El
succés que va accelerar les coses va esdevenir gairebé al final de la
temporada alta. Aquell dia acompanyava un grup a l’excursió llarga
de cinc dies per la serra, i no es va assabentar fins que no regressà
al poble. La secretària del viceconsolat demostrà la seua
experiència, resolent eficientment tot el protocol i paperassa. La
mort sobtada d’aquell noi del seu país, que va arribar amb una
greu infecció i es va estirar al llit, per no tornar-se a aixecar.
La notícia s'estengué amb brillo, i els mitjans del seu petit país,
com sempre mancats d’esdeveniments locals rellevants, es van fer un
ressò extraordinari. Els diaris i televisions obrien amb la mort del
conciutadà en un lloc tan llunyà, especulant en un inici sobre
diverses insensateses. Sort que el Ministeri, gràcies al
viceconsolat, ho va prendre com un assumpte prioritari, esclarint la
notícia i facilitant el màxim de dades. El noi mort no era un
personatge conegut, ni res d’això, va ser la circumstància i
l’estrany fet que en aquell apartat indret existís un representant
oficial del petit país, que va suscitar tota la investigació amb
els corresponents articles redactats explicant el cas, i
l’excepcional sistema de relleu del viceconsolat, establert com un
fet únic i anacrònic, va encendre la curiositat de la
població. El mateix vell president de la república compareixen en
roda de premsa, argumentà que l’especial anomalia es devia a la
llei constitucional. Els periodistes, demanant-li fins quan existiria
tal anormal avinentesa, respongué que sols es podia canviar
modificant la Constitució, cosa que ningú no volia fer, orgullosos
que n’estaven ells de la seua Constitució, llei màxima. Llavors
va dir que les coses continuarien tal com estaven, i tothom va restar
complagut.
Amb
tot l’aldarull, la televisió pública envià un equip per
enregistrar un extens reportatge. No va ser el primer grup de
reporters que hi feia cap. Mesos abans dos càmeres japonesos amb una
noia redactora havien realitzat un treball similar a poble,
entrevistant al vicecònsol, no com a tal, sinó com a guia
coneixedor de la contrada. Els japonesos volien visitar els pobles
aïllats, es tenia notícia que vivien gairebé autodidactament pels
caps de la serra. Cosa que no va ser possible. Els hi va dir que
no estava autoritzat per organitzar una expedició vers aquells
territoris. Els japonesos no van quedar gens satisfets, gestionant
directament amb l’ajuntament, que no en va voler saber res. La noia
li va assegurar que hi tornarien més preparats, treballàvem per una
productora especialitzada en documentals sobre els llocs més
inexplorats i singulars del planeta, i que aquell era un punt en el
qual estaven força interessats.
Els
de la televisió pública van ser molt menys insistents. Es limitaven
a prendre unes quantes preses del poble i dels voltants, amb una
entrevista amb el nostre home, que després del muntatge va restar
reduïda a cinc o sis qüestions òbvies i poca cosa més. Suficient
per aixecar l’interès d’una empresa d’aventura, amb seu central al
petit país, que ficant-se en contacte amb l’empresa creada pel
vicecònsol, va començar a incloure als seus catàlegs, caminades
pel territori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada