A.C.J. -----CATORCE (cinquè)

          Ha perdut el carrer de vista, als agents de la duana fa estona que ni se’ls mira. Mentre li refreguen les cèl·lules mortes del rostre, prova de no pensar en res, i no li costa pas gaire. Bé, pensa que l'amo no ha supervisat el seu pentinat, que no té gana, que tard o d’hora es farà fosc. Li perfilen les celles. Després li eixuguen la cara, abans d’untar-la amb unes cremes hidratants i nodridores. Està gairebé feta, s’incorpora i veu al "Big Chief" darrere, mirant-se-la. Fa girar la butaca i recorre amb els seus dits treballats, els buits entre trenes. Primer amb suavitat, ella tanca els ulls, després humidificats, amb una mica més de pressió. Quan s’atura obra els ulls, l’home continua amb el seu posat seriós, li demostra la seua aprovació, no li fa res més.

Pren la bossa i paga. No li sembla pas car. Aprofita per comprar una ampolla d’aigua en una botigueta del davant tot donant un cop d'ull als duaners: són els mateixos, inclús els xofers sovint es repeteixen, deuen fer viatge d’anada i tornada, no pas massa lluny. Recorda que al començament, a les primeres trenes, el seu pla era agafar un vehicle en direcció contraria, fins a fer un parell o tres de parades, baixar, esperar una estona a què passes un taxista força conegut pels duaners i creuar amb ell la duana. Què lluny li sembla!, no es reconeix a ella mateixa, s’asseu a beure l’aigua en un banquet que hi ha a l’exterior de la botigueta. Al cap d’una estona l’acompanya un home que es pren un suc acabat de fer. La gent continua passant pel carrer, els cotxes creuant la duana, l’home comença a parlar, es queixa de no sap què, hi ha alguna cosa que no està bé, ella se’l mira de tant en tant fent com que l’escolta, no té forces ni per somriure. S’acaba l’aigua, s’aixeca, se’n va, travessa el carrer, camina unes passes, torna a travessar-lo. Ha vist un rètol que hi fica fonda.

No pot dormir. Tapada, arraulida sota les mantes, la son no li ve sense dificultat. Quan tanca els ulls i s’enfonsa en ella, se li presenten una sèrie de personatges que entren per la porta i passen de llarg. Amb la pràctica aprèn a despertar-se abans què s'aturin a la seua vora.

Viu hostatjada amb dret a cuina. D’esmorzar, no esmorza, per què acostuma a despertar-se tard i no té ganes de preparar-se res. Els primers dies deambulava pel poble per simple curiositat, per veure que es trobaria, però de seguida es van esgotar els carrers i es va aprendre on estava tot i que el millor lloc per menjar és al mercat. A més a més sempre falta algú per netejar les parades o per recollir les coses en plegar, aprofitant a última hora per comprar alguna cosa a bon preu per sopar. Allí sopen tots a l’hora. La fonda és un lloc concorregut, per més que els hostes no hi paren gaires dies, ràpidament ella ha passat a ser la resident més antiga. La vídua porta el negoci. Tothom li diu la vídua. També s’ha acostumat amb això, al començament se li feia rar, és que no n’hi ha cap altra? Hi ha nits que són soles, llavors parlen de temes innocus per ella: critiquen als darrers hostejats, la rutina de la feina o dels veïns del darrere. Molts vespres s’asseu amb la mirada perduda en un banquet del carrer principal, menjant pipes de carabassa. Ella es pensa que fa temps per sopar. Seguda amb la compra del dia, l’observa un noi, que per fi un vespre s’acosta i parla amb ella.

  Los Pistones - "Metadona"