Calumnia
i rauxa.
Arribat del seu
periple amb els Ferradures, és acusat. El paio no és gran cosa,
però una cosa així no ho faria mai. Passar l'hivern repudiat sol,
lluny dels Pipistrelus i Ferradures, qui sap on paren? I no hi pot
fer res, no es pot defensar, aguantar el ruixat com es pugui amb un
mínim de dignitat. Indefens a la injustícia. El seu testimoni? Si
no val res, la veritat és múltiple, conformada al gust de
l'esguerrada perversió de cadascú, però per uns sol n'hi una,
vinculada als nexes més comuns i fonamentals de la paternitat i la consanguinitat. Necessita un Aticus que cregui en ell, realment ha de ser
ell l'Aticus que ha de guarir al dèbil. De per vida, per secula
seculorum, difamat sense remei sinó... si, sí... malgrat l'error el
clan advers calla com putes. Que farà, que pot fer? Si el testimoni
és a punt de morir, la seua rival és la més dèbil de la cadena,
aixoplugada per la seu família infectada per la mentida, l'acusació
compartida per calmar el dolor de la nissaga, i no s'escaparà mai més, ell és i
serà culpable; segurament al cap i a la fi amb
empentes i rodolons se'n sortirà, perquè amb lo que ha caigut, hores d'ara no hi
ha collons de moure's.
Qui li manaria a
ell cercar sopluig tan encimbellat i obac, les presses de darrera
hora, estava tan satisfet d'ell mateix fins que no es va veure immers
en el parany. Aquí, dalt i ombrívol el primer temps no acabar de
guanyar mai la partida. L'espera davant l'enemic, a l'expectativa de
poder fotre'l o que et fotin, cert que el temps debilita la perfídia i desbraona la
intimidació, segurament podrà eixir d'aquí amb tranquil·litat, no
per tornar-se a veure mai més, ja no, que ni falta que fa, cadascú
que campi i el proper hivern ja pararà més compte; però ja no se'n
recordarà. Més que mai desbaratarà qualsevol possibilitat de
patir, d'ensopegar on sempre ha ensopegat; no, no ho farà i tu en
seràs testimoni, quan el tornis a veure no notaràs la diferencia,
s'haurà empassat ja l'orgull, per més que sempre
serà un empestat per l'adversari.
Farà bé d'evitar
les femelles massa ocupades en parir i afanyades en alimentar les
seues cries, esperarà l'estiu en un refugi raser en terreny més
càlid, en coneix uns quants, però potser serà preferible
evitar-los, al menys fins que es calmin les aigües, mal que es digui,
la rancúnia deixa restes de caliu esmorteït, millor que se sufoquin
definitivament. I si cal albirar noves fites s'albiraran, si cal
emprendre projectes quimèrics, s'emprendran, si cal endegar
empresses peremptòries, s'endegaran, i si cal... i si cal engegar-ho
tot a prendre pel sac, se'n engegarà. Vinga a femar a la lleixa!
 |
| Foto: Ramon Castella. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada