--Bona tarda, em permet?-- És una persona no grassa
però sí, rodanxona. Simpàtic de mena, sembla un bon jan. Dirigint-se a la Diana, tota la cara s’implica en un afany
afectiu.--Una bona carabassa, segur que farà una excel·lent crema
amb ella, ben dolça. Amb uns trossets de pa fregit resulta un plat
senzillament deliciós.--
--Què en vol? De pipes dic.--
--Està bé. Li agraden les carabasses, eh?--
--Sí.-- Ell para les mans i ella li dóna una almosta
de pipes salades.
--Després hauré de beure un litre d’aigua, per lo
menys!-- El tema de les carabasses no dóna per gaire, si vol
prosseguir la conversa, haurà d'afinar més, a més ella continua
mirant el carrer amb l’esguard buit. Ho haurà de fer sense forçar,
de moment té un temps limitat pel nombre de pipes que li ha ofert. A
la perruqueria estan treballant a totes hores, per tard que passis, sempre la trobes oberta, de ben segur que és el negoci
més pròsper del carrer, els seus rètols són meravellosos, se’ls
gasten! Els dels restaurants quasi ni es poden llegir, si no fos
per les taules muntades sense clients, ningú diria que donen menjar. Què en fa de temps que ell no s’hi asseu a cap dels
dos!, abans quan baixava al poble tenia el costum de dinar de
restaurant. Ara, ja ho veus, es porta el seu entrepà i si es queda amb
gana, es compra unes galetes o se’n va al forn a buscar un
pastisset. A l’estiu li agrada prendre un gelat a mitja tarda. El
que és sagrat és la parada de la cervesseta a la taverna dels
afores, avui si no s'espavila, se li farà tard. Potser
intentar-ho amb una novetat local?
--Se n'ha fixat què han canviat a tots els agents?
Els que hi havia abans portaven aquí tota la vida, i mai havia
passat res. Ara van i els descol·loquen vés a saber on i en porten a
uns, que poden ser més joves i més preparats, però que vol que li
digui, és un punt prou delicat per a què el governi funcionaris sense
experiència.-- Parla massa, no sap si a ella li interessa el tema,
tampoc sap si és d’aquí, en un principi ell havia suposat que era
forastera.-- Perdoni si parlo en excés, potser vostè no és del
poble i no sap de què li estic parlant.--
--No, no ho sóc, però tanmateix de moment hi visc.--
--Aquí és que hi ha el costum de
comentar les coses, no ho haig fet amb cap intenció estranya, només
que és un tema que ens inquieta. Alguns diuen que som massa
susceptibles, però si els nostres avantpassats ho haguessin estat
una mica, només una mica, no hauria passat el que va passar. Què
s’hi està a la fonda de la viuda?.--
--Aquí de seguida ho saben tot d’una.--
--No, tan sols és que això és petit... és la millor, la de la
viuda dic, entre les de la seua categoria. Jo personalment no hi haig
estat mai, seria una palanganada tenint casa prop, ho haig sentit
dir sovint.--Déu n'hi do, no ho podria fer pitjor.--Els primers dies diuen que controlaven a tot bitxo vivent, però jo m’haig fixat i estic
veient que cada dia és un colador amb forats més grossos. Els d’abans amb
sola una mirada en tenien suficient per saber que passava dintre del
compartiment d’un vehicle, ens coneixien a tots. La gent comença a
comentar que estem esposats a un desastre.-- S’obliga a callar, almenys per uns segons.
--Ja no demanen el codi als que passen?--
--No només això, a vegades deixen el pas lliure durant
llargs períodes de temps, una hora seguida i tot!--
--Potser estan en el procés d’aixecar parcialment la
vigilància.--
--No, això aquí no es pot fer! Pobres de nosaltres.--
--Que teniu por que s’escapi algú o què?--
--No, però si algú viola la zona clausurada, podem
rebre tots! Imaginis per un moment, que un vehicle no autoritzat circula per la zona de devastació sense les mesures de seguretat
obligatòries, per moltes tones de formigó, de graves i sorres que
la cobreixen, allò és molt gran i el marge de seguretat molt prim,
tan sols que les rodes no passin pels carrils de desinfecció
podrien provocar una catàstrofe de dimensions incalculables i no
veig que aquests beneits es prenguin la seua feina tal com cal.--
--Potser és el moment-- Diu ella, com per a sí.
No l’ha entès, com no sap a què es refereix, es pensa
que vol marxar o pitjor, que vol atemptar contra la salut pública. No
se’n pot estar i li pregunta: --El moment per a què?--
--Per fer alguna cosa.--
--Què és el que vol fer, què no hi està bé
aquí?—Se’l mira incomprensiva.--Si no està prou bé, jo la
podria ajudar.--
--Tu em vols ajudar a mi?--
--Sí. No la vull inquietar, però de lluny es veu que
no està bé. Sola, trista, quan dies fa que no es canvia de roba? Jo
disposo d’una masia, petita, no és gran cosa, no gaire lluny del
poble. Allí hi visc amb la meua família, si vol li puc oferí feina
i una habitació per dormir, ja sap al camp sempre hi falten mans per
treballar.-- No respon.-- Li asseguro que som una família ben
normal, enterament dedicada al negoci familiar.--
--Em vols contractar o vols que m’integri a la teua
família?
--Treball, jo li ofereixo treball, ara també li
asseguro que serà molt ben rebuda--
--Com una, més?.--
--És clar.--
--Si m’haguessis convidat a sopar o anar un diumenge
d’excursió, llavors potser t’hauria dit que sí, i qui sap si
haguérem acabat compartint llit i llençols per una estona? Però
entrar-me oferint-me feina... a mi, t’has equivocat de persona. Ho
sento, haig de marxar.--
--Li asseguro...--
--No asseguris tant i menys a una dona que ja no creu en
res, ni amb ella mateixa.--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada