Etiquetes

A.C.J. (241) Casiquiare (18) Contalles (2) El relat de L'Ernest (18) Faules de muricecs (19) Nous contes per un nou estat (128) Perseverança (18)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Faules de muricecs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Faules de muricecs. Mostrar tots els missatges

dijous, 1 d’octubre del 2015

La faula del muricec infructuós. I

Foto: Jaume Pedrós.
               As de ratapinyada deleix murs foscos i humits, les gavines d'onades repetides i els voltors d'estimballs escalfats i polits. Les gralles tenen mala llet, no els hi agrada gens que es destorbi un penjarella qualsevol, menys els senglars que s'espanten amb la visió de qualsevol intrèpid camallarg esmaperdut pel seu territori. A la fi tot et sona vell i irresoluble. Cadascú es parapeta rere el seu baluard, per què fer un pas endavant si estàs prou còmode? Els problemes que senties quan encara viatjaves arrapat l'abdomen de ta mare, i creies que només afectaven colònies llunyanes, les notícies que escoltaves amb ànsia de jovenot, són les mateixes un cop vell, res ha canviat, llavors és quan et sembla que tot es repeteix, els vells consells periclitats, per les mateixes situacions òbvies. Les mateixes xarxes trencades per no encabir més individus dels que poden encabir, tot plegat una munió d'actes que es reitera igual que la primavera, però al contrari d'aquesta sense lluentor, ni invasió, ni borradura, es repeteix per no canviar i els inflexibilistes sembla que triomfen un cop més, però no, malgrat els paràsits, a poc a poc aniran desapareixent perquè moltes generacions enllà no rebrotin mai més. És com aquell orellut que et van presentar de jove amb el qual creus que estableixis una ferma amistat, i després de moltes hibernacions, i més llunes blaves, mai acabes de creure en ell, un orellut que no et sorprèn mai i no en pots esperar gran cosa, res de nou, perquè el millor d'ell ja ho vas veure quan el vas conèixer, i tampoc és cap excepcionalitat.

Foto: Antonio Satorra.
Els entabanadors cerquen un mínim comú denominador per comprendre com més subjectes millor, sempre et faran creure que un referent bàsic i molt conegut, és millor que no pas cap opció personal. Mes tots sabem que un quiròpter mínimament com cal, no es pot moure en aquests límits tan rebaixats, restes com encerclat, envescat, només una bona turmenta et pot alliberar del parany per tornar a aixecar el vol. L'autocomplaença de dos rals, comporta la societat infantil, que no transcendeix del pàrvul conformista, no ens podem solaçar-nos amb la mediocritat, és una cosa ja insuportable, l'hem de deixar per a qui viu d'ella conscientment, i no vol desempallegar-se, prou contrarietats l'afeixuguen cada dia. En són grans quantitats els que suren per aquesta xarxa que no va ni endavant ni enrere, satisfets per l'estatus quo, estirant-lo tant que en l'actualitat el filat ja és virtual, conservant la fal·làcia estintolant-la amb puntals extensibles. L'autoengany és la trampa preferida dels ratpenats escuats, a vegades és l'única forma de suportar les misèries quotidianes.

El vell conegut cuallarg, ronyós i repenjat, presumptuós com els estius, mústic com els hiverns, és com el predecessor, però no, és pitjor perquè a l'inici encara alimentaves alguna esperança de superació, si més no de sorpresa, a hores d'ara va en franca davallada, mutilada pels entabanadors, però no per un imponderable com una malaltia, sinó qüestió d'esgotament de vida només. Cal reconèixer que ja no estàs per oferir gran cosa, agrair tot el que et donen i molt menys recriminar res a ningú, sembla que sempre tenen raó els inflexibilistes, pots acabar repicant eternament i no gaudir de cap èxit, però val la pena intentar-ho. Quiròpter que no evoluciona el temps inexorablement transforma a pitjor, una màquina lenta i mandrosa, citant al gran Gato: uns munts d'experiència impossibles de moure.

Foto: Ramon Castella




divendres, 19 de juny del 2015

La faula del muricec inversemblant. I

Foto: A. Satorra
De retorn del sojorn hivernal el pipistrelus escamat parteix peres amb un deplorable myotis retingut per un atzar. Coneixent al primer element, ens adonarem que el segon en correspondència al primer no és equiparable, ja que les qualitats ornamentals de l'ànima d'un, resten més properes a la dels vells rhinos, que no pas a la del furibund orellut gris de l'admiració gairebé malaltissa del pipistrelus. Sabent que l'individu en qüestió para per indrets on cap ferradura malbarataria ni un segment de la seua existència, ens posicionarem com sempre a favor del nostre myotis, que ha patit la malastrugança d'errar en el guiatge d'uns menuts, caient en desgràcia embullant-se dins d'una ratera. El seu primer error en la matèria després de tantes primaveres, més estant el pèrfid pipistrelus pel mig, adverteix que val més mantenir-se a l'expectativa sense sobresortir més que els altres, ja que quan un que no acostuma a fallar, l'espifia un cop, l'avinentesa és molt més greu que amb qualsevol altre que sempre decep, i aquest execrable element fins i tot et venç. Llavorers en un tres i no res passes de ser el quiròpter més admirat, a transmutar en el pitjor de l'espècie i ja pots tocar ferro, les llengües viperines no descansaran mai.

El myotis se'n podrà sortir, a més és un vespre d'aquells caldejadets que tant li agraden, quan la llum tomba a tènue, les olors condimentades al punt màxim per l'escalfor, aixequen als dípters, i amb poca traça fas per omplir el pap i tot seguit et pots dedicar a complimentar femelles, o a sonoritzar dials més entretinguts, o repensar amb les musaranyes, tal com cus un paio que giravoltar d'acord a la curvatura matemàtica i reaccionar a temps a l'aguait de l'enemic, sense despertar inquietuds en els congèneres més recalcitrants. Artista de la discreció, mentre no torni a caure al parany, la fermesa s'esvaeix en un dir ai, de seguida et pots tornar a veure't en un bull, i aquestes alçades se't fa un munt tornar a començar. Les males llengües no descansen mai.


Foto: Antonio Satorra
Incaut, pots fins i tot arribar a pensar que ets el més espavilat del món, pel cap baix del teu món. Com ja hem esmentat anteriorment, cadascú disposa d'un món de la seua propietat. Un petit món a tot estirar generacionalment compartit, i sociològicament delimitat. Una cosmologia que poc té a veure amb la de l'individu del costat, per més proper o veí sigui el company, els paràmetres són talment diferents. Les teories d'universos paral·lels, o si més no adjacents, no ens són tan estranyes, gairebé les suportem quotidianament. Doncs ni això, ara em venen present els cetacis i veus que estan més evolucionats que tu, mes pertanyen a un altre ordre, ni tan sols tangencialment series capaç de coincidir. Són les papallones alades amb cua per evitar i confondre al sonar, les que t'estan prenent el número, erres un cop i un altre, inabastables. Fracassat t'has de conformar amb el que la natura i la providència tenen a bé oferir-te, esperant que l'evolució pugui resoldre el problema i els successius quiròpters no hagin de patir la traïdoria de les maleïdes papallones. 




 

dimarts, 7 d’abril del 2015

La faula del muricec indolent. I

         Pensem massa sovint que quan folla un, folla tothom, sobretot de barbamecs. Si fins a cert punt l'experiència vital no ens és imprescindible, amb un conjunt d'individus tan antipàtics com nosaltres, estranyament asocials i associatius, farem bé a tenir-la més en compte. Recents estudis prestigiats pels nostres adalils, asseguren que voliac experimentat, és voliac, si no astut, sí eixerit. Detractors d'aquesta ponència són els escèptics, que per més arrogants siguin, convindria refusar, a més a més d'alertar sobre les conviccions poc assenyades i fal·laçment resolutives que ensarronen als crèduls amb un caramel enverinat que només els hi farà venir un mal de ventre punxegut, del qual no se'n sortiran fàcilment, llavorers és preferible romandre esquius, adés que reflexius, o incrèduls, o fins i tot agnòstics per no patir d'un mal tan dolorós.


Foto: Ramon Castella.
          Acomodar-se és la perdició del quiròpter. Moren els vells rhinos i tornen més vells que mai els canta-manyanes de sempre, quan t'adones, als poc espavilats com un myotis comú, ja t'han fotut tres quarts de vida i el quart que et resta és per omplir el pap i fer nones, després te'n veus un brut per treure-te'ls de sobre. Saps que hi ha muricecs tan grossos com guineus, es pengen als arbres i tapen els sol, no els cal aixopluc per sojornar. Jo n'haig vist de tan grossos com camallargs, l'altre assegura que n'ha vist de més petits que una puça, però menteix, i si no t'ho creus, és per ignorància i perquè no has sortit mai del cau, com una guineu de prat. Les discussions en xarxa sonar s'estenen a l'espai inabastable a qualsevol mamífer no alat, per més que insisteixi a dormir penjat cap per avall. Xavalla per uns, inassolible per altres, menyspreat per quasi tots, com tot a la vida, la triada d'oportunitats.
Foto: Quim Abadia.

També n'hi ha de menys sociables que els barbaflorits i menys simpàtics que els penjaquadres, com els impertinents dels reretaulells, que només serveixen per fer-te passar raons, i entre una cosa i l'altra la feixa sense agranar, és a dir, que quan ho vens a sentir ja has fet salat, però ja ho deia el vell que s'enxampa abans a un mentider que a un coix. Caldria elaborar un acurat arxiu d'abrics, balmes, esquerdes, esplugues, escletxes, querants o similars, per tal d'ordenar famílies, colònies... perquè si tothom campa com pugui com fins ara, acabarem superposant-nos. No és que passi sovint, tothom té les seues preferències, és que no caldria patir litigis, un no té per què veure's en aquest mal tràngol, o no? Convindria organitzar una convenció i reunir a les patums, o no, per esbrinar-ho, per publicar les ponències resolutives, aleshores qualsevol quiròpter vulgar sabria a què atenir-se: tenim coses més interessants en què pensar, que no pas resoldre on coi hivernar, prou feina tenim en espolsar-nos i gratar-nos la panxa fins que no hi ha més remei a bellugar-se. No ho podria fer algun altre això?
Foto: Jaume Rovira.
        Matèria per cavil·lar mentre les urpes arrapades són a una presa amb una munió de paios acoblats, emmotllats sentint l'alè de tots, el lent batec dels petits cors, reservant-nos a la primavera, davallant la temperatura temporal a l'indret que ens acull corporalment, sumint-nos a l'inconscient, enganxats a la realitat per la punta d'una ungla insuficientment regada, les ales plegades unes a les altres i les antenes escapant-se aprofitant la força de la terra, brunzir comunitari traslladat amb la puixança d'una colla de muricecs fusionats.

 

divendres, 13 de febrer del 2015

La faula del muricec il·luminat. I

Foto: R. Castella

Foto: Àngel Nicolàs
Companys, afiliats i coincidents, conterranis tots, perennes deficitaris d'humilitat, en canvi amb un sobrepuig de galivança tan costosa d'apaivagar. Recordeu sempre que cal ser condescendents amb els menys privilegiats i desitjar-los una vida la més planera possible. Satisfent les necessitats, però no tan sols les més fonamentals, pensem que pel cap baix serà convenient adelitar-se de les arts i dels mesurats goigs que ens alleugereixen l'existència. Qui a poc està avesat amb poc s'acontenta. Sabent, com sabem tots, que no és possible aconseguir una connexió completa d'un trànsit primerenc. Àrdua empresa que en defecte de talent precisa de grans dosis de perspicàcia, quan no d'una perseverança indefallent, mes a poc a poc tothom ho ha d'anar abastant, si més no intentant, encara que per a molts saberuts d'altres escoles menys complaents amb els seus feligresos, s'entesten a dictaminar taxativament que amb això no n'hi ha prou (no cal esmentar els cilicis i turments de la competència).

El gran sonar suprem és sempre obert, emmotllem-nos doncs!, a què esperem?, només cal arrencar el vol amb fe, enaltits d'esperança, sense escanyar la caritat amb la nostra caduca presumptuositat, ans al contrari, soterrant els nostres defectes amb la inestimable ajuda del proïsme. Tampoc ens ha de saber greu la nostra petita col·laboració, que ha de fer possible que els nostres millors membres assoleixin una mica més aviat la comuna meta divina. Una societat activa, brunzidora i emprenedora com la nostra, ha de comptar amb la mínima assistència dels seus compares, que veient-se reflectits en els seus enlluernats albiraran amb més alegria la tasca comuna.
Tots sans o tots malats, quan un es constipa van tots darrere, quan un riu, riu el de la vora i els de més enllà es pregunten de què riuen. Quan se n'assabenten, ja se'n foten, se suposa que és primordial riure primer, qui riu últim no té gràcia i de seguida escau vilipendiat pels graciosos. Tal vegada una ratapinyada espavilada, es feia la fatxenda amb un muricec pusil·lànime, mentre un esvoliac s'ho mirava amb disgust. Quan la ratapinyada de riu en va tenir prou, l'esvoliac li demanà al muricec la raó de la seua poruga actitud davant la ratapinyada fanfarrona, que ja rabejada cap per avall ja hi havia desintonitzat. El muricec argumentà que prou tristesa ha de patir per mal viure sospesa d'una branca seca a una llastimosa riba desemparada, per recriminar-li la seua errada coneixença. No és pitjor deixar-lo en l'error que no pas debatre i oferir-li aixopluc intel·lectual? I això ho dius tu que has callat com un puta, li etziba el muricec a l'esvoliac empipat, que sense poder suportar la impertinència és a punt d'aixecar el vol, si no fos que li pesen les ales i no li ve de gust fins després de fer una bona becaina. Pobre esvoliac emprenyat si surt pel seu presumpte protegit escaldat i ha de suportar la ignomínia, penjat de la mateixa lleixa perquè no disposa d'altra per soplujar-se.


dilluns, 15 de desembre del 2014

La faula del muricec influent.


Estat  d'espiritualitat I.
         Primer esdevé la desgràcia: uns quants vailets pereixen d'una fatal volada enxampats pels depredadors. Després l'infortuni: s'espatllen uns quants més per una navegació enxarxada. Posteriorment a patir gana perquè qualcun tocat de l'ala ha fumigat. Millor prendre-s'ho en serio i emigrar a terres més lliures, llàstima que de territoris salvatges gairebé no en queden, els que resten són exposats i molts que ho semblen ja són sotmesos, i els usufructuaris et foten per tot arreu. La solució és fer-se feréstec, encara que si ho fas com cal, com ho fa un quiròpter d'una sola peça, et quedes sol com un mussol, i el pitjor és que no folles mai. Cal retornar a les velles rutines i fer-se feréstec un cop ben follat. Com aquell pipistrelus escuat, no és que li manques la cua, el mal nom entre els voliacs té més aviat extensions llunàtiques (errat de direcció i de senderi). L'element per afegitó barrut, s'ho fa amb tot el que sintonitza a pocs metres a la rodona, després, ja amb la cigala encetada, se'n penedeix d'haver escampat la seua llavor sense mesura, però no triga a què se li comenci a guarir per tornar-hi. Afirma després, que mitja colònia és de la seua estirp, quan la gran majoria de femelles ni tan sols el coneixen.
Foto: Quim Abadia.


Quan un quiròpter mort de vell, havent gaudit d'una vida plena, sinó feliç, prou satisfactòria (caldria definir-ho tant, que ens perdríem en consideracions personals, aleshores caurien de quatre grapes a una xarxa ortogonal inexplorable, cada voliac és un món, a cada món hi ha un voliac, imagineu-vos la varietat de mons d'una colònia de colònies de mons de voliacs), és motiu de gran celebració. La seua colla es preocupa de què no mori sol, en canvi de jovenot és una aflicció, amb tanta vida pel davant... si més no els hi passa de seguida, cal prosseguir, cada dia es ponen ous, la feina no pot esperar, i no et pots descuidar pas, el radar a l'ample per resguardar-se de qualsevol clatellada. I als que els hi agrada viure de lloguer, malgrat que el preu acostuma a ser alt, i el perill per molt que diguin continua present, ja se les compondran ells i les seues casetes. No sabria dir-te, però a un myotis vulgar no li agrada que l'explorin sempre que a un camallarg li vingui de gust.



Foto: A. Satorra
 Ens és imprescindible un cert equilibri emocional, car si no esdevindríem folls. Un individu impressionable en excés, no es podria dedicar a l'objecte més valuós de l'existència fugissera (l'evidència obvia qualsevol dèria uniformadora). Un cop corregit aquest rumb, un col·lectiu, una colònia qualsevol; l'objectiu fonamental ha de ser l'estabilitat dels seus membres. En el seu defecte l'adversitat l'assolarà. L'excel·lència és la meta, o com a mínim propòsit d'un quiròpter com cal, per insignificant que sigui la seua procedència o estirp, cadascú farà pinya amb el seu grau i les seues possibilitats. Pobra ratapenada si no ha desat les serenes reflexions de la seua contemplació, per quan la mala maror venci l'emmirallament i la pena el tracti de curullar.
 

dijous, 13 de març del 2014

Faules per muricecs.

Foto: Quim Abadia.
Estat de torpor

Muricec engaliat engabiat en rauxa.
 
Muricec escapolit, muricec embadalit, com si no vens d'un estat de torpor, sota el sostre estant, mentre es desentelen les ales i els dits es desentumeixen, esperes un altre vespre per eixir, amb els dubtes o sense ells, ja no és hora de tindre'ls, ja no vols fer-te més enemics, potser ara ja no cal, et tenen por, ets tòxic, l'avi Myotis transmissor d'un mal que s'encomana, hauràs de fotre el camp lluny, cercaràs al vell Rhino, però no el trobaràs, t'han canviat els topants, i els personatges amb els quals ja no et fas; quan tu baixes ells pugen.
Els troba lluny de casa, massa lluny poc abans d'hibernar, l'han acollit al seu redós sense fer preguntes, cap pretensió, cap arrogància; temps feia que no era tant a gust de les urpes penjat. Suspès d'un cantell de pedra, cluca els ulls, apaga la ment, camp per l'inconscient que s'entossudeix a no rescatar-lo de la realitat.
Foto: Quim Abadia.
No s'ho esperava, massa prop de la boca es va dir tot just arrapar-se. Fart de donar tombs, es va colgar a raser de les incòmodes rebufades, de la llum invasora, massa prop de la jovenalla riallera. Finalment se li escau bé: reconeix els degotalls que anuncien les pluges externes, les olors que transporta la variabilitat dels corrents d'aire, distribuint ultrasons satisfactoris, tots els topants al seu lloc, dia rere dia arrupit a l'obscuritat, visualitzant la claror de les parpelles closes, l'escalfor de la colla propera que ja l'han fet seu, és més: l'admiren, així què s'han assabentat que coneix al Ferradura Mitjà. Seguidors seus, li demanen que els hi conti més coses, no el coneixen personalment, el seu desig de saviesa no té fre. No sap si es mereix tanta adulació, tan sols per haver compartit un parell d'estones amb ell.
           És un batibull, un rotlle d'inquiets que en volen saber més de tot, i delegen per la pròxima primavera, per eixir i comprovar tot el que aprenen al reclòs hivernal. No se'ls pot enganyar, no pot fer el fatxenda de les seues conquistes, ni dels seus paranys de trist entabanador. No en volen saber res, s'ho ensumen a hores lluny, si ho fes, perdria el seu estatus de rodamón, coneixedor d'indrets llegendaris i amic del Ferradura Mitjà. Mai a la vida havia aprofitat la reparadora l'estada hivernal per imbuir-se dintre seu, cercant el bri d'espiritualitat que la seua llarga li ha ofert, gairebé sense que ell se n'adonés. Ha d'aprofundir molt, esporgar branques, enretirar runes i destorbs que l'intenten ensarronar, mes lentament, jornada a jornada neteja el camí amb coratge.
Observa que entre el grup de joves entusiastes de la vida, n'hi ha de dèbils, no suportaran molt de temps als exteriors, desemparats de la protecció comunitària. En tenen tantes ganes com els més forts, sinó més, prims com estan. Un d'esgarrat, xalaire, és el primer que el saluda cada vespre, i el convida a participar del seu sonar. El primer que va tractar com igual, se sentia cohibit de ser acceptat sense condicions, sense donar res a canvi, no li havia passat mai, o potser sí i ja no se'n recorda.


dilluns, 25 de març del 2013

La faula i el muricec


Calumnia i rauxa.

 Arribat del seu periple amb els Ferradures, és acusat. El paio no és gran cosa, però una cosa així no ho faria mai. Passar l'hivern repudiat sol, lluny dels Pipistrelus i Ferradures, qui sap on paren? I no hi pot fer res, no es pot defensar, aguantar el ruixat com es pugui amb un mínim de dignitat. Indefens a la injustícia. El seu testimoni? Si no val res, la veritat és múltiple, conformada al gust de l'esguerrada perversió de cadascú, però per uns sol n'hi una, vinculada als nexes més comuns i fonamentals de la paternitat i la consanguinitat. Necessita un Aticus que cregui en ell, realment ha de ser ell l'Aticus que ha de guarir al dèbil. De per vida, per secula seculorum, difamat sense remei sinó... si, sí... malgrat l'error el clan advers calla com putes. Que farà, que pot fer? Si el testimoni és a punt de morir, la seua rival és la més dèbil de la cadena, aixoplugada per la seu família infectada per la mentida, l'acusació compartida per calmar el dolor de la nissaga, i no s'escaparà mai més, ell és i serà culpable; segurament al cap i a la fi amb empentes i rodolons se'n sortirà, perquè amb lo que ha caigut, hores d'ara no hi ha collons de moure's.
Qui li manaria a ell cercar sopluig tan encimbellat i obac, les presses de darrera hora, estava tan satisfet d'ell mateix fins que no es va veure immers en el parany. Aquí, dalt i ombrívol el primer temps no acabar de guanyar mai la partida. L'espera davant l'enemic, a l'expectativa de poder fotre'l o que et fotin, cert que el temps debilita la perfídia i desbraona la intimidació, segurament podrà eixir d'aquí amb tranquil·litat, no per tornar-se a veure mai més, ja no, que ni falta que fa, cadascú que campi i el proper hivern ja pararà més compte; però ja no se'n recordarà. Més que mai desbaratarà qualsevol possibilitat de patir, d'ensopegar on sempre ha ensopegat; no, no ho farà i tu en seràs testimoni, quan el tornis a veure no notaràs la diferencia, s'haurà empassat ja l'orgull, per més que sempre serà un empestat per l'adversari. 
Farà bé d'evitar les femelles massa ocupades en parir i afanyades en alimentar les seues cries, esperarà l'estiu en un refugi raser en terreny més càlid, en coneix uns quants, però potser serà preferible evitar-los, al menys fins que es calmin les aigües, mal que es digui, la rancúnia deixa restes de caliu esmorteït, millor que se sufoquin definitivament. I si cal albirar noves fites s'albiraran, si cal emprendre projectes quimèrics, s'emprendran, si cal endegar empresses peremptòries, s'endegaran, i si cal... i si cal engegar-ho tot a prendre pel sac, se'n engegarà. Vinga a femar a la lleixa!

Foto: Ramon Castella.

divendres, 16 de novembre del 2012

Muricecs en faula


















Fanfan la Tulipe.
Un paisatge mil cops vist, revitalitzant-se contínuament, plorant d'alegria l'empenta que et dóna, al menys per aguantar uns minuts més. No ho veus així tu Myotis?, l'esguard mai és el mateix, canvia amb els que t'acompanyen pel pelegrinatge i amb tu.
El savi és ple de berrugues, però ni un sol parasit. Li crepiten les ales al estendre-les. Li falta més d'un dit, mes es sosté amb gran elegància. No és pas un aquí em caic, aquí m'aixeco, no és tracta d'un guru, doncs d'acòlits no en té. Els cadells el xinxollen, els jovenots no el fan ni cas; costum solitaris en una colònia on tots es fan forts com una massa? El Ferradura Gran li demostra estremida reverència, però tampoc no destaca entre la seua colònia, es repeteix ara li agafa per lo dels paisatges repetits i pot romandre tota la nit transmeten el mateix, és avorrit, lent, quasi no se l'entén.
Vista, panorama, relleu, perspectiva no hi caven en el nostre raquític esguard, no sé perquè perdre el temps parlant-ne, per què de tants sinònims? En tendríem prou amb voltants, o entorn, o topants. D'aquí estan el següent topant sempre és el més pròxim, d'aquí estant lo millor es treure'n profit, no sigui que en prenguis el vol i tot sigui ple esbarzers o que un altre et foti la plaça o que els comuns siguin prolongant el seu domini, bé això no canviarà mai, si canvia serà quan els voliacs criïn plomes. Sangoneres!, al menys els vampirs ho fan per necessitat, la sang és el seu únic sustent, i si per aquesta raó han d'afeblir altres animals, alguna vegada s'excedeixen amb el mateix individu fins que, per desídia o comoditat, sempre sense voler, els causen la mort, però sempre hi ha gent que treballa malament. Sempre els trobaràs a faltar, no als nepotistes, no us confonguésseu pas, als altres, i no us sàpiga greu, és com aquella femella, la que veieu cada temporada de cel, i s'us esborrona tot unfla tot fins i tot les membranes més minses, i que mai aconseguireu, per rucs i porucs, tots dos ho sabeu i tots dos us en penedireu, massa trampes, massa pletes closes, massa prejudicis, impediments, forrellats plens d'horaris, fatals, irresponsables, malacostumats, perniciosos, quan un surt, els altre també, quan un entre, els altres també. Quan un no vol ni entrar ni sortir, és llest per pujar al helicòpter.
El vell li fot encara més que el Ferradura Gran, un aprenent de bruix al seu costat, se l'entén més, potser també massa.
La vida si vols no és fastijosa, us en recordeu encara? No cal ser llestos si al cap i a la fi, de tot se'n aprofitaran els mateixos, i d'això viuen, no us enganye-seu pas, el maniqueisme sense remei...
El Myotis ja en té prou, fot el camp cercant sopluig hivernal, amb el cap ple de pel·lícules de capa i espasa.

continuarà
        http://www.youtube.com/watch?v=C0-S1FQQRnk&feature=channel&list=UL

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Muricecs de faula


Mel i mató.
Viatja pels cairats i vaja, si volaràs. Vola que tremolaràs d'impaciència, tremola dalt de la mola i bategaràs... Aquest paio no el deixa reposar. Es desplacen les nits amb lluna a mercè dels rapinyaires, parant-se ara aquí, ara allà, sense cap criteri prefixat. Foten un tom de collons, per tan sols anar escoltar un jovenot, que diu que és un virtuós del biosonar, quan a la poca estona no et fot més que mal de cap. El paio xerra com un borinot vaguerós, a més a més el moniato espera resposta, lo que obliga al Myotis a participar mínimament de la conversa, amb perceptibles signes d'aprovació; millor donar-li la raó, que no pas portar-li la contraria, a veure si així se li esgoten els aforismes, i amb tanta mudança es constipa i se li espatlla la xerrera.
Mai tant: --En un començament ens hem d'ajuntar per fer coses petites, perquè si fem coses massa grans ens enganyaran sempre. Després, quan sapiguem fer molt bé les coses petites, les coses grans ja no ens semblaran tan grans, i els mal parits que ens volien enganyar seran uns inútils davant dels nostres humils ulls.-- I així continuadament, sols va callar l'estona que estaven escoltant aquell artista de la balma de gres gris de gra gros. Imaginat, estaven en un bosc de ribera amb còdols als cingles, van passar pel gres i ara paren per argiles desplomades. Aquest paio es pensa que ha descobert la sopa d'all, un s'ha de guanyar les garrofes. Ja es pensa que mai arribarà a veure al Ferradura del Mig.
S'han cruspit més de mil mosquits amb una estonada, una barbaritat. El paio a més a més de ser un pedant pudent, és afortunat. Diu que avui reposaran en una balma d'altar i bastiment i demà faran cap a l'abric del Ferradura del Mig. Lo de la porta no li agrada gens, no en vol saber res dels camallargs.--Res, sol hi van de vespre a tardor, per fer cures quan se senten fotuts.-- Si més no, ja ha deixat en pau les coses petites, com amb allò de polir l'us de l'eco-localitzador per no interferir en altres ratpenats menys experts. Al torracollons aquest, li falta un bull!
El lloc es prou agradable, de bon matí no es nota, però el sol penetra com un focus a ran de mig dia, il·luminant el marc del presbiteri amb foc d'encenalls. Sol li faltava això!
Continuarà.

dijous, 20 de setembre del 2012

Faules i muricecs

 
Un menja-pols qualsevol.

Els gossos corren desesperats buixint a ran de la tanca, escarbant els marges amb les ungles premudes, aixecant bromes de pols, per la burla dels pocs ocells que els aguaiten. Els gossos borden: menja-claus, més menja-claus, mal parit. Ell, amb un picat ras els transmet: menja-pols, menja-pols, palanganes capdeconys.
Ell, que ni tants sols tolera un ínfim sarpat de pols a la lleixa d'una escletxa, evita esquerdes amb ferum de florit i culs de sac mal ventilats, ha patit un estiu en una contrada seca i polsegosa. La sequera ha penetrant a les entranyes de la serra convertint el fang en pols i l'aire calent en fred. Els mosquits no s'ha pogut reproduït a convenientment, menys mal de les aigües podrides, de nitrits surant.
En canvi, enguany va ben servit, l'estació se li ha donat força bé, una mica intensa i concentrada, potser. Una oportunitat el va portar a una altra en un frenesí curt i agut, però és el que té aprofitar l'oportunitat i no poder triar. Per l'última femella inseminada, només hi havia unes gotetes de descremada baixa en calories.
Més tard s'ha retrobat amb el vell amic Pipistrelus, arrogant com el que més. El paio viu en aquella edat en què quan més li fots, més en vols; el nostre Myotis és just a abastar l'edat en què quan menys fas, menys vols fer. Doncs el paio amb les consagrades converses d'inici de tardor: que amb aquella una cosa descomunal, amb l'altra fen volta-relles en ple vol, amb la de més enllà cap per avall... El Myotis de començament el seguia, àdhuc se li esgoten les contrarèpliques i resta mut, just l'hora de acomiadar-se per sopar.
Una mica deprimit ha eixit tard del forat, desganat, es topa amb un banc de mosquits fen el papallona prop d'un punt de llum. Desconfiat ( a gat escaldat...), triga en llençar l'atac. Lluny de graneres i camallargs! Defuig de l'arquitectura amb paranys enganxosos i cantells punxeguts! Una ratona petita l'adverteix del perill, malgrat tot, el ruc es tornava atansar a un finestró obert. Revola mentre es cruspeix tot el que pel camí es troba, després anirà per la ratona i se la farà, cap per avall o cap per amunt tan li val. Enveja la competència del bandarra menja-figues del Pipistrelus i la seua estúpida vanagloria.
Veiem que el Myotis pateix de bipolaritat, a l'hora abraonat que cagacalces, generós tan com envejós, de cop amb un empenta que li surt pels porus en forma de rauxa, igual que atordit faltat de coratge. Mes quan més confós es veu, carn d'hospitals i psicòlegs menja-polls, un bon amic li explica amb una paràbola la realitat de la vida. "La vida és una murga", aposti-la com conclusió de qualsevol frase premonitòria. La paràbola és aquella tan coneguda del voliac africà menja-formigues, amb el inesborrable record adolescent d'uns excel·lents tèrmits mai més tastats, que persistia en la fal·lera de trobar un termiter igual a aquell en la immensitat de la sabana, "si n'hi ha milers algun serà repetit, coincidiran". Pobre dèria d'il·lús menja-culs, imaginar-se que l'enginy de les termites és autocomplaent.
--Escolta xiquet, en una comunitat repartida entre gualdrapes i matussers, hem de mirar els uns pels altres. Vine,-- Li diu el bon amic Ferradura el Gran -- anirem cal Ferradura del Mig, és un savi entre els savis. L'avi és capaç de desxifrar a quilometres el més esquifit dels ultrasons i malgrat la seua vellesa, es belluga amb una eficàcia envejable.--

Continuarà.

dilluns, 4 de juny del 2012

Faules per muricecs

         “Faules de Faebus”.
Recuperat el gust, ara que ja té els morros curats, li sembla com si hagués recobrat vida i mitja. Tot plegat, amb el nou esclat de la primavera, al Myotis li ha donat de nou per canviar d'aires. D'antuvi es pensava que s'havia precipitat, més tard amb el cos més enfortit i fibrat, l'agafat per desplaçar-se en solitari per volar dada cop més lluny. No s'aturat fins que s'ha trobat amb un conegut.
El vell Rhino, més ronyós i desconfiat que mai, gairebé ni el saluda. Segurament que no va seguir els seus consells, es veu acabat, consumit queixant-se de tot. No ha estat sinó quan ha passat una bona estona que li ha soltat:--Pensava que erets mort--. El podrit Rhino, poc confia ja, tan poc que tampoc compta per res. Tanmateix s'ha emprenyat i de la rebufada ha eixit de la balma abans d'hora amb el sonar encara a mig engegar, quan encara el seu sopar no era apunt. Esverat, atabalat, es penja dintre un sota bloc. No sap perquè, l'actitud displicent del Rhino li ha d'afectar tant. Un minuts més tard amb la sinclinal cobrint el sol, es revela un pèl més comprensiu, condescendent fins i tot, i torna a estar de bon humor a punt per gaudir del sopar.
Al poc coincidí amb el Pipistrelus, el paio està més content que mai, encomana l'alegria al Myotis, s'acomiada d'ell pels seus diferents hàbits, quedant per torna's a veure per allà la tardor, tots dos llustrosos i ben follats.
En partir sent com si les forces l'abandonin per uns instants, de seguida s'atura panteixant per reposar a un querant, prop d'una colònia d'esbojarrats orelluts. Aquesta colònia d'orelluts taral·legen freqüentment el seu himne, sobretot abans d'abandonar el cau. Al Myotis li sap greu que no sigui el seu. És esgarrifós quan tots a una entonen els primes versos de Fables of Faebus, fins i tot ell s'afegeix, encara que reste una estona esperant que tots emergeixin enfosquint la boca del querant. Amb la peça d'en Mingus encara rebotant-li pel sonar es difícil concentrar-se, els orelluts estan acostumats, ell ha de fer un exercici d'abstracció, aquesta nit li cal alimentar-se bé.
La composició el subjuga, l'arravata, amb el sonar desgrana les notes de la melodia inventant centenars de variacions i vibracions ultrasòniques a quina més perversa. És del tot incapaç, ni tant sols d'albirar on para un trist mosquit.
Demà les passarà putes. El dia, si és que pot dormir, llarg se li farà. I Quan per fi desperti esvaït i amb mal cos, es descobrirà invadit pels paràsits que han aprofitat la seua abstracció per incrustar-se en la seua pell. Maleits dípters.



dissabte, 4 de febrer del 2012

Faules contra muricecs





                       LES SEQÜELES
    
       Les millors mangranes són les que resten a l'arbre, ben bé fins que les fulles engrogueixen .













Elàstics grocs porta el meu enamorat, elàstics rojos del ben cagat. Escarransit, acollonit, ara ni la vanagloria l'obnubila, ni la vanitat l'entorpeix. Cagarro de paio, dies i dies, setmanes entaforat al cau, arraulit sense forces, com si fos el primer cop que la vida el maltractés. De l'hòstia que li van fotre amb una granera al bell mig de l'estiu, encara no se'n ha sortit; temorós es rebrega per marges i cairats. 
Passada tota la dolça tardor sense aconseguir recompondre's completament, ni carregar prou el pap, se'n ha vist amb la presa i obligació de cercar un nou cau. Del marfull estant albirava un millor raser, a la fi s'ha trobat el què ha trobat. Enyora l'escalfor d'antics esculls, penjat d'una biga de formigó abandonada en una nau a mig fer. Com estació intermitent, com un interludi entre dos peces, a quina més patètica. S'auto-enganya, creu propera l'espera definitiva pel sojorn del fosc hivern, entre tant cantusseja: "Oh que llarga que és fa sempre l'espera, quan s'espera que vindrà el pitjor i que trista..."
Una revolada cercant els darrers insectes voladors de temporada i tancar-se un altra vegada, escodrinyant un jaç encisador, enrecordant-se del darrer hivern ben escalfant a les entranyes de mama terra.
Il·lús, babau cagaelàstics, li sembla que tot tornarà ser com abans, com si d'abans fossi tant generós, tan excepcional... les vegades que ha penat tant com ara, o més, estant sa com una mangrana. Sembla que no tingui memòria, o que igualment danyada per la garrotada només funcioni selectivament, tràngol esgarrifós per qualsevol quiròpter.
Observem al nostre personatge: el Myotis, passar-les magres. Amb una llarga fama d'arrauxat, que ens semblava força contrastada, fins i tot respectada, reculant a l'hora de la veritat, però no s'ho veia venir? No veia que se li anava la pell!
           Eixelebrat de boca en fora, prudent en demesia de gola endins, ara l'hem ben clissat i sembla que no podrà assumir tot aquest desori. 
           Molt em penso que quan arribi el proper abril, no es podrà permetre ni una mísera astènia primaveral.


divendres, 29 de juliol del 2011

Faules per a muricecs

 

          DE COM LA GRANERA ESDEVÉ ARMA I LA CANALERA AIXOPLUC.
          Mal ferit. Una plaga de mosquits l'ha menat sobre zona urbanitzada; a ell i a molts altres més, però ha estat el pobre Myotis el més mal parat, ell que tant gaudeix de l'estiu es veu passant tan mal tràngol. Esbatussat, però per què? No ho entén, no entén el pànic que provoca entre els camallargs, mai xocarà amb cap d'ells. Si pot caçar un mosquit amb una precisió matemàtica, inabastable per qualsevol altre ser viu, com no evitarà el contacte amb un cos tan enorme i lent. Tampoc té cap intenció de mossegar-los, a més amés està sa o així ho creu. Després de rebre la barrada es van acarnissar amb ell, un cop d'abatut va ser literalment escombrat fins fotre'l fora, terrassa avall. El va rebre la canonada metàl·lica, bruta de terra humida i fulles mortes. No esperarà que ningú el rescati, primer farà un estat de danys: algun dit partit. Encara estabornit amb el regust de les cerres de la granera als morros mira el final de la canal, amb el gran xuclador vertical, disposat a engolir-se'l. Si ara plogués, la crescuda l'arrossegaria a l'abisme, el seu cos conformaria una massa amb tota les porqueries acumulades a la canonada que embossaria l'engolidor, tants cops que ha pogut morir dignament i acabar sent fragment del conglomerat d'un tap. A veure si amb els polzes es pot incorporà per estar una mica més còmode, sense sentir, expandir una mica les membranes. Cavalls, sempre els ha admirat, són els animals més harmònics amb la natura, no hi ha espectacle superior al veure un cavall trotant per un prat, quina elegància! Si ell pogués seria cavall o egua tant li és. De jovenot sempre escollia un refugi prop d'una eugassada, una bona cosa que li va ensenyar un parent ja traspassat, més que res per motius nutritius, era un secret que els cavalls atrauen uns insectes més saborosos que altres mamífers, ell s'hi va afeccionar, malgrat que com voliac cavernícola li perjudicava una mica més l'existència. Ara passant tant de temps, avalua la rodalia entre cau i àpat, abans que altres alternatives menys pragmàtiques. Com avui, davant de la quantitat de menjar s'ha introduït sense adonar-se en terreny hostil. Qui passa ara? Un volum allargassat un xic més gran que ell, però fred, un competidor no un depredador. Li trepitja l'ala més malmesa, és gros el podrit, va ben alimentat això que no vola, l'única companyia a la canonada, al menys és bona senyal, aquests animalons no surten quan ha de ploure, no els hi agrada l'aigua, podrà romandre una estona més guarint-se mentre pensa amb cavalls. Els maleits camallargs pateixen paüra atàvica en vers els seus congèneres, prefereixen els mosquits que els xuclen la sang i els emmalalteixen, no s'hi pot fer més: d'on no n'hi ha no en raja, però quin mal encert que l'enganxessin de ple com a un ocellot qualsevol, anava encegat estava omplint el pap per una bona temporada, hi ha tantes coses que només es poden fer a l'estiu, havia moltes femelles, al menys elles s'han salvat de l'escomesa, amb tantes boques per alimentar esperant al cau. A la canalera tampoc s'hi pot estar massa, farà bé de començar a bellugar-se, accedir a la pestanya superior i fer-se una idea d'on es troba, albirar una ruta de regres al refugi d'estiu, recolzant-se de barana a lleixa, de caire a branca, de tija a escorça, de grèvol a alzina, i de marfull a casa.
 Còmic: Jaume Pedrós.


dijous, 31 de març del 2011

Les faules dels muricecs .


                  Brostar una calavera
                  Cap per avall, penat, suportant la nit hivernal, en ensumar la primavera al Myotis li agafa una ànsia irrefrenable de reproduir-se. Per poc malament que li hagin anat les coses, haurà oblidat els entrebancs hivernals i l'esperança de què la primavera guarneixi els relleus amb desmesurat esplendor, amb la mateixa intensitat que a ell li procuri abundosos aliments i excitants experiències, li fa vessar l'ànima de noves emocions. Caldrà treure's ràpidament les lleganyes i desenrampar els músculs, alimentar-se i escalfar-se. És llavors quan pren el vol allunyant-se dels topants perniciosos, amb el radar alerta, esquivant interferències assembleàries o qualsevol tipus d’opressió. Àcrata i instintiu no sobreviu lluny del flaire humit de la terra, de les corrents tel·lúriques, rejovenirà per moments, fins i tot creurà que res no ha estat. És l'oportunitat de començar de nou que la gran Mare oferix cada temporada als ser vius i que no tots aprofiten. 

"Cerezo Rosa" (D.Pérez Prado)
                  Un cua llarg és d'alta volada. Un pipistrel·la volta tot just a ran d'arbres. Els amics rhinos, també coneguts com ferradura, s'escarrassen a superar els matolls. Els orelluts quasi mengen terra. Els ratera d'aigua són gairebé amfibis. Ell és rondaller, caçarà, farà la panxa plena. Degustaràs els millors àpats, els insectes et rebotaran amb el sonar i el descobriràs en la foscor, set farà clara la nit, cruspiràs amb fal·lera, després oloraràs femelles i te les voldràs follar, emperò t'hauràs d'esperar a l'aparellament, tranquil: només serà qüestió de temps, quan estiguis del tot vigorós arrasaràs. 
                  Un cop satisfet cercaràs aixoplug lluny de la roba estesa, un pisset arrecerat, amb possibilitats, prop dels llocs d'interès. Ja frisa comptant amb tot el que l'esdevenidor li brindarà.
                                                            (Foto superior: Jaume Rovira)

                   De retruc: una de les històries antigues del Myotis.
                  Al Myotis no li agrada la Font d’Andana. No li ha agradat mai. El seu sonar reverbera i rebota com una pilota boja pel tub corrugat. Amb Déu i ajuda aconsegueix encarar l’obertura d'entrada i una vegada dins, està tant marejat que és incapaç de trobar un lloc prou digne on penjar-se. Quasi sempre acabar rodolant cap baix i no sap on és fins que sent la fredor del jakuzzy atordint les seues membranes. Això sinó és que qualsevol dels palanganes que volta per allí ha fotut una reixa a la boca i s’hi ha d’estar un fotimer de jornades a dieta, només alimentant-se dels pocs insectes despistats que cauen per l'interior del tub, amb lo poc gustosos que aquests acostumen a ser. No, ell prefereix llocs més ventilats, no sé, com L’Escaleta per exemple, és així de simple.

Foto: Antonio Satorra