La sortida del poble era una mica enrevessada, plena de
carrers closos irremeiablement abocats a horts i corrals. La gent
molt amable m’ha indicat per on seguia la carretera, que davalla
una altra vegada quasi arran del llac, sempre escortada per alguna
senzilla edificació. He hagut de recórrer uns quants quilòmetres
per trobar una recta en què no fes vida cap família, i per fi poder
sentir la soledat de la natura, per molt que a les vores de l’aigua
els conreus proliferessin. No recordo en què pensava durant aquells
moments, pedalant sol entre els arbres que cobrien la pista pels dos
costats, suposo que la meua ment divagava sense arribar a donar forma
a res en concret. La pista recorria totes les raconades i raconadetes
que el llac descrivia, l’avanç es feia un xic tediós. En poca
estona les muntanyes s’han apropat tant a l’aigua, que la pista
tenia que menjar-se el marge, el que provocava uns talussos que
semblaven força inestables, indefensos davant unes pluges
torrencials, a un no res d’ensorrar-se i provocar esllavissades que
de ben segur han de tallar la pista, incomunicant les poblacions fins
que no són reparades.
A aquesta alçada la pista s’interna fins l'avantsala
de prometedors barrancs, que inviten a pensar en una vall sense fi
que es perd en els confins de la terra. Tal és l’espectacularitat,
l’amplitud i exuberància d’aquest indret, però
s’entossudeix a seguir les normes que marquen les aigües
estancades i s’allunya del pòrtic, deixant-te amb el delit de
penetrar-hi, saben potser, que no sortiràs mai més. Llavors ha
estat quan m’haig fixat amb unes línies rectes que solcaven la
roca a una alçada considerable, malgrat el seu color semblant a la
resta de la paret i estar a vegades camuflades per la vegetació, la
seua trajectòria rectilínia delataven una obra feta per la mà de
l’home. Després m’haig fixat en què hi havia trams que
desapareixien, i uns centenars de metres més a munt ressorgien en
una mena de ponts encoberts, que salvaven un buit del relleu. Les
magnituds d’aquesta obra m’han entretingut una bona estona, cada
cop m’admiraven més, hi havia inclús rescloses o alguna cosa
similar pels afluents, que unes vegades arribaven entubats i altres
sorgien per unes paoroses boques de túnel.
M’haguera agradat esbrinar més aquesta obra titànica
en desús, oblidada pels homes i les màquines, m’haig fet creus de
la immensa feina que els avantpassats van desenvolupar per reconduir
les aigües de les muntanyes, un esforç ara inútil, lliurat a les
inclemències del temps i els atacs de la corrosió. De seguida haig
pensat que seria un gran reclam turístic, com una visita
d’indubtable qualitat, en el camp de l’arqueologia industrial, i
serviria per realçar la minsa economia local.
Poc després la pista ha començat a enfilar-se, jo em
pensava que no trigaria a retornar als seus orígens planers de vora
el llac, però pujant les primeres rampes m’haig adonat de què no
hi tenia cap intenció. Tampoc s’albirava el fi de l’ascens,
suposo que deu saltar per un dels colls que es veien per tornar a
davallar al següent poble, que també és a la riba, llavors ha
estat quan haig decidit de gira cua, pensant amb els quilòmetres que
em restaven i els que havia fet, juntament amb la pujada que es
preveia, crec que excessiva per les meues cames. Ha estat potser una
decisió caganera, però allí sol, sense aigua, amb tot el bat de sol caient-me sobre, crec que ha estat el millor que podia fer, a
més a més un cop arribats al suposat poble, no sé quant de temps hauria trigat a què vingués un transbordador que em portés
de nou al poble de sortida.
Haig trobat la tornada més curta del que m’esperava,
en un tres i no res havia passat les entrades a un nou món, una mica
més tard ja estava pels camps de conreu, i ja m’haig començat a
creuar amb la gent. Quan he fet cap a les primeres cases que voregen
la pista, haig alentit la marxa, com volen fer temps, això m’ha
permès observar millor la vida que per allí es desenvolupa, per
altra part molt normal i tranquil·la. Passant pel costat d’una
casa he vist a un nen jugant a l’estret marge que la separava de la
pista. Jugava sol, acotxat a terra excavant uns forats a mena de
tombes. Primer m’ha semblat que no podia ser, que m’equivocava,
però he tingut temps per fixar-m’hi més bé, i sí, el nen jugava
a enterrar taüts. Havia fet uns petits forats rectangulars destinats
a unes a caixetes de fusta que tenia a la vora. La imatge m’ha
sobtat tant que no haig pogut més i m’haig aturat a una
cinquantena de metres d’ell. La gent del país circulava com si tal
cosa pel carrer, mentre el nen continuava el seu entreteniment
retocant les fosses. He estat temptat de tornar enrere i
atansar-m’hi, però llavors haig pensat: qui era jo? Un foraster,
per ficar-me en els jocs d’un nen local, només l’haguera
pertorbat en el seu passatemps, se’l veia molt afeccionat, suposo
que és un joc que s’acaba aviat si no l’endreces adequadament.
La gràcia deu estar a allargar-lo, cuidant els detalls, per a què
no es faci avorrit i perdi l’interès. La veritat és que la forma
dels rectangles excavats a terra era perfecta.
No hi havia pensat més fins ara amb tota això, ni amb
el nen, ni amb les construccions hidràuliques, ni amb l’estona que
haig estat esperant a què arribes un transbordador, potser encara
servirà per alguna cosa el tractament que em van receptar els
doctors. En un principi no ho veia clar, i se’m feia feixuc
escriure cada dia el que em passava pel cap, però en tot cal una
mica de disciplina, i ara quan arriba l’hora, de seguida m’assec
en un lloc tranquil i començo a escriure amb total sinceritat,
sabent que tot serà llegit i estudiat per l’equip de doctors que
habitualment em porta. Tanmateix trobo que les meues reflexions són
cada dia més banals, amb menys substància, potser és l’hora de
tornar, el nebot fa uns dies que es veu apàtic, deu d’estar una
mica fart, voldrà tornar a veure als seus amics, i jo també tinc
moltes ganes de tornar-les a veure. Aquí com tampoc passa mai res, sempre
parlem del què hem deixat a la capital. Ens hem distanciat uns dies i
suposo que ara ho trobem a faltar, per altra banda, no hem perdut
res, quan tornem ho trobarem tot tal com ho vam deixar, ara no sé
que m’agafa, però penso que per perdre, el pitjor que et pot
passar és perdre un amic. Perdre un amic és irrecuperable, busques
i busques en altres el que ell t'oferia i és impossible.
Al pantà li diuen el llac, jo li deia l’estany, també
es podria dir "ibon", “Ivonne je m’appelle Ivonne”.
Marc Bolan T.Rex. "Ballrooms of Mars"
Marc Bolan T.Rex. "Ballrooms of Mars"
1 comentari:
I visited several blogs but the audio quality for audio
songs present at this site is in fact wonderful.
Also visit my blog; pompy hydroforowe
Publica un comentari a l'entrada