Ha perdut el carrer de vista, als agents de la duana fa
estona que ni se’ls mira. Mentre li refreguen les cèl·lules
mortes del rostre, prova de no pensar en res, i no li costa pas gaire.
Bé, pensa que l'amo no ha supervisat el seu pentinat, que no té
gana, que tard o d’hora es farà fosc. Li perfilen les celles.
Després li eixuguen la cara, abans d’untar-la amb unes cremes
hidratants i nodridores. Està gairebé feta, s’incorpora i veu al
"Big Chief" darrere, mirant-se-la. Fa girar la butaca i recorre
amb els seus dits treballats, els buits entre trenes. Primer amb
suavitat, ella tanca els ulls, després humidificats, amb una mica
més de pressió. Quan s’atura obra els ulls, l’home continua amb
el seu posat seriós, li demostra la seua aprovació, no li fa res
més.
Pren la bossa i paga. No li sembla pas car. Aprofita per
comprar una ampolla d’aigua en una botigueta del davant tot donant
un cop d'ull als duaners: són els mateixos, inclús els xofers sovint
es repeteixen, deuen fer viatge d’anada i tornada, no pas massa
lluny. Recorda que al començament, a les primeres trenes, el seu pla
era agafar un vehicle en direcció contraria, fins a fer un parell o
tres de parades, baixar, esperar una estona a què passes un taxista
força conegut pels duaners i creuar amb ell la duana. Què lluny li
sembla!, no es reconeix a ella mateixa, s’asseu a beure l’aigua en
un banquet que hi ha a l’exterior de la botigueta. Al cap d’una
estona l’acompanya un home que es pren un suc acabat de fer. La
gent continua passant pel carrer, els cotxes creuant la duana, l’home
comença a parlar, es queixa de no sap què, hi ha alguna cosa que no
està bé, ella se’l mira de tant en tant fent com que l’escolta,
no té forces ni per somriure. S’acaba l’aigua, s’aixeca, se’n
va, travessa el carrer, camina unes passes, torna a travessar-lo. Ha
vist un rètol que hi fica fonda.
No pot dormir. Tapada, arraulida sota les mantes, la son
no li ve sense dificultat. Quan tanca els ulls i s’enfonsa en ella,
se li presenten una sèrie de personatges que entren per la porta i
passen de llarg. Amb la pràctica aprèn a despertar-se abans què s'aturin a la seua vora.
Viu hostatjada amb dret a cuina. D’esmorzar, no
esmorza, per què acostuma a despertar-se tard i no té ganes de
preparar-se res. Els primers dies deambulava pel poble per simple
curiositat, per veure que es trobaria, però de seguida es van esgotar
els carrers i es va aprendre on estava tot i que el millor lloc per
menjar és al mercat. A més a més sempre falta algú per netejar
les parades o per recollir les coses en plegar, aprofitant a última
hora per comprar alguna cosa a bon preu per sopar. Allí sopen tots a l’hora.
La fonda és un lloc concorregut, per més que els hostes no hi
paren gaires dies, ràpidament ella ha passat a ser la resident més
antiga. La vídua porta el negoci. Tothom li diu la vídua. També
s’ha acostumat amb això, al començament se li feia rar, és que
no n’hi ha cap altra? Hi ha nits que són soles, llavors parlen de
temes innocus per ella: critiquen als darrers hostejats, la rutina de
la feina o dels veïns del darrere. Molts vespres s’asseu amb la
mirada perduda en un banquet del carrer principal, menjant pipes de
carabassa. Ella es pensa que fa temps per sopar. Seguda amb la compra
del dia, l’observa un noi, que per fi un vespre s’acosta i parla
amb ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada