes de realitat i a pesar de tota la medicació,
segur que hi ha dies en què controla tot el que veu, i ho passa pel
sedàs de totes les vivències que l’han marcat i ha oblidat.--
El tiet-cosí intenta xerrar amb el pilot, però sol
s’entén ell, no s’està quiet, girant-se contínuament per
mirar a les noies amb complicitat. El pilot, home sorrut que l’edat
li ha arrupit la cara: arreplegant-li el front, enfonsant-li els
ulls, avançant-li el nas i doblant-li la barbeta; l'esbronca un
contundent: --Estigui’t quiet d’una vegada cony!— Tot engegant
el cassette, del que sona una cançó dels Pegamoides de títol:
”Llegando hasta el final”. De seguida la melodia els embolica, i
les nenes, el tiet i fins i tot el pilot acompanyen la lletra,
cantant-la, procurant no desafinar en excés. Entrant la segona
tornada a la Fàtima li sembla que un dels renatos, el de l’esquerra,
segueix el ritme amb les espatlles, i quan estan cantant allò de
trencar l’espill, ella, encuriosida i mig espantada adverteix que
l’esguard del renato ha pres un altre caire, com més moll arribant
fins al final.
L’últim punt de destí és la Zona Rosa, allí també
es queden els dos ajudants de cabina, des d’aquí trigaran poc a
deixar-les no gaire lluny del seu portal.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=kXLdlfC3l6E http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=fKR0Tj71LoY
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada