Una faula de muricecs de més.

                 “IL DOLCE FAR NIENTE” (i 3er)

                 Costa adaptar-se, més si ets un nouvingut, encara més si ets un inadaptat de mena. Una adaptació no és sinó més que una resignació, però el Myotis ni ho pensa, com bon muricec, mamífer instintiu i viril: actua. No s'en adona de tot lo que perdrà amb aquesta claudicació. Davant el rebuig inicial, li resta la insistència, l'inconformisme dintre del gran conformisme, i si tot falla: fotre-seu tot a l'esquena i aguantar. Per experiència sap que entre grups nombrosos de individus, sempre existeix una escletxa, un sector apartat del nucli dur al qual poder-se infiltrar, sense ser jutjat per les grans patums. Un sector critic, fins i tot rebel amb el poder acceptat per la comunitat, rebec amb els lligams atàviques; són aquells que ho voldrien fotre tot a l'aire.

                 Fins i tot aquests indesitjables llibertaris, retenen el codi de la natura ben enregistrat dintre seu, més i tot, empresonat al fons del subconscient, que finalment és el qui els mana. Haurà de fer net de la mala fama que el precedeix, li pengen de les orelles les pitjors infraccions a l'ordre natural de les coses, el secular modus vivendi de les famílies. Forçarà per desprendre's de la imatge de gorrer paràsit i sangonera, i amb el temps, fer-se sentir com un més dintre del grup, expulsar del seu ésser l'infame condició d'estranger, llavors passarà ser apreciat per la comunitat, encara que només sigui a força de veure'l, tampoc serà l'únic.

                El soroll del silenci es transmet sense obstacles. Amb el metabolisme al mínim, les goles descansant, els ultrasons dels companys silenciats, sense reverberació, en aquestes condicions, un cop acceptats els degotalls repicant sobre la pedra, escatxigant, lluny, ensordits per les capes de sediments. No hi ha res que et destorbi, no fas cas de remots cops esmortits pels sorolls naturals de la cova, malgrat que a estones sembli que acreixin, però no, després s'aturen i la pau regressa.

                Un canvi d'intensitat en les corrents, un ressecament de l'ambient. S'hi està tan a gust que ningú no li fa cas. El rebombori cada cop és més fort i el pitjor: més proper. Fins que no s'et foten damunt ningú no te esme a moure's. No hi ha qui es bellugui gairebé fins que no sents la pudor de la goma de les seus botes. Després, les ales pesen com mai, qui més qui menys se fot una hòstia que altra, però que cony passa, qui ha estat? Un cop recol·locats, protegits de nou, hi ha qui sospitarà, sospitarà des de dins dels de fora. Amb sort l'ansia es calmarà, trigarà un temps per a què descobreixin la nova residència, però passarà, sempre passa, sentencien els ancians. Ells actuaran metòdicament, hores d'ara no hi ha trons de sortir a l'exterior a cercar ves a saber què, a més a més els episodis alterats es combinen amb llargues èpoques d'assossec, com si no hagués passat res. Canviaran de posició amb la fortuna en contra, perquè sempre els destorbaran, l'indret es prou gran per canviar la colònia de lloc, però cada cert temps són importunats, ja no saben si tornaran l'any que ve. Col·lega hem perdut el senderi!

                La colònia està esverada: la vanitat literalment ens ha ensorrat, ens ha embrutat de pols, ens han marejat... vilipendiats a casa nostra. El debat treu espurnes agudes, no hi ha manera de descansar. Amb lo bé que estan i no paren de queixar-se, si aquests moniatos no volen tornar, més lloc hi haurà per mi, o és que potser coneixen un altre lloc més immillorable encara? És clar, pensen que quan el secret ha estat desvelat, tothom hi tindrà accés. Diuen que hi ha una nova entrada tan grossa com un cul de vaca. Sempre és igual, això de l'existència no sé si va en serio o no, dóna opcions fins que ella mateixa te fot al carrer d'una bufada o t'aparta d'un cop de roc, però qui estat delator?
               Tans canvis de lloc entorpeixen un bon descans. És el caos a la colònia, no sé si es refarà mai més d'aquest cop.