dilluns, 25 de març del 2013

La faula i el muricec


Calumnia i rauxa.

 Arribat del seu periple amb els Ferradures, és acusat. El paio no és gran cosa, però una cosa així no ho faria mai. Passar l'hivern repudiat sol, lluny dels Pipistrelus i Ferradures, qui sap on paren? I no hi pot fer res, no es pot defensar, aguantar el ruixat com es pugui amb un mínim de dignitat. Indefens a la injustícia. El seu testimoni? Si no val res, la veritat és múltiple, conformada al gust de l'esguerrada perversió de cadascú, però per uns sol n'hi una, vinculada als nexes més comuns i fonamentals de la paternitat i la consanguinitat. Necessita un Aticus que cregui en ell, realment ha de ser ell l'Aticus que ha de guarir al dèbil. De per vida, per secula seculorum, difamat sense remei sinó... si, sí... malgrat l'error el clan advers calla com putes. Que farà, que pot fer? Si el testimoni és a punt de morir, la seua rival és la més dèbil de la cadena, aixoplugada per la seu família infectada per la mentida, l'acusació compartida per calmar el dolor de la nissaga, i no s'escaparà mai més, ell és i serà culpable; segurament al cap i a la fi amb empentes i rodolons se'n sortirà, perquè amb lo que ha caigut, hores d'ara no hi ha collons de moure's.
Qui li manaria a ell cercar sopluig tan encimbellat i obac, les presses de darrera hora, estava tan satisfet d'ell mateix fins que no es va veure immers en el parany. Aquí, dalt i ombrívol el primer temps no acabar de guanyar mai la partida. L'espera davant l'enemic, a l'expectativa de poder fotre'l o que et fotin, cert que el temps debilita la perfídia i desbraona la intimidació, segurament podrà eixir d'aquí amb tranquil·litat, no per tornar-se a veure mai més, ja no, que ni falta que fa, cadascú que campi i el proper hivern ja pararà més compte; però ja no se'n recordarà. Més que mai desbaratarà qualsevol possibilitat de patir, d'ensopegar on sempre ha ensopegat; no, no ho farà i tu en seràs testimoni, quan el tornis a veure no notaràs la diferencia, s'haurà empassat ja l'orgull, per més que sempre serà un empestat per l'adversari. 
Farà bé d'evitar les femelles massa ocupades en parir i afanyades en alimentar les seues cries, esperarà l'estiu en un refugi raser en terreny més càlid, en coneix uns quants, però potser serà preferible evitar-los, al menys fins que es calmin les aigües, mal que es digui, la rancúnia deixa restes de caliu esmorteït, millor que se sufoquin definitivament. I si cal albirar noves fites s'albiraran, si cal emprendre projectes quimèrics, s'emprendran, si cal endegar empresses peremptòries, s'endegaran, i si cal... i si cal engegar-ho tot a prendre pel sac, se'n engegarà. Vinga a femar a la lleixa!

Foto: Ramon Castella.