Hotel Da Capo: edifici rectangular, formant part d’un
conjunt enjardinat que ha viscut situacions més favorables. La
recepció marca l’angle de la severa construcció. Enfront, una
tanca a mitja alçada limita el recinte d’una piscina poc cuidada,
exclusivament per a hostes, com indica a la porteta d’accés. Més
enllà, la portalada d’entrada a la vora d’una carretera
secundària, al cantó un cub de formigó amb un escarit rètol:
Boîte.
--Escolti’m vostè, si no li agrada queixi's als de
dalt, a mi no em digui res. Prou feina tenim en mantenir això
dempeus. Almenys les habitacions estan netes, i no em dirà que fan
pudor de florit? Cosa que no poden dir altres establiments de la
nostra categoria. Que vol que li digui jo, si la Junta ens té
desemparats. Fa anys que ens diuen que estan aprovats els
pressupostos de les obres de reforma, però ja veu, entre uns i els
altres, seguim igual. Jo abans era gerent i ara he passat a ser
gerent-recepcionista i si a algú més li dóna la dèria de
morir-se, miri, doncs, aniré acumulant càrrecs, que no sous.
L'antic recepcionista portava tota la vida aquí, va començar de
jovenot i va un dia que li pega per xerrar sol, foten la tabarra a
tothom de què si no es pot tenir el que vols, val més morir-se.
Així mateix, com li dic. Penso jo que hauríem d’estar tots morts,
no? Què pensa vostè? A part de queixar-se de les baixes prestacions
del nostre hotel. Ja li haig dit que li faria porta un escriptori.
Doncs això, tota la vida sota les meues ordres, i ara em veig sobre
utilitzada a fer, a més a més la seua feina, que per altra part, és
la més agraïda de l’hotel, sempre que no vinguin massa hostes com
vostè, clar. Després li va venir per allò de recobrar la joventut,
de què morir-se és l’única forma de recobrar la joventut. I cada
dia la mateixa cançó, t’agafava a soles i erets pell. Al final es
va morir. El molt ruc es va matar amb tan poca traça, que no va fer
malbé el seu cos suficientment i se’l van endur. Ara les coses han
canviat, però fins no fa pas massa, els enviaven ben lluny. Pobres
ànimes en pena, recercant els seus antics cossos per tot arreu! Som
ànimes dèbils, mandroses, que carreguen cossos que no estan pensats
per durar tant de temps. I què és el que volem? Jo, que m’arreglin
l’hotel d’una punyetera vegada, i mira, això potser és una
qüestió de paciència i esperar. Pitjor ho tenen els tanoques que desitgen coses que els hi entren pels ulls, com nens mal criats.
Senzillament: només és la síndrome de Buster Keaton, aquell, del
projeccionista que s’enamora de la protagonista de la pel·lícula
que passa quatre cops al dia. Hauríem de ser tots cecs! Per altra
part hi ha els paios que com aquell, que va anar al barber i no es va
voler afaitar.
Un corredor longitudinal, porta davant porta, mal
il·luminat, desconxats i bastiments ratats.
-- No porta cartolina amb vostè? Per què les pantalles
també estan fetes malbé. Li agrada aquesta, d’habitació? Pot
escollir, la planta baixa és totalment lliure. Als de SAIRA, els
encolomaré les habitacions de dalt, que està més desmanegat.
Soparà a l’hotel? Si és així, avisaré al cuiner, els
treballadors de SAIRA, se n'aniran al maquis del davant. No
més em faltava això! Que l’únic maquis de la zona se’m
plantés davant per davant.-- La dona camina, acompanyat, es fica les
mans al cap cada cop que fa una asseveració contundent.-- És què
l’hostatgeria ha perdut molt, amb la moda dels maquis,
tothom disposa d’una cassola i un foc per muntar el restaurantet
allà on li roti, sense mira res, i l’èxit que tenen! Si ja ho
deia: qui no es conforma és per què no vol. I no pots dir res,
perquè tots són legals. Ara tot està legalitzat, un paio compra
tres transistors en un magatzem i els du a vendre per les cases i ja
té dret de comerç. És lo dels maquis, com es poden guanyar
la vida, aquesta gent? Em permet el seu codi pel registre. Gràcies,
li desitjo que passi una bona vesprada. Vol la còpia del codi o la
llenço.
--No, més igual.--
--Molt bé, a disposar.--
Chano Dominguez + Jorge Pardo - "Sólo quiero caminar"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada