Segon

                          Als anals estava escrit, que va existir una època en què les comunicacions eren habituals entre les dos contrades, i el bescanvi de mercaderies, bestiar i persones, alimentava una societat sana en la qual es barrejaven els costums, les arts i les famílies, amb aquella gent tan amable, sàvia i bella de l’altre costat de les muntanyes. Llavors la tasca principal dels quatre batlles, consistia en coordinar els preparatius per a què quan vingués l’estiu i els passos fossin lliures: netejar els camins, oferir hospitalitat als viatgers i organitzar les festes de rebuda i comiat. Missions que amb el pas dels anys i dels hiverns interminablement allargassats, van romandre en pròpia literatura d’investidura i res més.
                         Al cap d’unes dècades de separació, sembla ser que moguts per una insofrible nostàlgia, alguns intrèpids animats per un desglaç favorable, intentaren forçar el pas. Molts d’ells, vençuts per la muntanya no van tornar mai. Altres van tirar enrere i van baixar dèbils i emmalaltits. Persisteix la llegenda que un home va aconsegir creuar, grimpant fins abastar una feixa pel costat dels marbres. Es diu que va construir una gran fita, com de l’alçada d’una persona, en una punta de la feixa que es distingeix des el mirador del Pedró. Així ho asseguraren els vigilants de l’època, en observar un bony que abans no hi era, un bony que va resistir fins que una allau o les ventades el van enderrocar. El que és ben cert, és que ningú mai no va travessar des de l’altre costat, això que a la comarca juraven i perjuraven què des d’allà és molt més factible.
                         El temps va anar matant els records i les persones. La comarca vivia amb les seues costums i tradicions. De tant en tant algunes petites caravanes comercials els visitaven des el sud, efectuant unes transaccions avantatjoses per ambdues parts. Anaven molt per feina, ja que tenien què tornar enrere per enllaçar amb la gran caravana que creuava el bast continent. Es va perdre l’interès per la cultura forana, fins el dia que quan ningú s’ho esperava, s’aixecà la boira,
                         Els batlles van concloure ràpid la reunió, la decisió va ser unànime: ho hem de fer, i ho hem de fer ja! Al pal del Pedró van hissar la bandera carmesina, la que convocava a tota la població a reunir-se immediatament a les places majors de cada vila. Els agutzils estaven obligats a partir en busca dels seus batlles per rebre les primeres ordenances, i aprendre-se-les per comunicar-les al poble amb tota claredat. Quan la batllessa i l’agutzil van sortir pel balcó de la casa pairal, a baix ja hi era tot el que tenia que ser. La senyora alcaldessa va saludar a tothom i després va passa la paraula a l’agutzil, que ja tenia endreçada la informació que li havia explicat l’alcaldessa i estava en condicions de transmetre-la als vilatans: Honorables ciutadans --Va començar--, avui en aquesta hora en què l’astre rei ens escalfa en el seu més zenital trajecte, us hem congregat per extraure del fons de la nostra història col·lectiva, un anhel que es va ensorrar com una sitja curcada plena de glands verds i que mai més vàrem poder tornar a aixecar, avui el sol...
                       --Si us plau, Gustau, menys palla i més gra, que no ens sobra pas el temps.--L’alcaldessa va interrompre el parlament de l’agutzil per trobar-lo excessivament carregat d’imatges inútils. Al poble ja li agradava l’estil guarnit a l’agutzil, però és que ara no era el moment.
                       --Atenció companys, el pas dels Gresos i els Marbres és obert. Ningú de nosaltres, ni cap dels nostres avis l’ha vist mai tal com avui se’ns monstre. La meteorologia ens ofereix una oportunitat única, i és el nostre deure aprofitar-la. Nosaltres com el municipi al peu de la serralada, de la qual vivim i patim, estem obligats a encapçalar amb la nostra millor gent, l’expedició que ens farà fills dignes dels nostres avantpassats.  Ja s’han ficat en marxa els preparatius, no tenim un segon a perdre. Quan la meua boca calli, tothom que vulgui participar d’aquesta gesta, disposarà de deu minuts per passa per casa, agafar la bossa i amb ferma decisió,presentar-se a la Porta Oest. Allí ja us espera la comissió d’intendència, que juntament amb el nostre capellà us facilitaran els queviures i la impedimenta necessària per afrontar els rigors del massís. Així que tots els voluntaris ja poden corre cap casa.--