--Què ha pogut passar?-- Demana al motorista en plena
marxa.
--Coses de dalt, una denúncia, o una empresa que s’ha
saltat la normativa. Farem més via sortint per la porta de
Presbiteris.--
Aquesta porta és situada a la banda oest de la Zona. El
zem l’ha deixada davant d’un maquis, és l’hora de dinar, entra. Escull el plat passant per les cassoles i s’asseu. Una de
les dones li portarà de seguida, mentrestant, una altra
dona se li apropa per veure si vol que li faci la manicura, li
diu que no.
Menja, reflexiona: avui no pot anar a dormir a la
residència, després s’assabentarà a quin hotel li han fet la
reserva. Aquesta tarda pot redactar l’informe, el cas del Supun no ha
aportat gran cosa, és una simple fugida de servei, que ni tan sols
es pot penalitzar. Ell va fer la seua feina, que després no
regressés... a hores d’ara no ha establert cap vinculació, la mort de
l’encausat liquida el cas. No ho haguera dit mai. Resta encara una
part fosca, aquell paio de la universitat, el tal Quiles, va dir que
investigaria pel seu compte, però ella cautelosa no li va donar el
seu codi, seria positiu, més que res per completar l’informe, saber perquè va
canviar de feina, de pintor va anar a parar a la gran zona
industrial. Hauria d’anar a la perruqueria, demà tindrà el dia
lliure per fer compres abans de tornar a Achón. L’arròs és
massa espès i el pollastre ressec. Decideix trucar al Quiles.
Ell li suggereix una adreça, una cafeteria, no sóc
gaire de cafès, li contesta.-- Pot prendre el que més li plagui.-- El Quiles
se n'ha alegrat de què el truqués, es veu que té novetats, ha
esbrinat alguna cosa entre els seus veïns i col·legues. Haurà
d'anar més tard a la perruqueria.
Ja l’espera acomodat en una de les taules interiors.
L’establiment disposa de variades sales, curiosament en unes hi ha
molta gent en canvi d'altres, gairebé són lliures. A la que roman el
Quiles, les taules són petites, un sofà semicircular les acordona sota una particular il·luminació.
Algunes parelles comparteixen disperses en ella. Sens dubte és la
més recollida de totes les que ha vist, en la seua travessa guiada per la
recepcionista.
--Fa goig, avui du els cabells solts.-- Comenta el
Quiles a mena de benvinguda.
--Me’ls haig d’arreglar un dia d’aquests.--
--Li queden molt bé, els rinxols clars fan que tingui un
aspecte desimbolt i fresc, trenquen la sobrietat que obliga la seua
disciplina. Ja ha demanat, oi?--
--Sí.--
--Doncs si em permet, sabent el preciós que és el seu temps, aniré per feina: aquell treballador va estar
pintant en altres apartaments del meu bloc, i a continuació va
passar a un edifici veí, que actualment ja està completament
remodelat, però, i aquí bé el punt d’interès, ell no va
concloure la feina. Mentre pintaven en un pis d’una companya meua,
ella se’n recorda perfectament (és una dona ja gran, molt
meticulosa amb tot el seu), va retenir durant molts dies els
pintors a casa, té molt de doblers desat i no sap en què
gastar-lo, a més a més no s’ha casat mai, i la casa amb el seu
confort representen la seua màxima preocupació. Doncs resulta, que
el Supun va ser acomiadat abans que finalitzessin les feines al seu
pis. Evidentment ella, amoïnada, li va sobtar
desagradablement que un dia faltes un pintor, ja n'estava ben tipa de
veure’ls rondar per casa, i la falta d’un alentiria encara més
la feina, llavors es va queixar i el mateix dia ja va aparèixer un
substitut. Les raons que li van donar, varen ser que es va discutir
amb l’encarregat de l’obra, i l’encarregat va dir al seu cap
que si no l’aviava, plegava ell. Sembla que era qüestió de
caràcters, com als matrimonis, vés a saber. Cert és què el mateix
encarregat, davant les protestes de la meua companya, es va desfogà
explicant-li que fins i tot el va amenaçar amb què no treballaria
més a la ciutat, ell va replicar que de feina mai li
faltaria. No sé qui?, algun negrer, li havia ofert alguna cosa, no
allí on jo li vaig dir, sinó al gran polígon. I això és tot, a
partit d’aquí no conec res més de l’home que cerca. Potser
vostè ja ha progressat més des de la nostra primera cita.
-- No pas massa. Diríem que la seua vida, a partir
d’aquí va anar decaient fins a deixar d’existir.--
--Sí que ho sento, era amic seu, no?--
--Sí.-- Ella esdevé en una pausa, potser fins aquest
moment no ho havia vist així.-- Feia mesos que no ens veiem. També
era un company de l’ajuntament, un bon company, aquest matí m’han
confirmat la seua mort.--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada