divendres, 30 d’octubre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (8)

   Fa bé, a la cuina no hi cap tanta gent, hi ha dos dones fen paquets i la Clara preparant te. Ella el presenta, les senyores amb gran educació el saluden, se sent afalagat. De seguida li demanen per Escalabornava, es veu que estan intrigadíssimes, fan grans escarafalls a tot el que els hi conta, que realment són quatre generalitats, ell només és un recader, i encara que sembli rar, no està avesat a crear tanta expectació. La viceconsolessa fa per entrar a la cuina, ve a buscar unes pastetes pel te, de seguida les dones li fan cinc cèntims de la condició del Ventura. Igualment representa una gran notícia per ella, abans que res el que fa és presentar-li a les persones congregades a la cuina, a la resta ja els anirà coneixent, li comenta a sotto voce. Una, la que ja coneix, és la Clara, la més jove. Nascuda al poble, estudiant de física teòrica la capital del país, retinguda temporalment degut a l'estat de setge que pateixen. La senyora dels cabells grisos és una tieta llunyana de la Clara, treballa a l'oficina de telecomunicacions estatals, actualment tancada per la força armada, que en canvi permet el funcionament de l'única companyia privada que opera a la Vall, coses de les lleis de la lliure competència, a més a més si algú ha de guanyar diners, ha de ser el qui té la paella pel mànec. La senyora espectacular de cabells bruns és la batllessa, no cal dir-ho, apartada momentàniament del seu mandat. I ella: viceconsolessa recent, des que la darrera que ocupà el càrrec va ser assassinada.
--Conec la història. --Respon el Ventura
--Així doncs no cal insistir.
--El que no sé, és el que ha pogut passar perquè hàgiu arribat fins aquesta situació. No sé si obro correctament esmentant-ho, perquè em fa la impressió de com si ningú en volgués parlar.
--Ho has de comprendre, vosaltres a Escalabornava segurament conviviu amb més normalitat amb situacions d'inseguretat, però la resta del món estem fets a una certa forma de vida més emparada o més conseqüent o no sé, més com cal. Nosaltres hem apostat per la seguretat davant certa incertesa, tu ja m'entens. --No és el primer cop que el Ventura sent comentaris semblants sobre el seu poble de la gent de la Vall, i com totes les altres vegades, no acaba de comprendre el que volen dir.
--Jo no sóc de la vall, ni tan sols de la província. --Prossegueix la viceconsolessa. --i crec que allà d'on vinc, aquesta addicció per la seguretat és encara més notòria. --El Ventura continua esperant que li contin alguna cosa.
--A mi no em fa res explicar-li, no és pas tan complicat. --L'encantadora jove, se la veu un xic nerviosa, un pèl desassossegada, farta ja del seu empresonament. La reprimida impaciència l'obliga a relatar els fets estructuradament, no obstant amb certa indecisió inicial:
--Les casualitats van desfermar el monstre.--
La senyora alcaldessa li dóna un cop de mà puntualitzant acuradament, no l'origen, que ja tothom suposa (potser el Ventura no) conegut, sinó l'arrencada: --Quan es va enfocar l'atenció dels mitjans sobre el nostre poble, i es va concentrar una gernació de gent recercant informació sobre el fet que van trasbalsar la nació sencera, a més a més de patir les conseqüències d'un conflicte diplomàtic de primer ordre, van atraure també als indesitjables que volen treure profit de les aigües tèrboles.--