A.C.J. ----- SIS (disetè)

--Quan un amic se’n va, tendim a sobrevalorar la seua presència entre nosaltres.

--És per lo de la memòria selectiva.

--Ans al contrari, precisament és pel que la memòria no rememora, el que no se’n recorda, el que no enregistra; és a dir, el que notem és l’absència.

--És aquella porta que un dia s’obra, quan et penses que el temps per fi ha ofegat el dolor, la porta que s’obre a la mateixa hora que ella acostumava a obrir-la, tal com entrava dia rere dia en la teua vida, regalant-te la seua alegria. Però no és ella la que ara entra, llavors sents els dits com buits per dintre, i l’anima s'et va ensorrant poc a poc del pit cap terra.

--(. . .)

--Mireu, quan jo me’n vagi ja em podreu sobrevalorar tot el que vulgueu.

--Ves per on Engràcia, si ens enterraràs a tots.

--No és pas el meu desig d’assistir a tants enterraments, sempre veus la mateixa gent fins que hi falta un, si al menys us haguésseu convertit a alguna religió exòtica.

Una gran tetera ocupa el centre de la taula rodona. Unes prenen el te amb sucre o amb llimona, amb una mica de vainilla o sense cap condiment.

--Escolta’m Benet, abans quan parlaves amb el cirurgià no haig pogut d’evitar de sentir la vostra conversa mentre enraonaven entre les dones.

--No t’has de disculpar per això Medea, és una de les moltes qualitats que les dones posseíeu.

--Ja, realment tant et preocupa la desaparició de la vida?

--Dona, suposo que com a qualsevol ser viu, ni més ni menys.

--No, segur que més que a mi sí, perquè mal de cap que me’n fot.

--Jo ho comparo amb un llarg viatge en autobús.

--Sí, clar és un recorregut amb un inici vers a un final i què?

--No home, no vull dir només això, no et fixis en l’itinerari del bus, fixa’t en el seu interior on viatgen els passatgers.

--I el xofer.

--El xofer sempre és el mateix, és pràcticament anònim, ell fa la seua feina: condueix el vehicle pel seu trajecte, un recorregut que ja li ve estipulat per cada un dels dies de la setmana, amb els horaris i les parades previstes; són els viatgers els que no es repeteixen mai.

--I altres variables com: la velocitat, la dificultat de la carretera o la bellesa del paisatge, tampoc els tenim en compte?

--No, simplificarem una mica les coses, com si ho contéssim a un nen petit i ens quedarem no més amb els passatgers.

--Entesos.

--Doncs ara escolteu si us plau: quan comences el viatge, encara no ho saps, però uns viatgers fan el trajecte complert i t’acompanyaran fins al final. En canvi inicies una interessant conversa amb el veí de seient que no pots acabar, perquè de sobte baixa a la primera parada. Una família nouvinguda es disgrega dintre de l’autocar, al no poder viatjar tots en llocs correlatius. Un d’ells va parar al teu costat, però ara tens el dubte de què no saps per quan de temps. També, una parella al davant del tot ha baixat abans de què tan sols els pugessis saludar, amb tota seguretat no els tornaràs a veure mai més. Havent tantes estacions intermèdies i infinitats de rutes, hi ha històries laterals que arriben a confluir i a creuar-se en dècimes de moment a l’interior d’una cabina que mentre tu ets dintre, sempre va complerta i malament rai sinó ho està.

--Per què tens que preocupar-te per tota aquesta gent que no veuràs mai més? Ells no tenen cap interès en el teu viatge, són figurants, estan allí com podrien estar un altre qualsevol, no en trauràs res d’ells.

--Tens una visió terrenalment egoista! O és que sempre esperes rebre alguna cosa dels altres?

--Sí, tot això està molt bé, arribes a dir com la cançó: "Quand queloun’ se’n va, un autre pren sa place", però no en tinc prou amb això...

--Hui, aquesta és la perdició dels homes, pensar o més ben dit, desconfiar que n’hi ha més del que realment podem abraçar.

--És que mai t’ensenyen el joc sencer! La feina d’un bon venedor és fer-te veure només el que li interessa. Ells res, amb una ràpida primera impressió, ja saben prou bé de quin peu calces i quan et tenen clissat, així faran per tal d’eludir els retalls, els afegits obscurs i tot el que pugui resultar un maldecap. Ara que jo em pensava que la perdició dels homes érem: "Las malditas mujeres".

--És la mateixa resposta Bea, fixa-t’hi.

Als paradors, immobles amb poc gracia preferentment situats en les cruïlles importants, la gent ve principalment a compartir els darrers moments de la nit, quasi com un símptoma de conformisme. Per exemple quan una parella acaba en un parador és mala senyal. En una hora com aquesta, en nits com la d’avui abunden els resignats.

--Us heu fitxat amb lo lletja que és la gent?

--I ara! Què pensaran ells de nosaltres?

--Tal com t’ho dic, com sempre estem envoltats d’imatges perfectes, que si els conductors d’ofici, les portades, els educadors, el personal que treballa de cara al públic, els panels...

--Els plafons.

--Sí, i les persianes! No, la veritat és que quan et trobes al bell mig del poble-poble, deu ni doret, n’hi ha de tota mena.

--La gent és tal qual és, el que caldria potser seria revisar els canons de bellesa, a lo millor no són els adequats o és que estan sobrevalorats.

--Sí, home això serà! No veus quines cares, quines boques!

--És el maquillatge que ja necessita un retoc, a aquestes alçades de la nit...

--De moment als paradors encara no han arribat els aparells de simulació d’aparença ambiental, quan s’instal·lin ja està: problema solucionat.

--Sí, de vegades val més auto-enganyar-se que aguantar la crua realitat.

--Que et penses, si no ens auto-enganyesem constantment, seria fins i tot l’espècie la que correria perill.

--Entre això i lo que estira, anem ben arreglats.

--Centúries faria de l’extinció de la raça humana.

La intimitat de les converses al parador, no és pas del cent per cent. A la taula del costat hi seuen tres paios avorrits, que no tenen cap altra feina que escoltar a la Sra. Engràcia i companyia.