 |
| Foto: R. Castella |
 |
| Foto: Àngel Nicolàs |
Companys, afiliats i coincidents, conterranis tots, perennes deficitaris d'humilitat, en canvi amb un sobrepuig de galivança tan costosa d'apaivagar. Recordeu sempre que cal ser
condescendents amb els menys privilegiats i desitjar-los una vida la
més planera possible. Satisfent les necessitats, però no tan sols
les més fonamentals, pensem que pel cap baix serà convenient adelitar-se de
les arts i dels mesurats goigs que ens alleugereixen l'existència. Qui a poc està avesat amb poc s'acontenta. Sabent, com sabem tots,
que no és possible aconseguir una connexió completa d'un trànsit
primerenc. Àrdua empresa que en defecte de talent precisa de grans
dosis de perspicàcia, quan no d'una perseverança indefallent, mes a
poc a poc tothom ho ha d'anar abastant, si més no intentant, encara
que per a molts saberuts d'altres escoles menys complaents amb els
seus feligresos, s'entesten a dictaminar taxativament que amb això
no n'hi ha prou (no cal esmentar els cilicis i turments de la
competència).
El gran sonar
suprem és sempre obert, emmotllem-nos doncs!, a què esperem?, només cal arrencar el
vol amb fe, enaltits d'esperança, sense escanyar la caritat amb la nostra caduca
presumptuositat, ans al contrari, soterrant els nostres defectes amb
la inestimable ajuda del proïsme. Tampoc ens ha de saber greu la
nostra petita col·laboració, que ha de fer possible que els nostres
millors membres assoleixin una mica més aviat la comuna meta divina. Una societat activa, brunzidora i emprenedora com la nostra, ha de
comptar amb la mínima assistència dels seus compares, que veient-se
reflectits en els seus enlluernats albiraran amb més alegria la
tasca comuna.
Tots sans o tots
malats, quan un es constipa van tots darrere, quan un riu, riu el de
la vora i els de més enllà es pregunten de què riuen. Quan se
n'assabenten, ja se'n foten, se suposa que és primordial
riure primer, qui riu últim no té gràcia i de seguida escau
vilipendiat pels graciosos. Tal vegada una ratapinyada espavilada, es
feia la fatxenda amb un muricec pusil·lànime, mentre un esvoliac s'ho mirava amb disgust. Quan la ratapinyada de riu en va tenir prou,
l'esvoliac li demanà al muricec la raó de la seua poruga actitud
davant la ratapinyada fanfarrona, que ja rabejada cap per avall ja hi havia
desintonitzat. El muricec argumentà que prou tristesa ha de patir
per mal viure sospesa d'una branca seca a una llastimosa riba desemparada, per
recriminar-li la seua errada coneixença. No és pitjor deixar-lo en
l'error que no pas debatre i oferir-li aixopluc intel·lectual? I
això ho dius tu que has callat com un puta, li etziba el muricec a
l'esvoliac empipat, que sense poder suportar la impertinència és a
punt d'aixecar el vol, si no fos que li pesen les ales i no li ve de
gust fins després de fer una bona becaina. Pobre esvoliac emprenyat
si surt pel seu presumpte protegit escaldat i ha de suportar la ignomínia,
penjat de la mateixa lleixa perquè no disposa d'altra per
soplujar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada