Sobre l'irresistible atració per Itxina.

               Quan algú entra com a nou en un grup qualsevol, de seguida hi ha coses que li xoquen; de jovenot quasi sempre són acceptades i acaben sorprenen-te per bé. Molts cops són coses nímies, característiques del normal desenvolupament d'una agrupació humana amb objectius comuns, socialment identificables amb facilitat i fins i tot admissibles: petits vicis, rèmores del passat, acudits de complicitat, mimetismes, etc., etc.        

               Als finals del setanta el GELl era víctima comú d'aquesta simptomatologia. El més memorable dels quals i que després ens va afectar per uns quants anys, era la fascinació que suscitava entre alguns membres del grup, el que llavors anomenàvem massís d'Itxina. Sembla ser que tot es va iniciar l'any 1.976 en un viatge en tren per fer la Torca del Carlista, i el coneixement d'uns companys de Bilbao que els van convidar a fer unes cavitats al Gorbea. La impressió que va provocar aquella serra i sobretot el seu espectacular carst atlàntic, en uns xavals espeleòlegs de secà, eminentment mediterranis (recordem que en aquells anys l'edat mitja del grup eren els venti-pocs anys, els de venti-cinc eren ja veterans), els va fer xalar, plantejant-se futures campanyes d'exploració amb els companys bascos mai realitzades, però sí visites anuals que es preparaven i es celebraven amb gran excitació. Aquell sector tan excepcional del Gorbea, va esdevindre referència desitjada de innumerables col·loquis dintre del quartet del GELl. A més a més, el fenomen coincidí amb el període militar al País Basc d'alguns membres del grup, tot plegat no es d'estranyar que quan el grup va tornar a reprendre el vol, un dels objectius triats a l'hora de sortir de les nostres serres tradicionals fos precisament: Itxina.

Supelegor

 

Va arribar la setmana Santa del 84 i ens hi vam anar de cap. Alguns van sortir uns dies abans per fer unes activitats lúdiques prop de Ramales (Mortero de Astrana, Coventosa), després ens vam reunir tots. El lloc triat era la Cueva de Supelegor ja en el interior del circ d'Itxina, on preteníem pernoctar per visitar algun dels avencs aleshores coneguts. 

Atxular Atea (Foto: J.M. Saureu)   

                       L'aproximació a Itxina no és excessivament llarga, deixant el vehicle a Pagomakurre, la seua única entrada el “Ojo Atxular” queda a poc menys d'una horeta. l”Atxular Atea” és el llindar que ha de traspassar tots el que vulguin penetrar en el circ tancat. Un cop dins tot és diferent, com escriu el Jaume al seu article de la Grallera2: “Només entrar-hi apareix als ulls de l'excursionista un laberíntic paisatge calcari, ple de dolines, avencs, formacions càrstiques... on els turmentats arbres (faig principalment) semblen ser prolongació natural de les roques, i tot el sòl cobert de prat o de marronoses fulles seques.” La cova de Supelegor, de gran boca i agradable portalada utilitzada per sojorn per pastors, també és morada habitual de la Dama Amboto. En la mitologia basca aquesta senyora és deessa de les profunditats. Les coves són el nexe d'unió entre mons, el món de la superfície pertanyen als humans i el subterrani on dominen els deus. Bruixes i làmies també en fan servei com domèstiques seues. Nosaltres no hi devíem ser convidats. La pujada del grup provinent de Lleida ja va ser tensa, més que res pels diferents objectius i predileccions de cadascú. Finalment es va acordar visitar l'endemà el Urrikobasoko Lezandi, mes algun protocol d'hospitalitat vam haver d'incomplir, doncs la nostra estada va ser curta i pertorbadora.

 Atxular Atea, des de l'interior d'Itxina. (Foto: Josep maria Sureu)

L'endemà a primera hora, un primer grup se'n va anar fins la boca localitzada la tarda anterior. Un parell d'hores després un segon grup va fer el mateix. La cavitat consta de dos entrades properes situades a la sina d'un bosc de faig solcat de dolines. Mentre el primer grup davallava amb tota normalitat per una de les boques, el segon es confonia per la fullaraca, les branques amenaçadores, els passadissos escantellats i una boira planera que venia i anava sense ordre aparent, amb la malastrugança de trobar una boca amb el nom de l'avenc escrit en lletres rojes: Urrikobasoko Lezandi. Igualment havia dos boques properes, en canvi ni rastre dels companys. Llavors es van passar el dia buscant-los pel laberint d'Itxina, sense cap èxit. La ment en aquests casos és mala consellera i erra estirada pels fils de la imprecisió, divagant suposats impossibles, que es van resoldre quan al vespre van aparèixer els companys amb tota normalitat a la boca de Supelegor. La tensió acumulada en tot el dia, es va desbocar i tots dos grups es van emprenyar, abandonant abans d'hora el recinte d'Itxina. Vam trigar alguns dies en centrar-nos i tornar-nos a reunir, ben lluny de la influència de la Dama.

Urrikobasoko Lezandi, boca " (Fotos: J.M. Saureu)

   

                 No contents amb això, quan van voler endegar un treball de topogràfic de certa envergadura, ja us podeu pensar quin lloc vam anar triar. Als catàlegs de grans cavitats d'aleshores, es publicava un croquis de l'Otxbide Pagozabala Ganeko Axpea que consistia en una curta galeria penjada en una finestra en el cingle exterior de Itxina, un pou de -150m. i un tros de galeria acabada en un sifó, és a dir una simple zeta. Un cop allí, també per Setmana Santa (1.986), el primer grup d'avançada es va trobar que l'únic real era la galeria d'entrada. El pou és ple de plataformes i sota, un desfici d'enormes galeries s'esbarrien per tot arreu. La cosa pintava complicada, per qualsevol racó que miressis la cova tirava, de seguida ens vam adonar que era una gran cavitat on ens hi podríem jubilar. Llavors va ser quan vam trobar uns punts de topo, marcats per un altre grup català (ECG) que afortunadament va tenir la mateixa idea que nosaltres. El que passa que una vegada allí i per aprofitar el viatge, ens vam decidir a topografiar una altra cavitat, més discreta, de la qual tampoc es coneixia topo recent.   

Interior d'Itxina. (foto.Josep María Saureu)
 

Itxulegor és una cavitat cent per cent Itxina. Ha patit de successives etapes de carstificació. Situada a prop de Supelegor al fons de la depressió, coneguda també com La Gran Grieta Central. Principalment consta d'unes còmodes galeries inactives, perforades per multitud de fusos actius. Però hi ha una mica de tot: gateres seques, gateres fangoses, gran galeries, meandres, pous de ganivet, i un magnífic pou exterior anomenat Aslaor Trokea. Aquest pou de -175m, és realment extraordinari. Fins la seua base conformada per una extensa rampa de fulles, arriba la llum diürna. És de gran alegria que aquesta ha estat la part clau de les exploracions actuals, en les quals els espeleòlegs bascos del GAES, després d'unes acurades desobstruccions, han aconseguit enllaçar-lo amb les galeries de Otxabide, unint el complicat entramat subterrani d'Itxina, tot un succés.

Vam trigar dies amb completar la nostra topo, això sí: mai vam tornar a sojornar a l'interior d'Itxina, pujàvem i baixàvem cada dia. Recordo especialment l'última sortida on ens vam trobar inesperadament un pou de -74m. al final del darrer sector que ens faltava. Deixaré al Jaume, l'únic que el va baixar, que ens ho expliqui tal com va publicar a l'antic butlletí del CELL: “Si be s'eixampla molt a mida que es baixa, aquest pou no es disfruta gens, ja que les seues parets són toves de fang, i no permeten altra instal·lació que un natural doble al seu inici. Com la davallada té 74m., l'efecte xiclet a la corda és prou desagradable. Apart està tan farcit de goteres que realment sembla que plou”. Lo que aquí no diu és la sorpresa que l'esperava sota, la veritat que llavors gairebé ningú se'l va creure, però ell encara ara, assegura i descriu perfectament l'esquelet humà absent de crani que va veure allà baix. Aquest pou per faltar de temps no va sortir a la topo publicada ala Grallera 2.

Pous a Karkabixueta.

Lo curiós és que quan més gent nova s'afegia a aquestes exploracions, més n'eren els captivats. L'atracció s'encomanava irremeiablement, fins i tot havia alguns que hi anaven a passar-hi uns dies de vacances amb amics no espeleòlegs o amb la família. Nosaltres tampoc en tenien prou, i no sé encara per què, també ens vam proposar fer la topo del Urrikobasoko, menys mal que un cop dins se ens va espatllar la brúixola i ens vam acontentar en equipar els dos pous clàssics de la cavitat, demostrant per una vegada una mica seny, sense voler temptar més la sort. Llavors també ens va arribar una carta d'un grup basc, (probablement el GAES, però ara no ho podria assegurar, que ja se estava ficant en serio explorant Itxina) dient-nos que nosaltres allí no hi pintaven res. Segurament tenien tota la raó del món, però no hi podíem fer res. A més amés, l'amo de Pagomakurre, l'hostal, avui dia derruït, del final de la pista d'Areatza, on tans xuletons i carrajillos cremats havíem pres, recordo el dia que un temporal ens va aixafar les tendes, ens va deixar dormir al menjador, doncs aquell home i mig com nosaltres li dèiem, sovint ens esperonava en a que anéssem a explorar una zona plena de pous prop d'allí, just per sota de l'Hostal en un lloc anomenat Karkabixueta.

Aquesta va ser la darrera activitat que vam realitzar a la serra, no era dalt a Itxina, sinó a la part mitja de la serra. Eren prometedors avencs, dinàmics, variats i molt bonics, quasi sempre regats, que fàcilment agafen els 100m. de fondària. Engolidors actius que amb el temps habitual del Gorbea dificulta un xic l'exploració. Malgrat tot continuàvem a la nostra: obstinats, encaparrats. Vam patir pannes als Monegros, fugides corrent per la pista per no acabar atrapats, ens van obrir el cotxe una vegada a Bilbao i una altra a Pamplona, vam dissenyar i construir estris especials per equipar pous meandriformes d'estreta capçalera, ponts ploguen cada dia acabant de potes a Donostia, vespres de carajillos i trompetes* a Pagomakurre... tossuts, tretze són tretze, fins que poc a poc la distància ens va apaivagar els ànims i juntament amb uns anys de declivi del grup a inicis del noranta, ens van fer baixar el furor. L'antic butlletí del CELl, freqüentment esquitxat d'elèctriques notes sobre les nostres exploracions a Gorbea, no reflecteix cap més entrada des d'una visita esportiva a Otxabide al febrer del 91.

Els avencs de Karkabixueta, propers a la pista d'accés, el Jordi, el Katxes i el Carlos preparant-se

En l'actualitat tot el circ d'Itxina és reserva Espai Biotopo protegit pel govern basc i s'està aconseguint el vell anhel d'enllaçar totes les cavitats. Per la nostra part: calma i serenor, estem curats després d'anys sense patir cap recaiguda, ni símptoma preocupant. Fins ara!

 *L'Home i mig, l'amo del Hostal, també era trompetista.
Per seguir al dia les exploracions actuals a Itxina: http://espeleo-gaes.blogspot.com.es/