divendres, 2 de maig del 2014

A.C.J. -----TRETZE (dinovè)

  --Parli, parli, no se n'estigui, el millor és parlar, parlar i també plorar, serveix per alleugerir la pena. Molta gent prefereix desviar l'atenció parlant de qualsevol bajanada, per més morbosa o repetida que sigui, per aquesta raó les vetlles acostumen a ser tan sorolloses. A la meua terra, quan hi ha un mort a la casa es festeja tota la nit, sempre que no hagi estat una mort accidental, llavors cal esbrinar qui ha estat el culpable. Molt diferent que en aquesta nostrada capital, on els morts ni se celebren, em refereixo a les morts naturals, se silencien, es comuniquen per les rúbriques necrològiques i punt. Jo vaig néixer en la creença de què els difunts no acaben mai de marxar, sempre estan a prop nostre, a la nostra casa, a l’habitació quan dormim, al menjador quan mengem... cuidant dels seus, es resisteixen a abandonar-los. Sort d’això, jo els hi dec la vida, si no fos per la seua intercessió, els enemics de la meua família haurien acabat amb mi. Quan no tenia ni cinc anys vaig ser acusat de ser un nen bruixot, un nen malèfic a qui és preferible eliminar abans que es faci gran i desenvolupi els seus poders, propagant la seua maldat a la resta de la comunitat. Els meus avantpassats em van salvar, gràcies a ells i a una àvia que creia en la meua innocència, sóc encara aquí, entre els vius. En l’actualitat la prèvia de la mort és cruel i desafortunada. Jo de vegades miro les rúbriques per la pantalla i tot de sobte em sorprèn l’anunci d’una persona que feia un munt d’anys que no sabia d’ella, i encara no me n'avinc, no penses que pogués durar tant de temps viva, o semi viva. Són persones que quan les vaig veure per última vegada estaven consumides més que un llumí. En fi potser l’estic avorrint, almenys la seua investigació ha conclòs, podríem dir satisfactòriament, parlant en termes oficials.
--Sí, encara que no esperava pas aquest desenllaç. Vist com a cas professional n’esperava desengrunar alguna cosa, suposo que jo mateixa no em resignava a creure que el Supun ens hagués deixat sense més. Ell va ser destinat per un temps aquí a la ciutat, per fer unes gestions, després, una vegada fetes, va desaparèixer; estava cercant alguna força oculta en la seua desaparició.
--Suposo que com amiga, no acceptava que l’hagués deixat per un motiu tan obvi com que li sorgís una nova oportunitat a la vida i es decidís a provar-la. És dur perdre un amic per una causa que no entens.--
--Bé, ara ja està.--
--Ja es troba millor?--
--Sí, pitjor que aquest matí, però millor que fa una estona.—Parla amb el Quiles com si no fos ella mateixa, com si estigués obligada a interpretar un paper que ni tan sols suporta, i no sap per què ho fa, però es veu abocada a fer-ho.
--En vol un altre?--
--No, merci estic bé.--
--Un rom amb pera tan d’hora és una gran elecció.--
--Ja ho crec, no sé ni com se m’ha acudit, no sabia que demanar i de sobte li haig dit a la cambrera: un rom amb pera.--
--Què pensa fer ara?, li comento, perquè en aquest establiment disposen d’unes fantàstiques "chambres". Podríem compartir una bona estona plegats.--
L’home introdueix part del seu codi en una porta doble que du a un passadís blau cel, amb sis portes a l’esquerra. A la primera acaba d’introduir la resta del seu codi, la porta del mateix color que el passadís, s’obre. Dins, la parella es troba un gran llit amb dosser, el sostre emmirallat. A la dreta un vestidor amb molts penja-robes, i al darrere una espaiosa sala de banys, en la que destaca la rodona banyera. Tot decorat amb un exquisit gust, particularment femení, net i llustrós.
La pell atzabeja, dobla, tensa del Quiles, és força apreciada per la pell nívia, cristal·lina, tova de la Diana. La seua olor la torna boja. Ell perfeccionista com és, en un inici l’ha decebut la seua panxeta. Una curosa recerca li permet calibrar les respostes. Ella se sent completament acaronada, fregant l’una amb l’altre. S’estremeix quan topa amb les profundes cicatrius que solquen i avancen pel tou de la cama. Es besen, ella nota una cosa dura a una alçada que no es correspon. De primeres aparta el seu estómac, després la va a buscar amb la mà.
--Què és això?--
--Una protuberància natural com una evolució herniar, que se’m va desenvolupar al melic de petit.--
--No et fa mal?-- Inspeccionant-la amb els ditets.--
--No.--
--No et molesta?--
--No, ja veuràs.—L’agafa pels malucs i la planta sobre. --A tu tampoc et molesta, no?--
El Quiles es dedica a proporcionar plaer. Després, per dos vegades se satisfà també. Li costa trobar dones per completar els tres passos: un primer intens, un segon dolç i un tercer suau.
Es lleva, va a la dutxa i es vesteix. Ella resta nua agitada al llit, boca avall, adormida, ensopida. La desperta parlant-li a cau d’orella:
--Me’n vaig, tinc coses a fer, pots marxar quan vulguis, no hi ha cap pressa.- Se’n va.
Amb el va i bé de la porta, la Diana aixeca el cap com copejada, resta mirant la porta durant quatre segons, i torna a enfonsar-se als llençols.

Elmore James -"Shake Your Money Maker"