La faula del muricec indolent. I

         Pensem massa sovint que quan folla un, folla tothom, sobretot de barbamecs. Si fins a cert punt l'experiència vital no ens és imprescindible, amb un conjunt d'individus tan antipàtics com nosaltres, estranyament asocials i associatius, farem bé a tenir-la més en compte. Recents estudis prestigiats pels nostres adalils, asseguren que voliac experimentat, és voliac, si no astut, sí eixerit. Detractors d'aquesta ponència són els escèptics, que per més arrogants siguin, convindria refusar, a més a més d'alertar sobre les conviccions poc assenyades i fal·laçment resolutives que ensarronen als crèduls amb un caramel enverinat que només els hi farà venir un mal de ventre punxegut, del qual no se'n sortiran fàcilment, llavorers és preferible romandre esquius, adés que reflexius, o incrèduls, o fins i tot agnòstics per no patir d'un mal tan dolorós.

Foto: Ramon Castella.

          Acomodar-se és la perdició del quiròpter. Moren els vells rhinos i tornen més vells que mai els canta-manyanes de sempre, quan t'adones, als poc espavilats com un myotis comú, ja t'han fotut tres quarts de vida i el quart que et resta és per omplir el pap i fer nones, després te'n veus un brut per treure-te'ls de sobre. Saps que hi ha muricecs tan grossos com guineus, es pengen als arbres i tapen els sol, no els cal aixopluc per sojornar. Jo n'haig vist de tan grossos com camallargs, l'altre assegura que n'ha vist de més petits que una puça, però menteix, i si no t'ho creus, és per ignorància i perquè no has sortit mai del cau, com una guineu de prat. Les discussions en xarxa sonar s'estenen a l'espai inabastable a qualsevol mamífer no alat, per més que insisteixi a dormir penjat cap per avall. Xavalla per uns, inassolible per altres, menyspreat per quasi tots, com tot a la vida, la triada d'oportunitats.

Foto: Quim Abadia.

També n'hi ha de menys sociables que els barbaflorits i menys simpàtics que els penjaquadres, com els impertinents dels reretaulells, que només serveixen per fer-te passar raons, i entre una cosa i l'altra la feixa sense agranar, és a dir, que quan ho vens a sentir ja has fet salat, però ja ho deia el vell que s'enxampa abans a un mentider que a un coix. Caldria elaborar un acurat arxiu d'abrics, balmes, esquerdes, esplugues, escletxes, querants o similars, per tal d'ordenar famílies, colònies... perquè si tothom campa com pugui com fins ara, acabarem superposant-nos. No és que passi sovint, tothom té les seues preferències, és que no caldria patir litigis, un no té per què veure's en aquest mal tràngol, o no? Convindria organitzar una convenció i reunir a les patums, o no, per esbrinar-ho, per publicar les ponències resolutives, aleshores qualsevol quiròpter vulgar sabria a què atenir-se: tenim coses més interessants en què pensar, que no pas resoldre on coi hivernar, prou feina tenim en espolsar-nos i gratar-nos la panxa fins que no hi ha més remei a bellugar-se. No ho podria fer algun altre això?

Foto: Jaume Rovira.

        Matèria per cavil·lar mentre les urpes arrapades són a una presa amb una munió de paios acoblats, emmotllats sentint l'alè de tots, el lent batec dels petits cors, reservant-nos a la primavera, davallant la temperatura temporal a l'indret que ens acull corporalment, sumint-nos a l'inconscient, enganxats a la realitat per la punta d'una ungla insuficientment regada, les ales plegades unes a les altres i les antenes escapant-se aprofitant la força de la terra, brunzir comunitari traslladat amb la puixança d'una colla de muricecs fusionats.