L'angoixa de presenciar l'enterrament clandestí,
ocasiona que el Supun es vegi embrollat recercant el camí ral per obagues closes, desfent-se dels lligaboscos a talls de navalla. Les
mans per dures no sagnen, les punxes es claven a les parts toves
de les cames. És inútil lluitar contra la vegetació intractable.
Decideix obrir via recta fins la base d’un petit cingle mig ocult
pels grèvols, suposa que romandrà més net i podrà avançar
millor, però els arbusts fa temps que van tindre el mateix
pensament. Li resta l’opció de grimpar pel tronc d’una alzina
que creix paral·lela al cingle, atansant-se a ell per una de les
seues branques, possibilitant-li d’estirar la cama i arribar a una
esquerda, que com fàcil canal el trau del fons de la barrancada fins
un replà menys agressiu, que el permet situar-se per primer cop des
de fa força estona. D’aquí estan, reconeix el tormo emplaçat
sobre el Portell del Punt d’Espera, indret de confluència de
camins, un d'ells el camí ral. Haurà de progressar mirant de
recuperar alçada per la carena de la llengua d'una barrancada, que
es veu prou neta, travessar-la, sense baixa gaire, per internar-se
en un espaiós racó i allí buscar-se la vida per poder enllaçar
amb el camí.
Per sort, pel bell mig del racó encara s’aprecia les
restes d'un corriol, que al menys significa que d’algun lloc ve. El
paratge pren la forma d’un gran cor excavat en el seu centre pel
tàlveg, avui dia sec de la torrentera, les plantes rupícoles
guarneixen la bombada cinglera que el recorre. Ja a punt de sortir
en lo que seria el ventricle superior, sembla que una de les
concavitats, és o al menys ha estat habilitada per servir
d’aixopluc, però abans i tot a la seua esquerra, una balma
més petita amb un tancament de pedra fins al sostre, amb una mena de
finestra i tot, que pareix estar en bon estat. En atansar-se, veu
clarament en un costat les restes d’un foc recent. --Bon dia, que
hi ha algú?-- Val més assegurar-se si la balma és encara habitada,
abans que fotre el nas per la finestra o obrir la tosca porta de
fusta. --Aquí darrera, mestre.-- Contesta un home que du un feix de
llenya sota el braç.-- Feia estona que us havia vist per la llomada
de la barrancada, home Supún que coi fots per aquí?--
Igual que quan es veuen a soles amb son cosí, el del
taller, el Prasath quan es troba amb el Supún, que diu ell, es
dedica indefectiblement a parlar de dones. No, amb el seu cosí no
parla pas de dones, amb ell parlen de projectes futurs, sempre de
caire econòmic, per guanyar més quartos o per millorar les seues
residencies, però ho fa amb la mateixa impostura que quan parla de
dones. Bé això era abans, des de què es va casar només parla de
la seua de dona. Els primers anys de casat es mostrava eufòric,
argumentant contundències tals com que no cal anar a buscar a fora
el que tens a casa, i coses per l’estil. Reflexions que no trigà a
deixar-les arraconades, ja fa molt de temps que com ara, després
d’encendre una xera i escalfar aigua per l’esmorzar, s’ensopeix
en perpetues lamentacions: --Ja veus company, jo volia una dona
especial, una dona amb l’aura daurada, i cada cop pujo més cops
aquí dalt a regar les plantes. Suposo que després d'eixir del
sortilegi, un bon dia se t’esclareix la vista, i ella, per la que
tants anys et vas guardar: l’única, l’amiga, la companya
desitjada, s’ha esvaït amb l’encanteri, que de tot allò no hi
ha res, i tots els mals que havies vist sempre reflectits en els
altres ara són al teu costat! Aquesta nit em preguntava i em tornava
a preguntar, si és que hem nascut a partir de les estrelles o venim
de l’interior de la terra? Quina diferència hi ha?--
El Supun més que res escolta, de tant en tant dóna un
cop de cap, fa una exclamació més o menys encertada, comenta una
obvietat o llença un comentari no massa escaient... és que de
vegades se sent com un carallot, quan encara no es veu aclaparat
per no saber correspondre adientment a la confiança del Prasath. --Ja
veus company, jo em considerava un expert, un acurat observador de
les desgracies alienes, saps que me les apuntava en una llibreta de
molla en espiral, perfectament codificades per tipus i graus de risc,
amb el corresponent revulsiu per cada tipologia, tot a la fi
d’evitar-me-les en les meues carns, i ja veus quan ens trobem
sempre acabo parlant del mateix, i no li veig cap solució. Una
vegada l’amor se’n ha anat lo difícil és fer-lo tornar.
--No ho saps, ella potser t’estima encara .--
--No ho dubto, m’estima com estima als seus geranis. Jo el
que vull és intensitat, sentir-me estimat, sentir-me únic, no un
element més de la seua vida, demano potser massa? Són així les
dones, que no entenen les magnituds reals de l’amor entre una
parella? No ho crec, però jo no haig fet sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada