A.C.J. -----NOU (primer)

A les serralades els nòmades transiten dia i nit, sentint els seus cicles vitals com els ocells fan, però a diferència d’ells, el nombre d’individus no és determinant. Aquest vespre han coincidit en una cabana dos personatges solitaris, als que la nit ha sorprès en un paratge ni lluny, ni a prop d'enlloc. L’un és un home de marcades entrades en uns cabells ja grisos, el front solcat a mitges entre el sol i el vent, la talla normal tirant a baixa, la dentadura alternativament incomplerta. L’altre aparenta menys anys, també du els cabells bastant llargs, ha entrat a la borda quan el primer ja hi era i s’ha contrariat. Després s’ha instal·lat en un racó desplegant l’estoreta, estirant-se sobre. L’home més menut ja té el foc encès, seu en un bocí de tronc mirant-se les flames.

--Noi, vine cap aquí que t’escalfaràs.-- Aixecant la veu cap al final de la frase.-- Que dorms ja?-- Insisteix.-- Val més que et tapis si vols dormir.--

--No, estic bé.--

--No sopes? Si no tens menjar aquí n’hi ha.-- No contesta. --No ets de per aquí tu?

Obligat per les consecutives preguntes, s’incorpora repenjant el cos a la paret de pedra.--Estic bé, ara no tinc gana, vaig néixer en un altre departament, però fa mesos que rodo per aquest sector.--

Aquest sector? D’on haurà sortit aquest paio? Aquest sector! --Tampoc vols beure? Encara queden uns quants tragos a la bota.-- La busca i se l’ensenya, moinet-la amunt i avall amb l’avantbraç, tampoc rep cap resposta.--

--No gracies, porto aigua.-- Per fi contesta.

No vol res, no m’agrada gens la gent que no vol res. --Com vulguis.-- Primer s’esclareix els cabells, després es dóna un sonor cop a les cuixes amb els palmells de les mans, seguidament es lleva dirigint-se a la porta, l’obra i surt a fora a pixar. Quan torna veu al company amb la mateixa posició, però amb les cames estirades. --Comença a ser l’hora de preparar alguna coseta.-- Acuradament inspecciona les lleixes de la cabana, obrin i destapant pots.-- Segur que encara no tens gana? Hi ha ametlles, mel, tupines plenes de costelles de porc i de llonganissa, formatge i una mica de xocolata. A més del que porto al sarró.--

--Gracies, però ara no em ve res de gust.--

--Ni mai, més me’n fotre jo.-- Aquest element respon al nom de Supun, és un ésser d’hàbits solitaris que treballa per amos als que no amoïnar una, més que notable falta de destresa professional, en canvi aprecien la fidelitat laboral, la dedicació absoluta i les limitades pretensions econòmiques. Se suposa que en aquests moments es troba de trànsit entre feines, ell no acostuma a fer treballs de temporada, pel que no el podem considerar com un nòmada corrent, ni tampoc com un treballador sedentari dels que viuen a les seues cases amb fonaments. No li agrada fer cap cosa que no l'hagi de fer per obligació o necessitat. Si és a punt de menjar és per què té gana i encara que podria passar amb ben poc, el seu estomac li permet arrasar amb tot el que troba, més si és de franc, tampoc li fa res de sopar sol. --Segur que no vols res?-- Torna a preguntar-li, ara que el company s’ha començat a moure i fa com si es preparés el jaç.

--Qui cony sou vosaltres i que foteu aquí?-- Un visatge brusc, d’imprevista presència, ocupa com si d'una carota es tractés, el lloc enfosquit sota la llinda de la porta, escortada per una veu greu amb inflexió severa que retrone per les quatre parets. Cap dels dos personatges no l’havia advertit, i estava allí envoltada de nit, esperant una resposta mínimament satisfactòria, impacientant-se: --Esteu en dificultats, teniu algun problema seriós? Perquè sinó és així, no teniu cap dret de pernoctar-hi, aquesta és una cabana d’empara i salvament, reservada per a persones a qui els atrapi el mal temps, patissin una indisposició física temporal o alguna mena de mancança operativa que els obligui a restar immobilitzats—La lliçó sí que se l'ha aprés bé, el barrut. --Torno repetir una altra vegada: esteu vosaltres en algun d’aquests suposats supòsits?.--

--No.--Suposadament.

--Doncs així ja podeu fotre el camp, m’heu fet pujar a mig sopar, des del mas, com ànima que s'emporta el diable, amb la sopa que encara em puja i baixa, per comprovar si passava res dolent, i em trobo amb un parell de desgraciats a punt de fotre’s els queviures que la gent de bona fe ofereix voluntàriament per a guarir als viatgers necessitats. A mi se’m cauria la cara de vergonya, gosar a tocar el que a un altre li farà menester.-- Els mira amb ulls dus com a cigrons abans de remullar, i les faccions tibades com una carxofa gebrada, de les ombres sobresurt intermitentment la punta platejada d’un llarg bastó. --Jo demà haig de matinar, cosa que vosaltres no enteneu i no teniu, perquè entendre, marxeu immediatament sense tocar res sinó voleu que informi a l’autoritat de la vostra negligència, lladregots! Una infracció d'aquest tipus us costaria ben cara, però teniu sort de què estic cansat i ara per ara sols desitjo no tornar-vos a veure mai més.--