A.C.J. -----TRETZE (tretzè)

El trajecte és llarg i recargolat. El motorista li comenta tot pilotejant, que el parell d'adreces que li ha donat corresponen al mateix apartat, pertanyen a un raval per on no pot circular cap vehicle amb motor. Ell la portarà, i si vol que l’esperi, té un preu. En canvi li sortirà més econòmic reservar la tornada pel temps que ella cregui convenient. L’adverteix que dintre del raval no hi trobarà cap número, ni cap senyal, ni res que li permeti situar-se. Haurà d’anar preguntant, trucant a les portes, però tampoc el barri és tan vast com per a què li sigui difícil trobar les adreces que busca. La Diana diu que s’esperi.

--Com vostè vulgui senyoreta.

La moto s’atura en un carreró estret, al mig d'un parell de naus de nova construcció. Entre l’espai que deixa la més curta d’elles s’inicia un barri de carrers petits, ben definits, franquejats per edificis antics bastant ben conservats, amb portes de fusta. Són cases de no més de tres plantes, amb testos als balcons i cortines als finestrals. Una senyora és a punt d’entrar en una de les escales, quan la Diana la interromp precipitadament. --Bona tarda, estic cercant al senyor Lavansa, que sap on el podria trobar?--

--És amiga del Lavansa? A aquesta hora, si ja ha acabat la feina, acostuma a parar per la plaçeta. Allí el trobarà assegut en un banc llegint. Si no, pregunti a la bodegueta que hi ha a la mateixa plaçeta, però el més segur que pari per allí. --

--I com ho faig per arribar a la plaçeta?--

--No hi ha pèrdua xiqueta, continua endavant sempre pel carrer més ample, i ja hi faràs cap, és l’única que hi ha.--

Tenia raó la senyora, a la poca estona una intersecció de tres carrers forma un espai amb un gran arbre central, un castanyer bord suposo, voltat per tres bancs llargs i un de curt; en aquest, un home gran està concentrat en el gruixut llibre que repenja sobre les cames, just un parell de metres sobre seu, en un rètol de ceràmica s’hi pot llegir clarament plaça Nusrat Fateh Ali Khan. La noia es presenta, intercanvien mitja dotzena de frases i la convida a seure al banc del costat, ocupat parcialment per una parella de besavis. El senyor està mirant cap al cel i la senyora cap a terra.

--Potser a vostè li hauran transmès una idea errada del nostre llogaret senyoreta. L’aïllament perpetuo en què vivim fa que la gent, i inclouria també, és clar, a la gran part dels treballadors de la Zona, dóna peu a què, afavorida per la ignorància, la imaginació es desboqui. Les meues paraules, potser la decebran, però li asseguro que per molt que vostè viatgi, i ja m’ha comentat que ve de lluny, difícilment trobarà un lloc tan tranquil i serè com aquest. Una cosa abans que res, a mi sempre m’agrada ficar les coses clares: de tot del que li hauran dit les llengües viperines, només hi ha una cosa certa, i és que aquí estan prohibits els nens, a part d’això... sí, ja pot comprovar que la població és prou anciana, i tampoc existeix un gran moviment veïnal, els residents aguanten molt de temps. Jo sóc una excepció, però quasi tots són fills o nets dels pobladors autòctons, els que habitaven abans de construir la Zona.
          Si mirem enrere, veurem que un decret de protecció del bé artístic comunal, va impedir que les màquines arrasessin el poble. Aquest decret, com comprendrà, realment memorable per a tots nosaltres, continua en vigor i ens ha salvat de la darrera envestida, més furibunda si cap que la primera. Però senyoreta, els rumors continuen creixent, no em refereixo a la presumpta supressió de la R.E.N. de la que parlen els periodistes, reconvertida en una mena de puntuació fluctuant, que segons diuen fomentarà el desenvolupament individual, a la que jo no m’oposaria, ben certament coneix el gripau que l’home necessita un incentiu vital més que l’aire que respira. Miri, de les poques coses que estic d’acord amb la nova endogàmia, és en l’associació, inevitable diuen ells, amb l’ésser humà i la catàstrofe. Humanitat és sinònim de maldat i la meua intuïció em diu que el nostre decret té els dies comptats. Perdoni si la molesto amb els meus pensaments, pensaments de vell escombraire que s’estima cadascun dels racons del nostre poble més que qualsevol altra cosa. Què em volia demanar senyoreta?-- Ella, una mica aclaparada per l’eloqüència del Lavansa li planteja la qüestió nua.

Donna Summer - "Last Dance"