Per fi a la casa Pairal
veu als guàrdies de porta dintre, en un vestíbul totalment buit.
Sap que ha d'anar directament al gra, abans que l'astuta ment dels
polis iniciï el seu procés deductiu. Demanar per la fonda de dalt,
cercar allotjament, l'ha trobat tancada, necessita un lloc per
passar-hi un parell de dies. Els polis estan escamats, li demanen la
documentació abans que pugui dir res. Després li diuen que la fonda
de dalt va ser assaltada, ja fa més d'un mes, i si no coneix ningú,
li serà difícil trobar lloc per sojornar al poble. Els accessos a
la Vall són tancats fins a nova ordre, i que se'n vagi, que ells no
hi són per donar-li informació de cap mena, no és pas la seua
feina. On pot anar? Els hi demana. No ho saben, a la caserna li
podran dir alguna cosa. Ells són forasters i no coneixen res més.
Més amunt, tot just un parell de carrers costeruts, hi ha la caserna, no és el primer cop que la visita, l'última vegada era plena de gent uniformada, ara no deixen ni atansar-se a la porta, la patrulla de vigilància externa el deté abans que ni tan sols intenti canviar de vorera. Prohibit, un altre cop la documentació. És muntaner, vos? Li demanen amb un accent força allunyat del nord. Un se'n fot, que torni a pujar a la serra, segur que estarà més tranquil que en aquest maleit poble. El company, amb més ganes de xerrar, li respon que a la caserna no hi queda ningú del poble, als guàrdies autòctons els han anat pelant, tampoc n'hi havia tants, la majoria van caure durant els primers dies de l'escomesa, van anar per ells quan ja començaven a fer nosa. Van ser sobrepassats pels esdeveniments, no va ser culpa seua. No es pot estendre més, han de continuar la patrulla, abans li fan saber que al poble hi ha toc de queda a les sis de la tarda.
Més amunt, tot just un parell de carrers costeruts, hi ha la caserna, no és el primer cop que la visita, l'última vegada era plena de gent uniformada, ara no deixen ni atansar-se a la porta, la patrulla de vigilància externa el deté abans que ni tan sols intenti canviar de vorera. Prohibit, un altre cop la documentació. És muntaner, vos? Li demanen amb un accent força allunyat del nord. Un se'n fot, que torni a pujar a la serra, segur que estarà més tranquil que en aquest maleit poble. El company, amb més ganes de xerrar, li respon que a la caserna no hi queda ningú del poble, als guàrdies autòctons els han anat pelant, tampoc n'hi havia tants, la majoria van caure durant els primers dies de l'escomesa, van anar per ells quan ja començaven a fer nosa. Van ser sobrepassats pels esdeveniments, no va ser culpa seua. No es pot estendre més, han de continuar la patrulla, abans li fan saber que al poble hi ha toc de queda a les sis de la tarda.
Pensa: ha de fer la
compra per can Badià per l'avituallament, estan can Romero obert cap
problema, per passar-hi la nit alguna casa buida trobarà, encara
recorda l'indret aquell, on hi havia una casa de tolerància, hi va
anar i va acabar fent la migdiada, però un lloc de
recés deu haver davant tanta adversitat. El poble no és tan gran,
finalment acabarà trobant-lo.
El troba, ha
tornat a cal Romero per dinar i aquest l'ha informat, més encertat
seria dir que se li ha escapat inconscientment, encara que ell ja
s'ho hagués pogut imaginar. L'únic lloc neutral del poble és el
viceconsolat del petit país. Ell s'hi atansa, més que res per
informar-se d'on es pot fer amb els queviures que ha baixat a
comprar, per no regressar a cal Badià amb les mans buides, perquè
donada la situació, tampoc fa per una estada de repòs.
Robert Wyatt - "Alife"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada