Irremeiablement, en pondre’s el sol, la temperatura va esdevenir un alè glaçat. El primer grup encara no havia superat el bosc de pi roig. Per la font mentidera no hi rajava una gota d’aigua. El cap de pastors, temia que haurien de desfer el gel de les tolles glaçades de la torrentera que estava a mitja hora de la ultima borda, el que significava que com a mínim un parell tindria que anar a fer un viatge de gel tan sols arribar-hi; un tenia que ser ell, i només podia confiar amb el vidriaire per a què l’acompanyés. Van sortir del bosc de pi negre amb claror de dia, van triar de fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plosc de pi negre amb claror de dia, van triar de fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plataforma en què s'aixecava la borda, arrecerada per la unió de dos potents cingleres. Es pot dir que quasi no van obrir la boca amb tot el recorregut. Començant a creuar el plató, el cap de pastors va fer ressonar la seua gruixuda veu advertint, a la vegada que animant. Feia estona que gelava, però l’esforç físic els mantenia calents, més que res el vidriaire que era una màquina d’evaporació. Van obrir la porta de la cabana amb l’últim fil de llum.
Els carboners van perdre temps consultant el mapa i van ser xarpats pel darrer grup. Estaven tots pel camí principal que trenava pel bosc de pi roig i es van anar repartint per les nombroses cabanes de l’indret.
Van encendre els focs a terra, van preparar una marmita de sopa de cereals molt calenta, a la que van afegir uns bons talls de carn fresca. No feia nit per a converses; a la cabana dels carboners sí que se sentia xivarri, i es feien aquelles bromes que només ells entenen. A dalt, després de sopar, tornaren a desfer gel per preparar un te de roca, i prendre-se’l mentre fumaven una pipa d’un tabac, que els ajudaria a entrar fàcilment en un son ràpid i reparador.
Amb unes poques brases, la senyora trementinàira, revifà el foc molt abans que sortís el sol. El segon a despertar-se va ser el carter, la marmita ja bullia. Entre els dos van enllestir un energètic esmorzar que els va omplí a tots. El cap de pastors volia desfer més glaç, però el vidriaire coneixia una cova a unes tres hores d’allí, i estava segur de trobar-hi aigua. Trencant el dia van engegar la marxa. Trepitjaven un terreny de roca nua en desnivell costant, que descansava en una tartera de immensos blocs caiguts des d’una barrera, que com un dic gegantí tancava una gran depressió sota una inexpugnable cresta. Arribats sense massa penes al cim del rocam, a un costat tenien la depressió, per la qual eren obligats a endinsar-se per enfrontar-se, més enllà, un nou cingle més alt que l’anterior. A la seua esquena, la boira havia ocupat la part baixa de la muntanya a ran dels pins negres.
Encegats per la boira, els de baix, decidiren organitzar un parell de grups d’atac, que intentarien prosseguir amb la il·lusió de què la boira no superes els prats. Amb l’interval de trenta minuts van eixir dos grups de cinc persones cadascun. En un anaven quatre carboners i una senyora trementinàira, i a l’altre tres dones del camp, un vigilant i la segona senyora. El seu desencís va ser el comprova que la boira ja havia superat els prats. Tots dos grups van decidir prendre el risc d’anar buscar els graus, orientats per l’agulla imantada. La paret la van trobar. Uns van aconseguir pujar per un grau, que s’apreciava bastant transitat fins al plató, que igualment era ple de boira. Els resultà feixuc moure’s esquivant aquells túmuls de pedra que sorgien a cada pas; van quedar tips de reseguir falses canals, que continuadament els conduïen a esmolats espadats. A mitja tarda, esgotats, van decidir gira cua i anar a cercar de nou el grau per on havien pujat. Ja de nit tancada van arribar al bosc de pi negre, d’allí estan la senyora trementinàira, no va tenir cap problema per conduir-los fins al camí que duia a les bordes on esperaven la resta de companys.
Els carboners no van tornar mai, la senyora trementinàira que els acompanyava va fer cap baix al poble, tres dia passats després que aparegués el gruix de l’expedició. La seua fatalitat va ser no escaure a l’inici de cap grau, el que els va determinar a escalar l’enganyosa cinglera per on lis va sembla més factible, amb la malastrugança de què un dels carboners, ja a la part final, va caure. Sentint els crits de dolor, els altres van anar a auxiliar-lo. Ella va romandre hores seguda en un repeu, fins que el fred i la humitat que la devoraven, la van obliga a moure’s. Llavors, davallà amb molt de compte; tot amb això duia les mans i els genolls pelats i ennegrits. En fer terra no va trobar ningú, va buscar als carboners pel peu del cingle, però sol va topar amb un i ja era mort. Va suposar que els altres tres havien tornat a pujar, però no es podien comunicar per causa d’un esperó que tallava els sons. La sort va fer que buscant als carboners endevinés l’entrada d’un grau, el grau del Restret ficava gravat amb punxó a la pedra. En uns minuts estava al plató, allí va fer sonar el seu xiulet per la vora de l’esvoranc. A l’esquerra va escoltar la contesta provinent d’un dels carboners, que restaven penjats a la cinglera, sense poder anar ni amunt ni avall. La nit tombava, ella regressà al bosc, aconseguint, amb prou feines passar la nit colgada de pinassa. El matí següent la cinglera era neta de boira, amb els tres cossos inerts arraulits en una lleixa sota un extraplom. Llavors regressà, aturant-se tres dies en una cabanya, refent-se i recuperant la temperatura del seu cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada