“Faules de Faebus”.
Recuperat el gust,
ara que ja té els morros curats, li sembla com si hagués recobrat
vida i mitja. Tot plegat, amb el nou esclat de la primavera, al
Myotis li ha donat de nou per canviar d'aires. D'antuvi es pensava
que s'havia precipitat, més tard amb el cos més enfortit i fibrat,
l'agafat per desplaçar-se en solitari per volar dada cop més lluny. No s'aturat fins que s'ha trobat amb un conegut.
El vell Rhino, més
ronyós i desconfiat que mai, gairebé ni el saluda. Segurament que
no va seguir els seus consells, es veu acabat, consumit queixant-se
de tot. No ha estat sinó quan ha passat una bona estona que li ha
soltat:--Pensava que erets mort--. El podrit Rhino, poc confia ja,
tan poc que tampoc compta per res. Tanmateix s'ha emprenyat i de la
rebufada ha eixit de la balma abans d'hora amb el sonar encara a mig
engegar, quan encara el seu sopar no era apunt. Esverat, atabalat, es
penja dintre un sota bloc. No sap perquè, l'actitud displicent del
Rhino li ha d'afectar tant. Un minuts més tard amb la sinclinal
cobrint el sol, es revela un pèl més comprensiu, condescendent fins
i tot, i torna a estar de bon humor a punt per gaudir del sopar.
Al poc coincidí
amb el Pipistrelus, el paio està més content que mai, encomana
l'alegria al Myotis, s'acomiada d'ell pels seus diferents hàbits, quedant per torna's a veure per allà la tardor, tots dos llustrosos i ben
follats.
En partir sent
com si les forces l'abandonin per uns instants, de seguida s'atura
panteixant per reposar a un querant, prop d'una colònia d'esbojarrats orelluts. Aquesta colònia d'orelluts taral·legen freqüentment el
seu himne, sobretot abans d'abandonar el cau. Al Myotis li sap greu
que no sigui el seu. És esgarrifós quan tots a una entonen els
primes versos de Fables of Faebus, fins i tot ell s'afegeix, encara
que reste una estona esperant que tots emergeixin enfosquint la boca del
querant. Amb la peça d'en Mingus encara rebotant-li pel sonar es
difícil concentrar-se, els orelluts estan acostumats, ell ha de fer
un exercici d'abstracció, aquesta nit li cal alimentar-se bé.
La composició el
subjuga, l'arravata, amb el sonar desgrana les notes de la melodia
inventant centenars de variacions i vibracions ultrasòniques a quina
més perversa. És del tot incapaç, ni tant sols d'albirar on para
un trist mosquit.
Demà les passarà
putes. El dia, si és que pot dormir, llarg se li farà. I Quan per
fi desperti esvaït i amb mal cos, es descobrirà invadit pels
paràsits que han aprofitat la seua abstracció per incrustar-se en la
seua pell. Maleits dípters.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada