El taxista la deixa a peu de porta, on s’esperen les
moto-taxis, l’han pagat fins allí, quan la Diana li demana per una
moto-taxi de confiança, li respon que qualsevol. Les motos resten
aparcades en paral·lel al pàrquing mentre els xofers seuen en les
taules al voltant d’una caravana que fa de botiga-bar. Quan apareix
un client, el que en té més ganes s’aixeca dirigint-se a la seua
moto, l’engega i s’atansa al client, que pel que es veu no té
cap més opció de contractació.
Motoristes per sobreviure, lema al qual es podrien
aferrar aquests individus. Han après a escoltar, veure i callar, ells
coneixen les adreces, però no en saben res més. És una
metodologia que han aplicat generació rere generació. No és que es
tracti d’una feina que passi de pares a fills, ans al contrari,
però sí de motoristes aprenents, que es cuiden de rentar i carregar les
motos, esperant que l’amo es retiri o s’obri una
vacant en qualsevol porta. Sols així s’entén que hagin subsistit
als luctuosos aldarulls, que diria la Diana, que aperiòdic-ament
sacsegen els fonaments de la capital. Qui ho hagués dit?, després de
tant temps de calma, i ja veus, en un tres i no res tot a petar, però
ells als seus llocs, amatents, però que no ho sembli. No ho sé, però és
probable que algun altre gremi hagi desenvolupat aquest instint de conservació,
caldria recercar en professionals especialitzats en feines que pot realitzar qualsevol, i fins i tot així dubto que trobaríem una classe
tan conscienciada, malgrat que segurament el seu aprenentatge s'ha filtrat per l’inconscient per fer-se palès en el modus vivendi,
com en una espècie que ha trigat mil·lennis per desenvolupar
una qualitat defensiva. Ells van deure reconèixer força temps ençà,
que només existeix una única via per fugir cap endavant. Aquest
vial, estret ja per si, a camins presenta variables accidentals,
però si es vol continuar avançant, no es pot fer ni un pas enrere.
Li és ben igual començar per un lloc o per qualsevol altre,
així que li ensenya l’adreça de la Comercial Farmacèutica. Per
suposar, el conductor no coneix a l’individu. Després
d’uns centenars de metres atura la moto davant d’una gran nau, una placa pintada confirma el desig de la passatgera. La Diana diu
que l’esperi, abans d’obrir la porta de personal dirigeix una
mirada al motorista, que seriós afirma amb el casc. No hi ha ningú
dintre, passadissos i més passadissos, que fan tirar enrere a la
Diana, temorosa de perdre’s en ells. De seguida se’n torna a la
porta, però és tancada, més ben dit: no té ni maneta ni res que se li assembli. Al
costat un plafó identificatiu on col·loca els dits, tot seguit
una veu la saluda pel seu nom i li demana que pot fer per ella. El
mosso que està cercant es troba ocupat en aquests moments, però
sent ella qui és, l’avisarà de què l’espera. --Vol esperar-lo
a la saleta de visites?-- Ràpida, contesta que no hi ha pressa, que
anirà a dinar alguna cosa al bar més proper i que després tornarà.
--En tal cas li convindria dinar al bar que el mosso acudeix tots els
migdies, doncs, dintre de disset minuts li toca la parada. Encara que
si desitja dinar sola...-- Ja li està bé, total només li vol fer
un parell de preguntes senzilles. --No n’hi ha de preguntes
senzilles senyoreta, respondre cal un esforç que de vegades no estem
disposats a fer. --És ben cert.-- Diu ella, la veu expressa una rialla.
--Donde Julio. --Com? --El nom del bar, el motorista la durà sense problemes.--
Siniestro Total - "Oye, nena, yo soy un artista"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada