El silenci, perquè no resta res a dir, ni res més es
vol escoltar. Tampoc s’hi estan massa estona, el Prasath l’indica
per on ha d’agafar el senderó, s’acomiaden amb bones intencions,
desitjant compartir una estona plaent en un cafè del poble.
Va davallant, revisant la seua intermitent relació amb
el Prasath, des de què coincidiren plegats en una feina per la
comunitat, d’aquelles a les que no es presenten voluntaris. Ells
van formar un bon equip i van anar fent fins que les coses van
canviar. Malgrat tot, amb el decurs de les estacions s’han anat
veien; ell va ser convidat a la boda del Prasath. És el que pensa el
Supun dels canvis que provoca la vida en la gent, menys a la seua que
al seu parer sempre es manté igual i no canvia mai, És
un pesat banyut, val més que se’n anés a fer la mà.
Traspassat el Punt d’Espera el camí guanya amplada,
apte pel pas dels animals, i quan més baixes més trencalls
parteixen cercant els racons fèrtils com lo del Prasath, o les
primeres terrasses de conreu, pràcticament totes deixades de la mà
de Deu. Resten en peu les antigues bordes, encara que els propietaris
ja no les mantenen i moltes d’elles no reuneixen les mínimes
condicions; no són temps per passar la nit a la serra i menys
després de l’obertura de la pista fins el primer gran esglaó, que
escurça força la distància de casa als terrenys de la muntanya;
per lo que es fan anar els més alts, ningú no els vol ni regalats.
El Prasath hi cultiva especies i plantes medicinals, quasi tot per
consum propi, la resta ho ven a un marxant que li passa cada, dos
mesos per casa. Hores d’ara ensinistra un cadell de gos per les
tòfones, ja fa mesos que enterrà al vell amic Limón i ara para sol
al seu racó. Per casa seua hi passa molta gent, la seua dona és
molt simpàtica, sempre està contenta de rebre visites, a més a més
és una excel·lent amfitriona, a la recollida mansió familiar
tothom s’hi sent a gust.
A l’esplanada que es va fer per a què la retro
podés donar el tom, les bicicletes esperen als muntaners, que les
usaran per davallar fins el punt de recollida. A l’endemà el
primer tractor tornarà a pujar les suficients per què ningú es
quedi sense. M’agradaria veure a l’artista
de la bicicleta, que deu de fotre el paio, amb lo vell que és i
baixa amb la màquina com una fletxa, encara que plogui, que nevi o
faci una ventada que se’n porta els collons dels gossos, un dia
me’l vaig trobar que baixava directament per la drecera, pel camí
vell, estava tota la pista enfangada, sobre tot les parts toves
planes després de les marrades, era una putada, tenies que parar,
perquè se’t fotia un muntegot de fang sota la forquilla entre la
coberta i el freno que no et deixava avançar de cap manera, tenies
que traure’l burxant amb un bastó. A
l’artista de la bicicleta li pesa la seua fama, això de no haver
caigut mai, ni punxat tampoc, ho porta molt malament. Em lliuraré de
dubtar d’ell, una glòria àmpliament reputada per la comunitat.
Com narrador equànime i responsable, notificaré que les exhibicions
amb les que no fa pas massa delitava als conciutadans, doncs, fa
temps que no es veuen, que cada cop baixa a hores més estranyes de
la serra i que el seu caràcter, ja per si auster i fort, s’ha
recuit agrament, tot el contrari de l’escalforeta bondadosa
d’aquest matí de primavera, que invita als terrassans a treballar
amb el millor dels humors. Fa un temps que
enamoraria un babau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada