Al poble, qui més que menys tenia la seua feina, vivien prou bé, i no podien deixar les seues ocupacions per una simple quimera dels batlles. Els estudiants estaven en ple període d’exàmens. Els vells que sempre parlaven de les seues correries per la muntanya, i se sabien els noms dels clots i dels comellars, només podien feien això. Com tampoc havia guerrers... tenien noves pels mercaders de les invasions i les guerres del continent. De tant en tant els sobtava un brusc canvi de fisonomia dels mossos o unes vestimentes estranyes, però el seu territori no era pas ni massa gran, ni massa ric, ni massa prop d’enlloc per atraure la cobdícia de cap faltat. Ells, abans de molestar al Consell de Savis Ancians, arreglaven els seus litigis a cops de puny. Vull dir que no va caldre fer una gran tria per escollir el primer grup d’avançada. L’alcaldessa havia pensat fer un grup d’atac que sortís quan abans millor, i prepara un segon grup de recolzament que partiria a l’endemà, si la climatologia encara ho permetia. No volia esperar a cap equip dels altres municipis, ja que naturalment trigarien com a mínim un parell d’hores més.
Doncs, eren allà a la Porta Oest: una jove pastora de cabres, que com a molt pasturava pels prats que hi ha als límits del bosc de pi negre, i que ni tant sols coneixia cap dels primers graus d'accés al plató, on les vaques herbejaven fins a mig setembre. Un altre era un pobre paio sense massa enteniment, que s’apuntava a totes, fos organitzar una festa popular o netejar l’ermita de la Bòfia. La seua ocupació diària consistia en fer corre les noves entre els pobles, lo que ara seria un barreja de carter-missatjer-periodista. Més confiança oferia una senyora trementinàira que es coneixia els boscos com casa seua, i també una parella de recol·lectors de sal de llop, però un d’ells, amb acusada inflamació en un genoll, no s’incorporaria al grup i es quedaria treballant al forn de vidre. El darrer en arribar va ser el cap de pastors, home respectat per la totalitat de la comunitat, que no parava d’escopinar al terra i de mirar al carter amb les celles obliqües i els ulls enfonsats. Després guaitava a la gent, els curiosos que es congregaven a la Porta Oest, i tornava a escopinar al terra. L’alcaldessa els va abraçar i quan encara el capellà estava a mitja benedicció van començar arriar.
El cap de pastors va marcar un pas fort, tot fent saber als companys la seua intenció de fer nit a la ultima borda. Total que disposaven d’unes quatre hores i mitja de sol i no es podien despitar. Ell sabia que allí trobarien roba i llenya que havien deixat preparada a punt pel proper estiatge, quan van pujar a buscar les vaques. A més a més, si per la nit queia la cegallosa planera, restarien per sobre d’ella.
Deurien d'estar caminant pel fressat senderó habitualment freqüentat per boletaires, casadors i llenyataires, quan van arribar al poble un grup provinent des el municipi del sud. Eren set carboners acostumats a passa llargues temporades als boscos de les Serres Baixes. Ells no tenien apamada l’alta muntanya i tot i que duien un planell força acurat, on estaven senyalats els passos, els camins principals i secundaris, van demanar que algú que dels que sortís l'endemà, s’enganxés amb ells, per fer-los de guia i avançar via. L’agutzil, que va quedar de guàrdia esperant per si arribava algun grup, estava desolat: --Jo mateix els acompanyaria, sinó fos que el meu càrrec i el meu lloc de responsable de coordinació d’expedicions m’ho impedeixContrariats els set carboners no van perdre més temps. Tres quarts més tard va fer cap un nombrós grup dels altres dos pobles, aquests portaven un parell de senyores trementinaires com a guies. Ràpidament van fer via, ja que volien passar la nit a una de les bordes del bosc de pi roig. Abans van avisar que a primera hora de la matinada arribaria un segon grup menys nombrós, encapçalat per una de les alcaldesses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada