diumenge, 16 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (vuitè)

L’endemà canviaria l’aigua i renovaria les flors, l’endemà la seua fragància es confondria amb la primavera. Li mesurarà el contacte del sol sobre la pell, una escalfor creixent que l’endormiscarà entre punts lluminosos. Els primers dies els calmants li ampliaren les sensacions, fent-lo albirà un rectangle immensament cruspit pels grans pètals violacis i pels pètals blancs nerviosos, rere ells sorgien persones indefinides, confonen les faccions, les corones o els pistils. Ara, després ja no, els pètals com a molt es traslladen de la taula a les rajoles puntillistes del terra, o com a molt, molt, se’ls deixa ella, la infermera, en el va i ve matinal dels gerros de coll ample, romanent imprecisos en l’aire per dies i dies, creant en animació quasi quasi, imperceptible, un collage mòbil, manat per les minses corrents d’aire, perdudes a les juntures de l’edifici. I les ombres dels pètals suspesos enfosquien l’envà, el foradaven també. Però ell resta quiet al costadet positiu del filtre, espantant-se quan se’n recordava que una força torrencial el podia espentejar a l’altre costat del sedàs. I aquella dona, que per ell era sempre la mateixa, donant-li el menjà a la boca, donant-li un llit net cada matí, donant-li les flors que pintaran l’atmosfera de pètals. Pensava que anava aprenent a controlar les ombres, fins que inevitablement apareixien una tarda a una precisa hora, i una altra a una altra. Amb la previsió, quan es va aixecar el primer dia en què començà de nou a aprendre a caminar: s’esvairien les ombres dels forats. Els pètals reposaven sobre les rajoles puntillistes, quasi no disposen de temps per surar per l’aire, pesaven molt, i aquella dona petita i grassoneta, rabassuda, pensaves que deia un amic teu, aquella dona et restaurava les flors consecutivament tots els matins abans d’esmorzar. Ventalls estriats posats cobrint-te les parpelles. Miratge d’olors, decantació de colors olfactius, escalfor d’artifici, vibració, conjugació femenina guarint la ferida, regeneració sensitiva amb l’olor dels pigments del dia. Receptacles de memòria, alentides costures repicades mil vegades, no fen malbé el teixit, ans al contrari, brodant el desert.
         La infermera cuidava tres fills propis. El seu home, d’hàbits nòmades, no li va saber greu acceptar la seguretat d’una suplència digna. Una nova situació que d'inici l'incomodà, que a la vegada va aprofitar per repudiar-la definitivament, així alliberant-se de l’únic lligam amb els fonaments, i gaudir, per fi, completament dels desplaçaments, sense l’obligació de regressar al menys un parell de cops cada temporada, a casa de la dona, que continuava preferint la constància i l’esforç quotidià d’una feina fixa, a l’imprevisible, per molt joiós, dolç i torbador, quasi fins l’extenuació, amor pel seu marit. Fatalment les roses es panseixen a la florera de ca la infermera, però això ara no ve al cas.