L'amo surt amb el plat
en una mà i ampolla de vi a l'altra.
--Vos no sou pas d'aquí
mestre.
--No, avui haig baixat
de la muntanya.
--Ja me n'haig adonat,
en feu la pinta, si no fos així, no us haguera servit pas, en aquest
local ja no se serveix a qualsevol.
--La porta és oberta.
--Això sempre, és lo
poc que mantenim igual com abans. Crec que és l'únic local del
poble que continua amb la porta sempre franca. Ara, no m'agafaran
desprevingut. --El Romero torna a la cuina, es renta les mans sota
l'aixeta, s'eixuga i torna al menjador. --Sou valent també vos,
baixar de la muntanya amb aquestes circumstàncies...
--Bé, ja estic
acostumat, és la meua feina, a la neu se l'ha de conèixer, si la
saps llegir com cal, no te'n donarà mai de problemes, has de
jugar-li sempre a favor.
--No és a la neu al
que feia esment. D'on veniu vos, si no és molt preguntar?
--Ara baixo del mas del
Badià, encara que sóc de més lluny d'Escalabornava,
--Home!, ben arribat,
feia molt de temps que no en sabia res, d'ençà que vaig sentir que
el fill de cal Badià se n'hi anava, i tampoc és que sigui una
persona que xerri gaire, quan baixava al poble passava com ànima en
pena. Això que es van fer molt amb aquell noi, el vicecònsol, Enric
crec recordar que es deia, llàstima de nano, amb ell encara aquí,
una altra cara faríem. Era un bon jan, jo no el tenia de client
habitual, però les vegades que venia ja se'l veia com un paio ben
ferm. Collons si es va notar la seua mà en el poc temps que va estar
amb nosaltres! I vos mestre, feia temps que no baixava?
--Home no massa, vaig
baixar a buscar al Damiano, en els dies que vosaltres anomeneu: gran
judici. --Silenci, el Romero té presents els llunyans dies del
vicecònsol Enric, però com gairebé tot el poble, sent molt
distants les setmanes del judici que mai se celebrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada