 |
| Foto. J.M. Molgor.
Torna
a habitatge principal atordit, dubitatiu, talòs també. S’asseu al
banc de pedra de l’entrada observant la immensitat de serres que
desfilen davant seu sense abastar-li el fi. Els pics més alts
oculten l’altre vessant, malgrat que pel mig dels colls s’entreveu
una munió de terreny que omple l’horitzó fins a difuminar-se amb
el cel. Alhora les senyores a l’interior de la casa mantenen una
conversa que en un principi no distrau la meditació del Ramiro, però
al final s’enganxa a ella sense comprendre gran cosa. Les dones
xerren de temes extraordinaris com si les dos ho entenguessin, parlen
a la vegada com a ratxes, donen per entès que són
satisfetes pel resultat de la conversa, sense que una sobresurti més
que l’altra. El Ramiro no s’atreveix a entrar per no interrompre,
també és per què intenta esbrinar com conclouran la qüestió.
Surt
la senyora de la casa, trobant-se’l fent ja per entrar. La senyora
l’acompanya a la cuina per omplir l’ampolla d’aigua, li regala
una bossa d’herbes del seu rebost perquè es prepari a casa una
infusió ben bona. Abans de marxar li recordarà de més a més, que
no se la prengui després de mitja tarda, si és que vol
anar a dormir aviat, com ho fan a la serra.
Se
li fa lleugera la baixada. S’abstrau quasi tota l’estona amb la
conversa que ha escoltat de les senyores. Pràcticament no pensa amb
la resolució del Damiano, a vegades fa per donar-li voltes, però de
seguida torna a la conversa de les senyores: com pot arriba a ser
possible, i ho deien tan obertament com si fos el pa de cada dia, a
la serra com més puges, menys els hi rega sang, no serà això també el
que els hi passa als d'Escalabornava?
Tot
esforç és en va. La sensació que li ronda la gola, més que no pas
el pensament.
|
Earth Wind & Fire - "Jupiter"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada