La situació no va engegar fins el dia que va tornar
l’enterramorts. Un compàs d’espera regia l’actitud general, i
qualsevol reforma o canvi administratiu estava supeditada a un futur
incert enterrament. No s’atrevien a agafar nou personal, ni a
reparar els engranatges malmesos, quasi ni baixaven al poble per no
tindre que contestar les preguntes que inevitablement els faria la
gent, que de bon segur, se’n deurien d’haver mig assabentat de
tot, i ves a saber quina mena de rumors haurien fet córrer. Els
treballadors no lliuraven cap dia, i això es ressentí més en el
ritme de treball que en el seu estat d’ànim, completament
triturat. Varen ser uns dies de subsistència dintre les tanques de
la propietat, menys però, del que es pensaven, perquè un matí va
entrar l’enterrador amb un forçat somriure.
--Vinga som-mi, aquest vespre serà l’enterrament.--
De seguida va explicar que havia fet unes comprovacions, que estava
tot correcte, però que tenia que ser avui mateix, sinó no sé quin
paper caducava, perquè havia arribat una ordre nova que exigia la
recuperació de tots els cossos menors d’una determinada edat... I
ja sabia el lloc. --Com el lloc?-- Li va preguntar la mare del finat.
–Sí, no el podem enterrar al camp sant, comprendran que donades
les circumstàncies era obvi buscar un lloc segur i discret.-- Va
continuar dient-los que era un lloc preciós, no gaire lluny,
que els encantaria.
Quan el Supun va anar a recuperar-lo amb la furgoneta
del treball, es va trobar amb el personal frigorista de xafarranxo de
neteja endreçant tota la nau, sembla ser que van rebre el
"chivatazo" d’una inspecció sorpresa dictaminada des de
molt amunt.
A l’enterro sol hi van assistir els familiars més
propers, el senyor enterramorts es va ficar fort i aquest cop es
mostrà del tot inflexible a qualsevol interposició de les dones. El
Supun va restar guardant la furgoneta a la pista, observant com
partia la comitiva, encapçalada pel propi enterrador seguit pels
quatre homes que carregaven el taüt, tancada per les cinc úniques
dones a qui l’enterrador va donar permís. El trajecte no era
excessiu ni tampoc costerut, marxava per un clar senderó sota una
teixeda i davallava suaument a una oblidada terrassa reocupada pels
boixols. El forat era obert just al límit d’una espona.
L’enterrador oficià una curta cerimònia, beneint després el
fèretre al gust i costum de la família. Amb uns sogalls el
baixaren, el colgaren amb una pala de punta corbada, davant del
desconsol dels presents, que rendien el darrer homenatge al noiet.
Per fi tot s’havia acabat. El Supun, al cap d’un parell de
dies va expressar a l'amo la seua voluntat de plegar, aquest
per la seua part no va ficar cap inconvenient, més i tot, li agraí
l’ajuda prestada en una situació tant anòmala, que els havia
imbuït en una tensió col·lectiva quasi insuportable. També li
digué lo greu que li sabia que per aquesta mateixa qüestió hagués
perdut la feina que tenia prevista, i que encara que completés la
plantilla, si alguna dificultat tenia per trobar feina, ell li
donaria. Només afegir que lo millor que podia fer ara era descansar
una bona temporada, que seria lo millor per a tots, però que ell
lamentablement no ho podia fer. Descansar una
temporada?, va pensar el Supun, està
de broma, es pensa que amb lo que paga es pot descansar una
temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada