--És d'aquí baix a la
Vall aquesta cansalada?
--Ja ho pots ben dir, no
les teniu pas tan bones per allà dalt.
--Com aquesta sí que
no, té un sabor força singular.
--És la curació,
l'assecador és just a la confluència de la torrentera, això i les
mans de l'artista és clar.
--Excel·lent! Però és
curiós que recordi el gust, és un sabor que em transporta vers la
infància, crec que no és el primer cop que en menjo, no.
--Home, probablement
alguna vegada algú n'ha dut cap allà dalt.
--Segurament, ara feia
molt temps... déu n'hi do!
--Aquí tenim poc, però
bo, també per aquest motiu ara ens passa lo que ens passa. --El plat
resta ben net. --Una mica de raïm per completar l'àpat mestre?
--I tant. --Respon un
Ventura més que satisfet.
El cafè de cal Romero
és el millor de la Vall i província, el Ventura repeteix.
En tota l'estona no ha
entrat ningú, al Ventura tant li fa, ni s'hi fixa en aquestes coses,
per ell com menys gent millor. No té pas ganes d'aixecar-se, però
ho ha de fer. El Romero després de cobrar ha desaparegut pels
interiors del local. Pensa que ja s'ha fet l'hora del mercat i fa per
regressar a la plaça. El Romero és fora, escombrant la terrasseta,
el veu marxar carrer avall, mans a les butxaques.
Del mercat ni les
ombres, els carrers continuen buits, fa fred, no fa per passejar, ni
per aturar-se a pensar que fer. El més assenyat: refer les passades
vers l'ajuntament, passar per davant del Cal Romero i demanar-li
informació, però ja no hi és fora.
Robert Wyatt - "Alifib"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada