A.C.J. -----NOU (segon)

--Tranquil mestre, que ja marxem.-- El Supun manté la calma, arreplega les seues pertinences i les fica al sarró. L’altre encara no s’ha recuperat de l’esbroncada i resta com petrificat, tan sols quan veu que el veí es carrega el sarró i fa per marxar, recull d’una esgarrapada i se’n va darrera. A fora veu al company infractor. 
--Que noi, saps on passar la nit?Triga en contestar, amb el cap busca a la carota d’entre la foscor: --No.

--Se’n ha anat. Venint haig vist una borda, penso que estarà en condicions, sinó haurem de buscar a prop de les pletes, però estan massa lluny.-- El Supun comença a caminar, a les poques passades es deté i es gira: --Què vens? A mi m’és ben ve igual, com tu vulguis.-- El silenciós company el segueix. 
Al cap d’una estona davallant pel senderó, amb el Supun més confiat, havent reconegut els topants després d’un parell de cruïlles dubtoses, reprèn la xerrameca: --A mi no em faria res dormir sota una alzina, ara, la rosada ens deixaria ben xops, després et fan mal els ossos tot el dia.--
La borda presenta una teulada vegetal, una porta exigua idèntica a totes. A l’interior el petit foc a terra al fons i un parell de catres separats per un espai d’un metre d'amplada. Tosques prestatgeries amb uns pots rovellats, el terra de terra, un plàstic blau separa els tronquets a mena de bigues de les branques de boix del sostre.

--A mi em diuen Supun, si hem de passar la nit junts...--

--A mi em diuen Rascat.--

--Has vist aquell paio? És un penjat, no sap ni que dimonis fa. No sap el que guarda, el poca-solta es creu el guardià de ves a saber que, bajanades de vells, les petjades dels que fa temps que van marxar guarda, ja és mala sort ensopegar amb un paio així.-- Va parlant i tallant trossos de pa amb la navalla, que combina mossegant una llonganissa seca de pam i mig. El Rascat és arrupit apartat del foc.-- Tens son? Per mi no facis.--

--No encara és d’hora.-- I es clofolla com un cuc sota la manta.

Està fotut de fred i es fot a dos quilòmetres del foc, ara, ja és prou grandet...-- Rascat és tant bon nom com qualsevol altre, jo no l’havia sentit mai. --El mètode d’expressió és sempre el mateix: frases tallades accentuant i precipitant el final: --Que et porta per aquest sector? Sí a tu! si em vols contestar?

--Estic buscant un home, un que li diuen el Llardós.

--El Llardós, aquell poca feina, en algun bar el trobaràs.-- Talla una poma amb la navalla i se la menja punxada en ella.--Aquell no fot un pal a l'aigua, sempre va fent el palangana, s’ajunta molt amb un altre paio, un tal Safatans, una bona peça també, ja et planyo si tens falta d’ells. No deixis que t’enredin, ells i els seus negocis ocults, però potser arribo tard, potser treballes per ells?

--No, el busco perquè m’han dit que em pot ajudar.

Se’l mira amb tot l’escepticisme que el seu rostre és capaç de demostrar: --Ajudar! Vigila que no et fotin els calçotets portant, ajudar! Coneixia uns quants paios als que van tractar d’ajudar que dius tu i cap se’n va sortir. Si et donen feina és per a què ells s’emportin els guanys, si et deixen virolla és per collar-te les entranyes amb visos de ferro i si avui t’ajuden l'endemà t’ensorraran. Rascat, pel teu bé no te’n fiïs.--

--Me n’haig de fiar pel meu bé, no puc fer més.

--Així estàs ben fotut, no més et faltava el tarat aquell, d’abans. Tu saps que per a malandrins com ells, no ets res sinó els hi fas menester. T'explicaré: un cop, fa uns anys em vaig trobat al Safatans amb la seua furgoneta aixecant pols per una pista, jo anava caminant com sempre, a mi ja em coneix ja, però quan me’l trobo al cafè no em diu ni hola, llavors quan va arribar al meu costat va parar la furgoneta i em va dir si hi volia pujar, a mi encara em quedava estona llarga per arribar a puesto, però no em va fer falta pensar-m’ho gaire, si hagués set un altre a bodes em convides, però ell? Li deuria el favor tota la puta vida, això anant bé. Aquests elements lluny de la roba, jo no vull parlar, però haig vist coses molt estranyes.-- El vi li rega la gola seca, suposo que us podeu considerar afortunats, molt poca gent a sentit al Supun parlar tanta estona seguida. --No te’n fiessis pas.--

No és fàcil d’ubicar aquest paio, és dels que la vida decanta com li dóna la gana, però no sé si està plomat o desplomat, si pertany a les persones que se’n surten o de les que no, dels que els hi cau una codina al peu i els hi fa l’efecte que els ha caigut una llosa de granit com aquell que no vol la cosa, o dels que estan plomats a l’inrevés com el carallot poca-solta de la cabana, bona pinta feien aquelles tupines, malparit, aquest s’ha quedat blanc com una fulla de paper, aquest paio no és de per aquí no, i buscant al Llardós, molt desesperat s’ha d’estar si el busques és perquè et deu alguna cosa o per què estàs emmerdat amb ell fins al coll, no sé que és pitjor, no té pinta de ric, sinó que fa creuant la serra pels corriols? Els negocis del Llardós sempre són a peu de carretera, un dia aquí l’altre, uns quilòmetres més enllà, en un revolt de les pistes de connexió, però mai dalt a la serra, amb la panxa que se li està fotent, i l’altre quatre pèls, en aquell a tots els bars el veig al costadet del Llardós xumant com una esponja, amb les galtes que se li cauen igual que un gos vell, no sé qui em va dit que estan ficats en el negoci del transport de carn fins el desvio de l’autopista... va ja està bé que els donegin a tots que és hora de dormir, hòstia a aquest paio sembla que se li han desconnectat les piles, no se’l sent ni respirar, deu d’estar malalt, té la llengua molt blanca, malament sinó menges, ep! ja està bé, a dormir d’una vegada.

La llum verdosa il·lumina el sostre de la cabana, esfumant-se abans de tocar terra. Els moviments del Rascat han tret del seu son al Supun, li molesta, però també hi està acostumat.

--Ja te’n vas?--

--Sí.--

--Si que tens presa, no vols ni esmorzar?--

--No, haig de marxar.-- Li manca fica’s la gorra i els guants per obrir la porta.

--Saps on trobar al Llardós?--

--Ja el trobaré.--

--Ves amb compte Rascat.--

--Gràcies, ho faré.—Se’n va.