dilluns, 17 de novembre de 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(18)

             El succés que va accelerar les coses va esdevenir gairebé al final de la temporada alta. Aquell dia acompanyava un grup a l’excursió llarga de cinc dies per la serra, i no es va assabentar fins que no regressà al poble. La secretària del viceconsolat demostrà la seua experiència, resolent eficientment tot el protocol i paperassa. La mort sobtada d’aquell noi del seu país, que va arribar amb una greu infecció i es va estirar al llit, per no tornar-se a aixecar. La notícia s'estengué amb brillo, i els mitjans del seu petit país, com sempre mancats d’esdeveniments locals rellevants, es van fer un ressò extraordinari. Els diaris i televisions obrien amb la mort del conciutadà en un lloc tan llunyà, especulant en un inici sobre diverses insensateses. Sort que el Ministeri, gràcies al viceconsolat, ho va prendre com un assumpte prioritari, esclarint la notícia i facilitant el màxim de dades. El noi mort no era un personatge conegut, ni res d’això, va ser la circumstància i l’estrany fet que en aquell apartat indret existís un representant oficial del petit país, que va suscitar tota la investigació amb els corresponents articles redactats explicant el cas, i l’excepcional sistema de relleu del viceconsolat, establert com un fet únic i anacrònic, va encendre la curiositat de la població. El mateix vell president de la república compareixen en roda de premsa, argumentà que l’especial anomalia es devia a la llei constitucional. Els periodistes, demanant-li fins quan existiria tal anormal avinentesa, respongué que sols es podia canviar modificant la Constitució, cosa que ningú no volia fer, orgullosos que n’estaven ells de la seua Constitució, llei màxima. Llavors va dir que les coses continuarien tal com estaven, i tothom va restar complagut.
Amb tot l’aldarull, la televisió pública envià un equip per enregistrar un extens reportatge. No va ser el primer grup de reporters que hi feia cap. Mesos abans dos càmeres japonesos amb una noia redactora havien realitzat un treball similar a poble, entrevistant al vicecònsol, no com a tal, sinó com a guia coneixedor de la contrada. Els japonesos volien visitar els pobles aïllats, es tenia notícia que vivien gairebé autodidactament pels caps de la serra. Cosa que no va ser possible. Els hi va dir que no estava autoritzat per organitzar una expedició vers aquells territoris. Els japonesos no van quedar gens satisfets, gestionant directament amb l’ajuntament, que no en va voler saber res. La noia li va assegurar que hi tornarien més preparats, treballàvem per una productora especialitzada en documentals sobre els llocs més inexplorats i singulars del planeta, i que aquell era un punt en el qual estaven força interessats.
Els de la televisió pública van ser molt menys insistents. Es limitaven a prendre unes quantes preses del poble i dels voltants, amb una entrevista amb el nostre home, que després del muntatge va restar reduïda a cinc o sis qüestions òbvies i poca cosa més. Suficient per aixecar l’interès d’una empresa d’aventura, amb seu central al petit país, que ficant-se en contacte amb l’empresa creada pel vicecònsol, va començar a incloure als seus catàlegs, caminades pel territori.