dijous, 25 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (setzè)

L'angoixa de presenciar l'enterrament clandestí, ocasiona que el Supun es vegi embrollat recercant el camí ral per obagues closes, desfent-se dels lligaboscos a talls de navalla. Les mans per dures no sagnen, les punxes es claven a les parts toves de les cames. És inútil lluitar contra la vegetació intractable. Decideix obrir via recta fins la base d’un petit cingle mig ocult pels grèvols, suposa que romandrà més net i podrà avançar millor, però els arbusts fa temps que van tindre el mateix pensament. Li resta l’opció de grimpar pel tronc d’una alzina que creix paral·lela al cingle, atansant-se a ell per una de les seues branques, possibilitant-li d’estirar la cama i arribar a una esquerda, que com fàcil canal el trau del fons de la barrancada fins un replà menys agressiu, que el permet situar-se per primer cop des de fa força estona. D’aquí estan, reconeix el tormo emplaçat sobre el Portell del Punt d’Espera, indret de confluència de camins, un d'ells el camí ral. Haurà de progressar mirant de recuperar alçada per la carena de la llengua d'una barrancada, que es veu prou neta, travessar-la, sense baixa gaire, per internar-se en un espaiós racó i allí buscar-se la vida per poder enllaçar amb el camí.
Per sort, pel bell mig del racó encara s’aprecia les restes d'un corriol, que al menys significa que d’algun lloc ve. El paratge pren la forma d’un gran cor excavat en el seu centre pel tàlveg, avui dia sec de la torrentera, les plantes rupícoles guarneixen la bombada cinglera que el recorre. Ja a punt de sortir en lo que seria el ventricle superior, sembla que una de les concavitats, és o al menys ha estat habilitada per servir d’aixopluc, però abans i tot a la seua esquerra, una balma més petita amb un tancament de pedra fins al sostre, amb una mena de finestra i tot, que pareix estar en bon estat. En atansar-se, veu clarament en un costat les restes d’un foc recent. --Bon dia, que hi ha algú?-- Val més assegurar-se si la balma és encara habitada, abans que fotre el nas per la finestra o obrir la tosca porta de fusta. --Aquí darrera, mestre.-- Contesta un home que du un feix de llenya sota el braç.-- Feia estona que us havia vist per la llomada de la barrancada, home Supún que coi fots per aquí?--
Igual que quan es veuen a soles amb son cosí, el del taller, el Prasath quan es troba amb el Supún, que diu ell, es dedica indefectiblement a parlar de dones. No, amb el seu cosí no parla pas de dones, amb ell parlen de projectes futurs, sempre de caire econòmic, per guanyar més quartos o per millorar les seues residencies, però ho fa amb la mateixa impostura que quan parla de dones. Bé això era abans, des de què es va casar només parla de la seua de dona. Els primers anys de casat es mostrava eufòric, argumentant contundències tals com que no cal anar a buscar a fora el que tens a casa, i coses per l’estil. Reflexions que no trigà a deixar-les arraconades, ja fa molt de temps que com ara, després d’encendre una xera i escalfar aigua per l’esmorzar, s’ensopeix en perpetues lamentacions: --Ja veus company, jo volia una dona especial, una dona amb l’aura daurada, i cada cop pujo més cops aquí dalt a regar les plantes. Suposo que després d'eixir del sortilegi, un bon dia se t’esclareix la vista, i ella, per la que tants anys et vas guardar: l’única, l’amiga, la companya desitjada, s’ha esvaït amb l’encanteri, que de tot allò no hi ha res, i tots els mals que havies vist sempre reflectits en els altres ara són al teu costat! Aquesta nit em preguntava i em tornava a preguntar, si és que hem nascut a partir de les estrelles o venim de l’interior de la terra? Quina diferència hi ha?--
El Supun més que res escolta, de tant en tant dóna un cop de cap, fa una exclamació més o menys encertada, comenta una obvietat o llença un comentari no massa escaient... és que de vegades se sent com un carallot, quan encara no es veu aclaparat per no saber correspondre adientment a la confiança del Prasath. --Ja veus company, jo em considerava un expert, un acurat observador de les desgracies alienes, saps que me les apuntava en una llibreta de molla en espiral, perfectament codificades per tipus i graus de risc, amb el corresponent revulsiu per cada tipologia, tot a la fi d’evitar-me-les en les meues carns, i ja veus quan ens trobem sempre acabo parlant del mateix, i no li veig cap solució. Una vegada l’amor se’n ha anat lo difícil és fer-lo tornar.
--No ho saps, ella potser t’estima encara .--
--No ho dubto, m’estima com estima als seus geranis. Jo el que vull és intensitat, sentir-me estimat, sentir-me únic, no un element més de la seua vida, demano potser massa? Són així les dones, que no entenen les magnituds reals de l’amor entre una parella? No ho crec, però jo no haig fet sort.