Brostar una calavera
Cap per avall, penat, suportant la nit hivernal, en ensumar la primavera al Myotis li agafa una ànsia irrefrenable de reproduir-se. Per poc malament que li hagin anat les coses, haurà oblidat els entrebancs hivernals i l'esperança de què la primavera guarneixi els relleus amb desmesurat esplendor, amb la mateixa intensitat que a ell li procuri abundosos aliments i excitants experiències, li fa vessar l'ànima de noves emocions. Caldrà treure's ràpidament les lleganyes i desenrampar els músculs, alimentar-se i escalfar-se. És llavors quan pren el vol allunyant-se dels topants perniciosos, amb el radar alerta, esquivant interferències assembleàries o qualsevol tipus d’opressió. Àcrata i instintiu no sobreviu lluny del flaire humit de la terra, de les corrents tel·lúriques, rejovenirà per moments, fins i tot creurà que res no ha estat. És l'oportunitat de començar de nou que la gran Mare oferix cada temporada als ser vius i que no tots aprofiten.
 |
| "Cerezo Rosa" (D.Pérez Prado) |
Un cua llarg és d'alta volada. Un pipistrel·la volta tot just a ran d'arbres. Els amics rhinos, també coneguts com ferradura, s'escarrassen a superar els matolls. Els orelluts quasi mengen terra. Els ratera d'aigua són gairebé amfibis. Ell és rondaller, caçarà, farà la panxa plena. Degustaràs els millors àpats, els insectes et rebotaran amb el sonar i el descobriràs en la foscor, set farà clara la nit, cruspiràs amb fal·lera, després oloraràs femelles i te les voldràs follar, emperò t'hauràs d'esperar a l'aparellament, tranquil: només serà qüestió de temps, quan estiguis del tot vigorós arrasaràs.
Un cop satisfet cercaràs aixoplug lluny de la roba estesa, un pisset arrecerat, amb possibilitats, prop dels llocs d'interès. Ja frisa comptant amb tot el que l'esdevenidor li brindarà.
(Foto superior: Jaume Rovira)
De retruc: una de les històries antigues del Myotis.
Al Myotis no li agrada la Font d’Andana. No li ha agradat mai. El seu sonar reverbera i rebota com una pilota boja pel tub corrugat. Amb Déu i ajuda aconsegueix encarar l’obertura d'entrada i una vegada dins, està tant marejat que és incapaç de trobar un lloc prou digne on penjar-se. Quasi sempre acabar rodolant cap baix i no sap on és fins que sent la fredor del jakuzzy atordint les seues membranes. Això sinó és que qualsevol dels palanganes que volta per allí ha fotut una reixa a la boca i s’hi ha d’estar un fotimer de jornades a dieta, només alimentant-se dels pocs insectes despistats que cauen per l'interior del tub, amb lo poc gustosos que aquests acostumen a ser. No, ell prefereix llocs més ventilats, no sé, com L’Escaleta per exemple, és així de simple.
 | ||
| Foto: Antonio Satorra |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada